Josep Mª Basart i Muñoz va néixer a Girona l’any 1960 i fins l’any 1978 va viure a Sant Feliu de Guíxols. El 1984 es va llicenciar en Ciències (Informàtica) a la UAB i el 1988 obté el doctorat en Informàtica així com la llicenciatura en Filosofia, el 1998. El 2008 aconsegueix el diploma de postgrau «Correcció i Qualitat Lingüística» per la UAB. Des del 1990 treballa com a professor titular d’aquesta universitat a l’àrea de Ciència de la computació i intel·ligència artificial.
Enginyer i filòsof, una doble dimensió que fa d’en Josep Mª Basart un home plural que sap combinar molt bé l’anàlisi del pensament amb la lògica del coneixement. En aquesta entrevista li preguntem sobre la incidència que han tingut les biblioteques en la seva trajectòria professional, així com el seu punt de vista sobre el futur digital.
Vostè està ficat en el camp de l’enginyeria i de la filosofia. A què es deu aquesta pluralització de la seva àrea de coneixement?
Bé, jo vaig estudiar informàtica aquí, a l’Autònoma, i en acabar de seguida vaig començar a treballar com a professor ajudant. Professionalment estava molt bé, però a nivell personal tenia certes inquietuds que venien ja de més lluny. Em calia trobar alguna cosa que eixamplés els horitzons, i estudiar Filosofia vaig considerar que era una bona opció. A més, ho podia fer aquí, al costat de la feina. Així que vaig decidir matricular-me sense deixar les classes que impartia a l’Escola d’Enginyeria.
Dins dels estudis de Filosofia hi ha molta literatura, molts assaigs. Quins destacaria vostè, quins li agradaria transmetre? Amb quin autor se sent identificat?
Quan estudies veus molts autors, moltes idees, molts temes. La veritat és que a mi m’interessava tot. M’ho vaig passar molt bé estudiant, no hi havia cap matèria ni cap autor que em resultés desagradable, pesat o avorrit. Sí que puc parlar d’algunes preferències, potser un dels autors que més em va impressionar i que, sense dubte, em va deixar empremta, va ser Ludwig Wittgenstein. I, naturalment, també els clàssics.
Com és que li va marcar tant aquest autor?
Suposo que per afinitat. Tenia una manera de pensar molt rigorosa, molt estricta. També una orientació cap a l’enginyeria. Wittgenstein va ser un personatge molt interessant des de molts punts de vista, orientat sempre cap el rigor i la precisió en les paraules, fascinat pel llenguatge. Tot això, a mi, i al meu nivell, també m’interessa molt.
En la nostra època actual, quina seria la filosofia que hem d’aprendre per afrontar aquests temps?
Això és difícil de dir. Més que aprendre una determinada filosofia, manera de pensar, creences, ideologies o uns certs esquemes, crec que el més important és que no perdem el pensament de qualitat.
A què es refereix?
A la capacitat de pensar, d’analitzar les coses, de contrastar-les, de valorar-les. Un pensament més rigorós, més exigent… i no tant de seguir els corrents de la moda, els interessos aliens, les ideologies. Hem de ser capaços de posar una certa distància a tot i analitzar-ho més enllà dels rendiments personals i d’allò que predomina socialment. Aquesta capacitat de pensar, d’argumentar i de veure les coses des de diferents punts de vista és el que compta.
L’altre dia llegia un article sobre la filosofia post-moderna en relació al pensament feble. N’està al corrent?
Sí, d’alguna cosa encara me’n recordo.
Què diria al respecte?
Costa una mica d’entendre que s’emparellin aquestes dues paraules. Pensament i feble… per a mi el pensament està precisament lluny de qualsevol cosa que sigui feblesa, precisament ho veig com una exigència, com un treball, un esforç per comprendre i donar sentit a les coses. El sentit sempre el posem nosaltres. Per això, quan es va començar a estendre aquest moviment del pensament feble em va sorprendre bastant i vaig sentir-hi molt poca atracció. Segurament hi ha una intenció de voler ser un pensament que no s’imposi, que no sigui doctrinari i que, en canvi, permeti que les coses es vagin manifestant i obrint mica en mica, que doni pas a la diversitat, a la contradicció, a les diverses opcions. Si és en aquest sentit que es vol fer ús de la paraula feble, sí que seria saludable.
