A finals del segle XV la navegació va patir un canvi profund: es va passar d’una navegació costanera a una “navegació d’alçada” o “navegació astronòmica”, iniciada a l’Atlàntic pels portuguesos i perfeccionada en les dècades posteriors pels Estats marítims d’Europa que consideraven el comerç per mar la millor base per al seu engrandiment.
Quatre eren els elements clau per a la navegació: el rumb, la distància, la latitud i la longitud. Els tractadistes nàutics van buscar el seu coneixement precís i, per determinar-los, des del segle XVI es feien servir diferents instruments. Els pilots havien de guiar-se pel cel i per saber la seva posició havien de determinar l’alçada a través de l’observació del sol i l’estrella polar. Aquest càlcul es realitzava fent ús d’instruments com l’astrolabi, el quadrant o la ballesta i s’emprava la corredora per mesurar la velocitat del vaixell i la distància recorreguda. De la mateixa manera, havien d’utilitzar la brúixola per determinar el rumb, i era imprescindible conèixer bé els cicles lunars i marees i disposar de cartes de navegació correctes.
En aquesta època trobem també avenços teòrics, molts dels quals es recollien als anomenats “Regiments”, uns manuals de navegació de caràcter pràctic. Un dels més reconeguts durant el segle XVI va ser l’Art de Navegar de Pedro de Medina, imprès a Valladolid el 1545 i traduït a cinc idiomes durant la centúria.
Tot i això, els resultats que s’obtenien amb els instruments de navegació durant els segles XVI i XVII eren poc precisos a causa dels errors de les pròpies eines i de les condicions difícils en què es realitzaven els mesuraments. D’altra banda, fins el segle XVIII no va ser possible determinar la longitud, tot i que durant les centúries anteriors van ser diverses les propostes per calcular-la.
DOCUMENTS RELACIONATS
Credits de les imatges
- Michiel Coignet. Astrolabi astronòmic, 1598. Col·lecció del Museo Naval de Madrid