L’època Moderna, pel que fa a la impremta, coincideix amb els anys de l’anomenada premsa manual de fusta. Aquest aparell consistia en una plataforma al damunt de la qual s’hi col·locava una superfície dura, generalment de pedra, per tal d’evitar la pèrdua d’energia a l’hora de premsar. Sobre aquesta plataforma s’hi posaven les planxes o formes, que contenien els textos composats amb tipus de metall. Un caragol accionat per una palanca servia per exercir pressió sobre el paper, prèviament col·locat al damunt de les formes. Per tal de protegir-lo, el paper s’inseria entre dues estructures de fusta desplegables, anomenades timpà i frisquet.
La feina en un taller tipogràfic es dividia principalment en dues especialitats: la caixa i la premsa. La tasca dels caixistes o componedors consistia en traslladar el contingut d’un manuscrit a una forma confeccionada amb tipus de metall. Els premsistes, per la seva part, s’ocupaven de la feina d’imprimir pròpiament dita. Una premsa era manipulada habitualment per dos operaris: el premsista i l’entintador. Ocasionalment, en els tallers petits, un sol oficial podia ocupar-se d’entintar i premsar alhora, per bé que en aquest cas el ritme de producció es reduïa a la meitat.
Una premsa operada per dos oficials requeria l’assistència de dos caixistes, excepte quan s’imprimien llibres en formats grans –com el foli– que permetien que un sol caixista abastís una premsa operada per dos oficials. A banda, un taller d’impremta requeria la participació de persones que s’ocupaven de tasques secundàries, com la d’estendre els fulls impresos i posteriorment plegar-los. Una feina no menys important era la fabricació de la tinta i, en alguns tallers, fins i tot la fosa dels tipus de metall.
El ritme de producció d’una impremta a l’època Moderna era de 1.250 fulls diaris, impresos per les dues cares. Es tractava d’una norma consuetudinària acordada entre els treballadors i els mestres impressors. Això vol dir que en una jornada laboral –que podia durar entre deu i dotze hores– un premsista accionava la palanca unes 5.000 vegades, ja que per imprimir els fulls de paper d’estampa –de la mida de doble foli– es requerien dues premsades per cada una de les cares; primer una meitat i després l’altra.
Una millora important va arribar a partir del segle XVI, quan les impremtes van adoptar les anomenades “imposicions”, un sistema de composició que permetia optimitzar la feina del premsista, sobretot quan s’editaven formats petits, com l’octau. L’adopció dels formats petits va permetre abaratir el cost de producció dels llibres i, en conseqüència, el preu de venda es va reduir, cosa que va facilitar l’accés als productes impresos d’una sector de la població que fins aleshores n’havia quedat al marge.
L’aparell ideat per Johannes Gutenberg es va utilitzar, amb unes poques millores, fins a principi del segle XIX. A partir de 1805 la premsa de metall, dissenyada per James Stanhope –amb poques variacions tècniques respecte a la de fusta–, es va anar incorporant progressivament als tallers tipogràfics.
A partir de la segona meitat d’aquell segle van aparèixer altres sistemes d’impressió, com, per exemple, la premsa tipus “Minerva”. L’invent de Gutenberg, per tant, es va utilitzar durant pràcticament quatre segles.
DOCUMENTS RELACIONATS
Crèdits de les imatges
- “Imprimerie. Casse [làmina III]”, a Diderot, Denis et Alembert, Jean Le Rond d’. L’Encyclopédie. [29], Imprimerie, reliure : [recueil de planches sur les sciences, les arts libéraux et les arts méchaniques, avec leur explication]. [Edició facsímil]. Paris, 1751-1780. [Col·lecció Gallica. Bibliothèque nationale de France]
- Stanhope Press. International Printing Museum.