Francesc Parcerisas i Vàzquez, nascut a Begues el 1944, és una figura destacada en el món de la literatura catalana. Poeta, traductor i crític literari, Parcerisas ha deixat una empremta profunda en la cultura del nostre país. Amb una formació acadèmica internacional, incloent un màster en Traducció Literària per la Universitat d’Essex i un doctorat en Teoria de la Traducció per la UAB, d’on ha estat professor, ha ocupat càrrecs rellevants en diverses institucions literàries, com l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i la Institució de les Lletres Catalanes.

 Guardonat amb premis com el Premi de la Crítica Serra d’Or i el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Parcerisas ha publicat obres poètiques com “Vint poemes civils” i “L’edat d’or”, a més de col·laborar en diversos diaris i revistes culturals i literàries. En aquesta entrevista ens endinsem en el seu món com a traductor, descobrint anècdotes i reflexions sobre l’evolució de la traducció, així com la seva obra més coneguda, la traducció de “El senyor dels anells” de J.R.R. Tolkien.

La Biblioteca d’Humanitats de la UAB ha finalitzat la catalogació del fons de Francesc Parcerisas gràcies a la participació d’Anna Botifoll i Carla Font, estudiants del Grau en Filologia Catalana, en el marc del seu període de pràctiques acadèmiques. Les dues participants han col·laborat en l’organització dels materials seguint criteris arxivístics i bibliogràfics, facilitant així l’accés a aquest recurs per a futurs estudis i investigacions.

A més, van tenir l’oportunitat d’entrevistar Francesc Parcerisas, qui va compartir reflexions sobre la seva experiència com a traductor i els aspectes clau del seu treball en aquest àmbit.

Qui i com et van proposar de traduir El Senyor dels anells al català? Què va ser el primer que vas fer? T’havies llegit la trilogia o n’havies sentit a parlar?

Bé, sí, jo l’havia llegit. Havia llegit El Hòbbit, havia llegit El Senyor dels anells, perquè en aquesta època en què jo em dedicava a traduir quan vivia a Eivissa, un amic meu que vivia a Noruega l’havia llegit en anglès i deia: “és un llibre que és molt popular entre la gent jove”. El vaig llegir i em va agradar molt i com que jo em dedicava només a traduir vaig pensar: faré una proposta per traduir-lo al castellà a alguna de les editorials amb què treballava. Això als anys 70, potser 76, 77, 78, no ho sé, i vaig anar a dues o tres editorials. I els vaig proposar. Jo buscava una feina que em permetés de tenir una cosa per traduir durant anys. I em van dir immediatament a tot arreu que ho vaig proposar, que no. I això és molt curiós. Jo després hi he rumiat molt. Era una època, que ara en diem de la transició, més o menys, en què les editorials publicaven molts llibres que eren llibres de política. Per tant, que arribés un que vivia a Eivissa i que era un hippie i es proposés de traduir una novel·la de mil pàgines amb elfs i nans i coses d’aquestes… I aleshores no el vaig traduir. Van passar els anys i jo era aquí a Barcelona, per tant, eren potser els anys 80, 81. I el Jordi Carles Guardiola, que era el director de la Magrana, em va demanar si volia traduir El Hòbbit. A més, s’entén que com a lectura obligatòria, El Hòbbit és un llibre petit, més petit i l’altre no el faràs llegir com a lectura obligatòria els tres volums de El Senyor dels anells. I vaig traduir El Hòbbit i m’ho vaig passar molt bé, i aquella obra va circular. I uns anys després, no molts, però uns anys després, Vicens Vives, que era una editorial, que feia sobretot molt exclusivament llibres de text, em van demanar de traduir El Senyor dels anells. Per què? No ho sé, se’ls hi hauria de preguntar a ells perquè no era un llibre dels que ells feien: ells no feien literatura i menys literatura d’aquest tipus. I aleshores jo m’hi vaig posar. En aquesta època ja feia classes a l’institut, i ho havia de fer el temps lliure, per això vaig trigar tres o quatre anys a fer-ho. Em sembla que van sortir el primer volum un any i el segon volum l’any següent i el tercer volum dos anys després. Hi havia gent que s’esperava.

Quan estàvem classificant els mecanoscrits vam observar que moltes de les traduccions de El Senyor dels anells anaven acompanyades de taules d’organització amb el nombre de pàgines per dia. Ens agradaria que ens expliquessis una mica com era la teva manera de treballar amb la traducció d’aquesta obra.

