De ben jove, Francesc Arnó i Santos (Barcelona, 1909 – 2011) es guanyava la vida amb les arts gràfiques. Com a ajudant d’impressor, va treballar en diversos tallers, entre d’altres el de l’actor Josep Santpere. Més endavant, va fer de linotipista tant a la impremta López, on s’editaven La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, com en diversos diaris de l’època: La Nau, L’Opinió, La Humanitat i Última Hora. Amb mestres com Cèsar-August Jordana i Pompeu Fabra, va obtenir el títol de professor de català, que li va permetre exercir de corrector en les editorials Barcino i Proa. Per les seves mans van passar, per exemple, les traduccions d’Andreu Nin d’Anna Karènina, de Tolstoi, d’Alfons Maseras de Germinal, de Zola, o de M. Teresa Vernet de Dues o tres gràcies, de Huxley).
En esclatar la guerra, va incorporar-se a la 44 divisió, destinada al front de l’Ebre. De seguida hi va editar, fins a la retirada cap a França, l’únic periòdic del front, el setmanari La 44. Després de passar pels camps de concentració de Sant Cebrià i de Barcarès i de residir alguns mesos a la Bretanya, va instal·lar-se a París, on va col·laborar amb El Poble Català i la Revista de Catalunya. L’any 1940 es va exiliar a l’Argentina, on va treballar en diverses editorials, va estudiar periodisme i direcció escènica i va exercir de professor. Arnó va participar activament en les principals iniciatives de la comunitat catalana a l’exili. Va impartir cursos de català i va col·laborar a Catalunya, Ressorgiment, Galeuzca i L’Avenç. Va integrar el Consell de la Col·lectivitat Catalana, el patronat dels Jocs Florals de la Llengua Catalana i la delegació de la presidència de la Generalitat durant una colla d’anys.
Pel que fa a la dramatúrgia, va organitzar recitals de poesia catalana al teatre Ateneo, fou cofundador del Teatro del Centro i va fer algunes adaptacions escèniques. Durant trenta anys, va dirigir i arranjar un bon reguitzell de representacions del quadre escènic del Casal de Catalunya. Tant des de l’Argentina com després a Barcelona, va traduir i adaptar nombroses obres teatrals, de procedències i llengües ben diverses, amb un interès especial pel teatre de l’absurd i obres de denúncia renovadores.
El Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània ha publicat algunes de les seves traduccions, que fins fa ben poc romanien inèdites: La guineu i el raïm, Tragèdia de per riure, Rinoceront, La lliçó i El rei s’està morint.