les_merveilles_de_la_science
Il·lustració apareguda a Les merveilles de la science, ou Description populaire des invetions modernes, de Louis Figuier (1867)

Quan diem Frankenstein, ens referim al personatge de Victor Frankenstein, el científic creador de la criatura.

Per aquesta raó el títol de la novel·la el compara amb la història de la mitologia grega en què Prometeu transgredeix les lleis dels déus en robar-los el foc sagrat per donar-lo als homes.

En el cas de Victor Frankenstein…

  • Transgredeix les lleis divines i de la natura
  • Crea un ésser viu deliberadament amb mitjans humans
  • I el fa de trossos enllaçats

Però els fonaments de la novel·la no són només la mitologia o les supersticions ancestrals. Des de molt jove, Mary Shelley va exhibir grans coneixements científics relacionats amb els avenços de la seva època. A continuació en recollim els més destacats:

  • A la biblioteca de son pare va poder consultar els treballs del químic anglès Sir Humphrey Davy (1778-1829), descobridor del sodi i del potassi, i molt interessat en els efectes de la química en la producció d’electricitat
  • També va llegir a Erasmus Darwin (1731-1802), avi del teòric evolutiu Charles Darwin i assidu a les tertúlies de William Godwin. Químic, metge, meteoròleg i botànic, Erasmus Darwin creia en els poders curatius de l’electricitat i en la seva directa participació en certes funcions orgàniques com, per exemple, la transmissió nerviosa.
  • Shelley va saber dels descobriments sobre conductivitat elèctrica de Benjamin Franklin (1706-1790), l’inventor del parallamps. I d’ell van derivar els experiments de Luigi Galvani (1737-1798), qui havia dotat de mobilitat a una granota morta aplicant uns elèctrodes en la musculatura de les seves extremitats.
  • Una altra de les tesis científiques més populars a finals del segle XVIII i principis del segle XIX era la possible creació i cultiu de teixits biològics. Aquí entrarien els treballs del doctor alemany George Frank von Frankenau, considerat el pare de l’anomenada Palingenètica, o ciència dels successius renaixements.
  • Els romàntics van veure en el procés científic la possibilitat d’abastar un coneixement empíric del món, però sense renunciar al contacte amb antigues tradicions com l’ocultisme, l’alquimia o la necromància. A l’obra de Shelley es troben rastres de la influència de Paracelso (1493-1541) i de Cornelius Agrippa (1486-1535). A aquest últim se li atribueix la possibilitat de crear un home artificial mitjançant la mandràgora.
  • En aquesta atmosfera, cal afegir la figura de l’home artificial, d’un ésser humà mecànic, més enllà del simple autòmat. Shelley coneixia els experiments del francès Jacques de Vaucanson (1709-1782) i les seves tres criatures artificials: un flautista que interpretava diverses cançons, una noia que tocava diversos instruments i un ànec que, a més de menjar i fer la digestió, també nedava.
  • I, a més, el seu pare, professava una gran admiració per Albert el Magne (1206-1280) qui, al llarg de 30 anys, va anar construint un home de llautó que va cobrar vida amb una conjunció cabalística d’estels.
  • No és estrany que Victor Frankenstein, al capítol primer de la novel·la, compri i llegeixi les obres d’Albert Magne, proclamant-se a continuació deixeble seu.

Més informació: