Deuria ser al començament de març de 2013 quan Pere Puig, aleshores director del meu Departament, em parlà d’un senyor anomenat Antoni Reguant que, segons em va dir, tenia una biblioteca molt important de la qual volia fer donació a la UAB. Atès que el seu gruix principal era de llibres de matemàtiques, em demanà que l’anés a veure i en fes un informe. Va afegir que ell ja hi havia anat en una ocasió i que li havia causat una gran impressió.
Vaig posar-me en contacte, doncs, amb el senyor Reguant que, molt amablement, un dimecres de març a la tarda em va passar a recollir amb cotxe per la parada d’autobusos de la Facultat situada a l’Eix Central i em conduí a casa seva, no gaire lluny del campus.
De seguida em vaig trobar enmig de prestatgeries que arribaven fins al sostre, atapeïdes de llibres. Ell anava agafant a l’atzar un llibre d’aquí, un altre d’allà, un tercer de més enllà i me’ls mostrava, acompanyant la seva acció amb un devessall d’explicacions que, d’entrada –haig de confessar-ho– a mi no m’acabaven d’engrescar. Potser perquè les obres que m’oferia eren textos antics d’ensenyament mitjà que vaig considerar d’un interès limitat. Al cap d’una estona em va preguntar:
–A quin col·legi vas fer el batxillerat i el preu, i a quina època?
[Com que a l’actualitat la majoria de lectors no sabran què és això del preu, m’apresso a dir que era el curs preuniversitari que es cursava després de sis anys de batxillerat , immediatament abans d’entrar a la universitat.]
Jo li vaig respondre que els havia fet als Escolapis del carrer Diputació de Barcelona, de 1951 a 1959, i ell, mostrant-me una prestatgeria, va replicar:
–Textos EP! –que volia dir Textos de l’Escola Pia–. Aquí tens tots els llibres que tu vas fer servir.
Vaig quedar d’una peça. Sí, sí. Allà hi havia tots els meus llibres. De cop i volta em vaig sentir transportat a la meva adolescència, vestit amb una bata blanca de ratlles verticals blaves i assegut en un pupitre de fusta ple de ratllades i inscripcions dels usuaris anteriors. Vaig cercar amb delit el meu llibre de mates de tercer de batxillerat per mirar una cosa que llavors no havia acabat d’entendre: la demostració del teorema de Tales. I vaig poder rellegir, gairebé seixanta anys després, aquell raonament que aleshores m’havia semblat obscur i que ara m’ho continuava semblant. Hauria de dir, però, en defensa del llibre, que en aquella època a tercer de batxillerat es presentava la geometria des del punt de vista dels grecs, i ara m’adono que justificar a noiets de tretze anys la proporcionalitat de segments entre paral·leles a partir del cinquè postulat d’Euclides pot resultar una tasca difícil.
A continuació vaig demanar al meu amfitrió si em podia mostrar el llibre de Física del meu preu, i després d’especificar-li que jo havia fet el preu durant el 1958-59 –perquè aleshores el temari d’aquell curs canviava cada any– em va treure un llibre de tapes blanques i vermelles que jo recordava prou bé i que era una monografia sobre ràdio i televisió (el tema d’aquell any). Mirant-lo, vaig sentir de nou el mateix pessigolleig que aleshores em va produir el misteri de l’emissió d’ones a l’espai.
Mentre caminava distret entre aquelles prestatgeries amb el llibre de ràdio i televisió a les mans, l’amic Reguant em va mostrar uns prestatges amb Boletines Oficiales del Estado. Quin horror passar dels misteris profunds de les ones electromagnètiques al regust amarg d’aquells anys de dictadura!
–Què és això? –vaig saltar, una mica desconcertat.
–Són tots els plans d’estudi d’aquella època, amb els temaris de les diferents assignatures — va replicar ell.
–Mare de Déu! I quin període abraça la teva col·lecció de llibres de batxillerat, de normes reguladores i de plans d’estudi? –vaig preguntar.
–Des de 1938 fins ben entrada la dècada dels 70 – va respondre.
Em vaig adonar llavors que la vàlua d’aquella col·lecció residia en la seva completesa. Allà hi era tot: tots els llibres de batxillerat de totes les assignatures i de totes les editorials! Una cosa inimaginable, única, que no es podia trobar enlloc més.
Però això no era tot. Encara no havíem acabat el recorregut de la biblioteca. Hi havia moltes més coses. Hi havia la pràctica totalitat de llibres i apunts dels primers cursos de les carreres tècniques d’Espanya del segle XX, fins ben entrada la dècada dels 60 (Rey Pastor, Puig Adam…). Alguns dels apunts eren escrits amb lletra cal·ligràfica del propi autor. També hi havia nombrosos llibres de problemes resolts.
L’amic Reguant, que havia calculat molt bé com impressionar-me, guardava, però, per al final de la visita la part més valuosa de la seva biblioteca, la que contenia llibres francesos, italians i alemanys d’alta investigació matemàtica del segles XIX i XX: la traducció francesa de les obres de Riemann, obres de Poncelet, Monge, Cauchy, Hadamard, Borel, Severi, Enriques, Klein, Élie Cartan, Lichnérowicz, etc. Em vaig aturar en els llibres de Lichnérowicz perquè ell havia estat el meu mestre durant la meva estada a París en el període 1970-72. Vaig veure un exemplar de format molt petit titulat Calcul Tensoriel i vaig comentar al meu amfitrió:
–Aquest llibre, malgrat que el seu títol no ho deixa endevinar, conté una presentació molt elegant de la relativitat especial. Jo en tinc un exemplar, però en bastant mal estat.
Ell va replicar:
–No et preocupis – i me’n va regalar una traducció al castellà de l’editorial Aguilar.
D’ençà d’aquella visita a la seva biblioteca, no vaig tornar a veure l’amic Reguant fins al 17 de gener de 2014 en què, en un acte molt emotiu i protocol·lari, el rector Magnífic de la Universitat Autònoma i ell van signar un contracte pel qual el senyor Reguant cedia gratuïtament l’ús del seu fons bibliogràfic a la UAB a títol de comodat. I des d’aleshores, de mica en mica, s’han anat incorporant a la Biblioteca de Ciència i Tecnologia els llibres d’aquest fons singular i únic.
Ultra els llibres d’alta investigació matemàtica del segle XIX, entre els quals hi ha algunes edicions originals d’alt valor bibliogràfic, la col·lecció de textos de batxillerat és única per la seva completesa i constitueix una eina valuosíssima per a l’estudi de l’ensenyament secundari a Espanya en el període 1938-1970.
Joan Girbau
Catedràtic emèrit del Departament de Matemàtiques