Deixem de banda aquesta profunditat dins el camp de la filosofia i tornem a un àmbit més general… els llibres que vostè llegeix, els té en alguna biblioteca personal a casa?
Una gran part d’ells, sí. Encara que la majoria d’aquestes obres es poden trobar a les biblioteques, m’agrada comprar llibres i, si m’interessen, sovint els acabo comprant per tenir-los a casa. Això també és un problema, perquè els llibres es van acumulant i finalment has d’anar distribuint-ne alguns per tal que puguin entrar d’altres.
Ha comprat mai llibres de segona mà?
Sí, més d’una vegada.
Està d’acord amb aquesta manera de fer?
Hi estic molt d’acord, i també amb aquestes iniciatives que hi ha ara: botigues on pots comprar llibres que a algú ja no li calen i també vendre els teus. Prop de casa meva n’hi ha una. Hi vaig sovint, encara que no sempre trobo coses que m’interessin, però m’agrada mirar. També hi porto llibres d’aquests que no tornaré a llegir. Així algú els pot aprofitar.
On li agrada llegir?
Necessito un entorn silenciós. Amb molt de soroll em costa llegir. Però si hi ha aquesta condició d’una mica de tranquil·litat, la llum necessària i algun lloc per seure, no demano gaire cosa més.
En aquesta disputa actual entre el llibre de paper versus llibre electrònic, amb quin es queda?
Voldria no haver de triar. Penso que estem en un moment en què totes dues coses són una realitat. Evidentment, el llibre de paper fa temps que és real, però el llibre electrònic avui dia també ho és… i ha arribat per quedar-s’hi. Qui diu llibre electrònic diu qualsevol format digital. Aquesta via ofereix molts avantatges, sens dubte, però també crec que hi ha coses que és preferible llegir-les sobre paper. Espero que puguin conviure durant molts anys.
Pel que fa a les biblioteques de la UAB, en fa bastant ús?
N’he fet més ús en el passat, durant tota l’època d’estudiant d’informàtica i també de filosofia. Era una obligació, però ho feia a gust. A més, en aquella època no hi havia l’extensió de l’àmbit digital que tenim ara. Avui dia, les revistes especialitzades les podem trobar gairebé totes en format digital i això ja no et demana haver d’anar a l’hemeroteca a buscar el número corresponent. Amb uns pocs clics el tens a la pantalla de l’ordinador. Per tant, bona part de les estones que passava a la biblioteca ara les passo al despatx perquè és més pràctic… però em continua agradant molt anar a la biblioteca, encara que no sigui necessari. Quan tinc alguna estona aprofito per passar-hi.
En aquesta època del passat, de jove, quan freqüentava les biblioteques, recorda alguna anècdota divertida?
Doncs no, no recordo cap situació d’aquestes.
Algun llibre que va tornar tard? Alguna situació amb amics… atacs de riure que no es poden frenar...
Bé, això, de més jove, segurament que sí. Aquestes coses de riure, de dir ximpleries, són normals. Ara… anècdotes que recordi… doncs per exemple, em vaig adonar que hi ha persones que per reservar algun llibre que no poden treure, per la raó que sigui, el que fan es col·locar-lo en algun lloc que no li pertoca. Llavors, quan mires el catàleg resulta que està disponible, vas al lloc corresponent i no hi és. Quan preguntes a les persones encarregades del servei no saben què dir-te, però et fan saber que segurament és això, que està desplaçat en un altre lloc per a protegir-lo i que ningú se l’emporti.
Ho ha fet mai vostè això?
No, però quan vaig descobrir aquesta tàctica he de reconèixer que em va fer una certa gràcia.
Servei de Biblioteques
Universitat Autònoma de Barcelona
[entrevista realitzada per l’equip de UAB Campus Mèdia, juny de 2016]