Això ve de l’època en què jo em dedicava només a traduir. Perquè em sortís a compte, que era una feina mal pagada, a tant la pàgina, jo sabia que a les deu o a les nou m’havia de posar a la taula, tenia el calendari aquest al costat i avui no t’aixeques per dinar fins que no hagis fet tantes pàgines. Me les apuntava, però no ho complia mai. També, perquè la projecció era maximalista. Tot això sempre a màquina i amb una cosa que jo li tenia una gran estima: amb paper carbó, per fer còpies. Per això hi ha molts originals que són amb un paper molt fi, que poden ser l’original o una de les còpies.

Entre els mecanoscrits també hi havia un petit diccionari amb els noms de tots els personatges que apareixen a l’obra de El Senyor dels anells. Explica’ns una mica per què vas decidir fer-ho o com se’t va acudir.

Això avui ja no ho sé, però quan feia classes aquí, modernament se’n deia la memòria de traducció. Hi ha un sistema, que ara és tot informàtic, perquè tu recordis què has fet: si has posat la taula rodona que sempre posis que és rodona, que no és ovalada. Però en el cas aquest dels noms, que són els noms propis, hi ha una cosa que és interessant. Quan vaig traduir El Hòbbit, per la col·lecció aquesta de l’Esparver, tots els noms que sortien eren iguals. Però quan vam començar a fer El Senyor dels anells, als agents literaris que havien contractat la traducció, els va arribar un llibret d’instruccions, que és el Nomenclàtor. El senyor Tolkien quan van començar a traduir El Senyor dels anells es va enfadar perquè va dir que li canviaven els noms i va decidir fer un nomenclàtor per dir com s’havien de traduir tots els noms propis de personatges, de llocs, d’objectes que sortien. I aleshores dona unes instruccions i això és el que hi ha, de fet, a la capsa. Jo vaig imprimir, vaig retallar els noms aquells i vaig fer una fitxa per cada nom i, aleshores, amb llapis m’apuntava les possibles solucions i si n’hi havia una que m’agradava més, aquella la subratllava. Per exemple el Bilbo Saquet en El Hòbbit és Bilbo Baggings, perquè en aquell moment jo no sabia que Tolkien volia que això es traduís. Hi havia una pega, perquè el senyor Tolkien sabia llengües germàniques i llengües nòrdiques i islandès, però no parla mai de les llengües romàniques. Per tant, no em servia de gaire res i hi ha coses que vaig haver d’inventar. Jo diria que part de l’èxit de la traducció són els noms, perquè tot i que hi ha noms que són noms que són com l’original, n’hi ha d’altres que sí que s’havien de canviar.

Entre els materials de El Senyor dels anells també hi havia 29 disquets. Què contenen aquests disquets, la traducció?

La traducció, sí, perquè aquests disquets el que et permetien ja era fer modificacions damunt la pantalla. Aquests disquets era una màquina d’escriure electrònica que anava connectada amb una pantalla i amb aquests Floppy disks després podies imprimir. Això els anava bé perquè els disquets els podien passar directament a aquestes màquines de l’editorial.

Amb quines dificultats et vas trobar quan vas traduir aquesta trilogia al català, creus que va ser un repte més difícil que no pas si hagués sigut amb una altra llengua?

No, una altra llengua no. El Senyor dels anells, Tolkien en general, no és un autor difícil de traduir, perquè és un autor molt planer: descriu molt bé, les frases estan molt ben estructurades, no tens problemes de comprensió ni lèxic, ni de llenguatge, perquè si hi ha una paraula que no la saps, la busques, la poses, i ja està, perquè tot encaixa bé. Els problemes són els noms, els quadres, i els moviments que fan, les cançons, és a dir, les referències d’altres mons, els apèndixs… Les cançons em va semblar que s’havien de fer com a cançons, que semblessin que eren cançons com les endevinalles en El Hòbbit, que tinguin l’estructura d’una endevinalla i d’una cançó. Aquesta potser és una de les coses que no totes les traduccions tenen: la castellana em sembla que tradueixen i tiren pel dret i ja està.

Quan traduïes alguna de les parts et vas trobar en algun moment complicat en què havies de decidir si respectar una traducció més literal o optar per una traducció més lliure? Què vas fer?

No hi ha res molt especial. Hi ha un lloc que jo diria que és a El Hòbbit, no a El Senyor dels anells, que és una de les úniques llicències que m’he permès d’adaptació, quan el Bilbo somia amb un esmorzar de hòbbits. A l’original diu un esmorzar amb unes torrades amb pa i mantega i jo vaig posar amb pa amb tomàquet. Jo crec que no és una traducció difícil, hi havia moments que sí, per aquesta qüestió dels noms, però hi ha coses que funcionen molt bé, per exemple, el cognom Saquet, perquè el carrer on vivia es deia atzusac, en comptes d’atzucac.

Hi ha algun autor o autora o obra en concret que hagis gaudit en especial a l’hora de fer-ne la traducció?

Tinc una relació de vegades ambivalent per les raons que sigui amb diverses traduccions. La primera traducció que em van encarregar, que era del francès al castellà, és un llibre que es diu Historia de mi mujer, d’un escriptor hongarès que es diu Milan Fust, publicat a una col·lecció que dirigia un professor que es deia Antoni Vilanova. Un dia em va dir: “vostè Parcerisas, no voldria fer una traducció”. I jo no hi havia pensat mai a la vida, no sabia ni què volia dir traduir, no m’ho havia plantejat mai i m’hi vaig posar i ho vaig fer. Em vaig deixar aconsellar molt. A més quan fas una primera traducció ho fas tot molt al peu de la lletra, molt literal. Tinc un gran afecte per aquesta traducció. A més a més, té un problema afegit, que és que el tema del llibre és la gelosia. Jo tenia 20 i pocs anys i no sabia què era la gelosia. Sabia la paraula, com tantes coses que sabem del diccionari, però jo no havia viscut mai una experiència de gelosia i crec que hi ha coses d’aquestes que si no les coneixes per experiència pots trobar la paraula, però la paraula no fa la cosa. I això em va passar també amb les altres, després de traduir això, vaig traduir tres novel·les de l’italià al català. Era molt jove i, per tant, molt agosarat. Aquestes traduccions de l’italià al català també el mateix, me les va donar per fer el Francesc Vallverdú. Per això tinc un gran agraïment pels llibres, però sobretot per la situació, perquè penso en aquesta gent que creien en els joves. Però després hi ha coses que sí que són més difícils, però me n’he sortit bé.

Sabem que has traduït obres de l’italià, l’anglès, el francès i el castellà. Has traduït algun altre idioma?

No, de fet, vaig traduir, com deia abans, de l’italià i del francès per inconsciència, sobretot de l’italià, perquè el francès sí que l’havia estudiat i, més o menys, en sabia. Però d’italià no en sabia. I el castellà, doncs, figura que en sé, però fa molts anys que no hi he traduït. A l’època que jo vaig traduir més, traduïa sobretot al castellà perquè era l’únic mercat que hi havia. De les primeres traduccions que vaig fer al català són aquestes de l’italià, i després ja als anys 70, que hi va començar a haver un mercat una mica més gran per traduir i aleshores ja vaig començar a traduir al català. Però, de fet, el mercat en castellà per algú que s’hi dedicava era molt més gran i era més fàcil de tenir feina.

Com et prepares abans de començar amb la traducció d’una obra? Quins passos previs fas? Tens un mètode de treball concret que puguis aplicar a totes les traduccions o creus que cada obra demana un mètode específic?

Hi ha sobretot dos tipus de traductors diferents que jo he conegut i que encara existeixen, que són els que no volen saber res del llibre fins que s’hi posen i comencem per la primera pàgina sense saber què diu la segona i, per tant, van descobrint i quan arriben al final tornen al començament. I ho repassen tot i fan, per tant, dues o tres versions. Això és un tipus. Jo crec que no és el més habitual, però existeix, a vegades, amb traductors molt reconeguts. Jo soc de l’altre, jo primer m’ho he d’haver llegit, perquè vull saber com acaba, perquè saber com acaba o com serà un personatge a la pàgina 100, et condiciona com el descrius a la pàgina 20. També m’agrada saber coses sobre l’autor, és a dir, procuro informar-me sobre l’autor, procuro llegir altres coses i procuro tenir més traduccions. Si trobo traduccions de les llengües que jo sé, les tinc. Això normalment no t’ajuda, perquè si tens un entrebanc i busques, les altres traduccions han tingut el mateix entrebanc i molt sovint se l’han saltat. Però de tant en tant en trobes un que ho soluciona.

Has tingut contacte amb algun dels autors de les traduccions que has fet?

Vaig traduir, una vegada, una cosa d’una senyora, que no sé si és americana o canadenca, que es diu Joyce Carol Oates, Gente adinerada, i li vaig escriure perquè hi havia una cosa que no entenia i no em va contestar. Els autors no són cap garantia de res per al traductor, perquè no veuen el problema, però no sempre. Vaig treballar una mica, molt poc, amb un poeta irlandès que es deia Seamus Heaney. Jo havia traduït un llibre de poemes, que es diu La llanterna de l’arç, i després un llibre d’assajos al castellà, De la emoción a las palabras. Ens coneixíem perquè ell havia vingut a fer la lliçó inaugural de la Facultat un any i jo li escrivia. De vegades també t’ajuden, però crec que és més normal que no t’ajudin, sobretot si són grans escriptors. Però en general no, no hi he tingut contacte perquè la majoria eren morts. En el cas del Tolkien, això de la nomenclatura és una mica això, perquè els traductors donaven solucions que eren plausibles, però ell volia una altra cosa.

Creus que el traductor té la “llibertat” d’adaptar una obra o creus que ha de ser el més fidel possible a l’original?

Jo diria que el traductor no té gaire llibertat, el traductor és un autor propi, però que està reproduint. El traductor és com un intèrpret musical, si toques Bach o toques Mozart, la Martha Argerich i la Maria João Pires toquen diferent, però estan tocant la mateixa peça. Crec que en la traducció es dona menys que en la música, perquè la música és més abstracte i en la traducció has de conservar més coses. Això no vol dir que no hi hagi la llibertat de fer una traducció teva, amb ganes que aquesta autoria no sigui només l’autoria pròpia del traductor. Per exemple, per mi això sí que és interessant, si nosaltres som capaços de llegir Víctor Català o Ruyra, o l’Aloma, com és que no som capaços de llegir les traduccions dels anys 30. Com és que queda antiquada la llengua de la traducció i no queda antiquada la llengua dels autors? Hi ha una crítica molt forta respecte a l’envelliment de les traduccions, però ningú no parla de l’envelliment dels originals. Aquest és una mica el problema del traductor.

Et consideres més traductor que poeta o més poeta que traductor? En una entrevista vas dir, citem textualment: “Traduir és tenir consciència de la diferència”. Explica’ns què volies dir amb aquesta afirmació.

Durant uns anys em vaig dedicar molt a la traducció, però jo potser em considero més poeta que res, perquè és l’obra més original, l’obra més meva, però a mi la traducció m’ha servit de molt. M’ha servit per analitzar la llengua, per llegir… La traducció és una lectura d’un original que has de fer molt aprofundida. Una lectura que et fa acceptar que el que tu fas és igual que l’original, però és una altra cosa. Sempre dic: “la traducció és un reconeixement de la diferència”, perquè el que tu tradueixes no és l’original, si fos l’original ja no hi hauria traducció. Dir que la meva traducció de El Senyor dels anells és igual que The Lord of the Rings del senyor Tolkien, doncs llegiu The Lord of the Rings. Però no és això, és The Lord of the Rings, del senyor Tolkien, en català. Per tant, sí que és allò, però és diferent. I tu t’has de fer càrrec d’aquesta diferència, i això és un aprenentatge, i això quan tu escrius crec que també t’ajuda, perquè penses: això mateix passa amb el lector. La lectura també és un reconeixement de la diferència: cada lector llegeix la mateixa cosa, però cada lector la llegeix de manera diferent, segons quan la llegeixes, en quin moment, en quin estat anímic, en quines circumstàncies.

T’has penedit mai d’haver-te dedicat a la traducció, la crítica i la poesia, en definitiva, a la literatura i la llengua? Què li diries a una persona que es vol dedicar a les lletres?

Que no s’ho pensi, que si li agrada, que s’hi dediqui. Jo sempre he fet el que he volgut, com un menú que podria triar el que volia. Però si ho fas de gust, jo trobo que és fantàstic. Penso fins i tot que les traduccions, hi he pensat aquests dies perquè estava llegint una traducció de Riba, vaig pensar si l’havia de tenir a la literatura russa o a la literatura catalana. Hi ha coses que les podries tenir amb el traductor com a autor, no només quan el traductor resulta que també un autor de nom, com seria el cas de Riba o de Carner.

 Botifoll, Anna i Font, Carla