Sobre filosofia de la ciència

“Jo aconsellaria algun llibre de teoria del coneixement i/o filosofia de la ciència, per tal de mentalitzar-se que en ciència (tret de la matemàtica) no hi ha res de definitiu. Per exemple:

• Thomas S. Kuhn, La estructura de las revoluciones científicas
• Paul Feyerabend, Tratado contra el método: esquema de una teoría anarquista del conocimiento
• Harry Collins i Trevor Pinch, El Gólem: lo que todos deberíamos saber acerca de la ciencia
• Bruno Latour i Steve Woolgar, La vida en el laboratorio: la construcción de los hechos científicos

Tots quatre ensenyen a no emetre judicis taxatius en qüestions que, de necessitat, estan subjectes a revisió. La ciència tal com la coneixem actualment, és a dir, el conjunt de disciplines naturals-experimentals, no ha existit sempre, ans al contrari, té un lloc i data de naixement perfectament establerts: l’Europa Occidental de la generació de Bacon, Galileu i Descartes. Aital ciència empírica  [NOTA 1] només pot aspirar a salvar els fenòmens. Per definició, no sabem (hipotèticament) ara el que podrem saber (també hipotèticament) en el futur, i que potser invalidi el que pretenem saber ara; i aquest principi és reiterable in saecula saeculorum. Algunes conseqüències:

• De manera experimental, ningú no ha demostrat mai, i ningú podrà mai demostrar, que la Terra no sigui plana. No podem saber si en el futur algú construirà una teoria “planista” que incorpori (“salvi”) totes les observacions que actualment s’invoquen per tal de sustentar la teoria “esferista”…, i algunes més, en les quals ningú fins aleshores hauria parat esment, o no les hauria relacionat amb les primeres; amb la qual cosa la nova teoria (incompatible amb la vella) podrà presentar-se com a més potent
• Quan a Newton li caigué la poma sobre el cap, va discórrer: serà la mateixa causa la que fa caure les pomes de la pomera i la que fa orbitar els planetes entorn del Sol? Va mesurar ambdós moviments, i va comprovar que obeïen a la mateixa llei: la va denominar Força de Gravitació Universal, la qual va ser acceptada per la comunitat científica. Però continuem tant ignorants com al segle XVII sobre quina cosa sigui la gravetat, o sigui: per quins set sous haurien els cossos d’atreure’s, per comptes de restar tranquils cadascun al seu lloc. Tampoc existeix cap tractat de ciències naturals que defineixi clarament l’univers, l’espai, el temps, la matèria, la massa, l’energia, l’electricitat, el magnetisme, la llum, la vida, la mort, la consciència…  La raó és fàcil d’entendre: perquè aquests no són problemes científics, sinó filosòfics (potser no metafísics, però sí cosmològics)
• Divulgadors científics sense prou formació filosòfica (J. Monod, I. Asimov, C. Sagan, M. Gardner, R. Dawkins, S. Hawking, R. Penrose, S.J. Gould, E.O. Wilson, J. Goodall, E. Punset, etc.) incorren en aquells malentesos que L. Althusser anomenava irònicament filosofia espontània dels científics. L’altra cara de la mateixa moneda la constitueixen els divulgadors filosòfics no prou conscients de la limitació intrínseca del desenvolupament científic, tal com l’exposem aquí: el seu protocol de caducitat (C. Hitchens, L. Wolpert, S. Harris, V.J. Stenger, D. Dennett, P. Singer, P. Cavalieri, J. Goodall, G. Puente Ojea, G. Bueno, F. Savater, etc.) [NOTA 2]. I quan hom pretén fer ciència-teologia-ficció (P. Teilhard de Chardin, A.C. Clarke, D. Chopra, F. Capra, F.J. Tipler, E. von Däniken, J.J. Benítez, etc.) hom cau en l’autèntic deliri
• Contra una persistent llegenda, no era la Inquisició romana (que raonava -com cal- de manera possibilista), sinó Galileu (qui raonava -malament rai!- de manera apodíctica) el que estava equivocat: malinterpretava la natura del seu propi mètode, sense comptar que va cometre frau experimental i argumentatiu. Vegeu el llibre de Feyerabend, ‘La muntanya màgica’ de Thomas Mann (debats entre el jesuïta i el francmasó), ‘Los sonámbulos’ d’Arthur Koestler, ‘Galileo herético’ de Pietro Redondi; un resum de la qüestió a Mariano Artigas i William R.J. Shea, ‘El caso Galileo‘. I, a tenor del que hem explicat anteriorment, no solament el problema de la Terra plana, també el del geocentrisme, per molt estrany que pugui semblar, continua i continuarà obert (J.C. Gorostizaga Aguirre i M. Bernadic Cvitkovic, ‘Y sin embargo no se mueve‘)
• Com deia Feyerabend, el millor paradigma de com funciona realment la ciència la subministra l’Enemic Públic Número U, John Dillinger. Aquest gàngster nord-americà havia llogat una granja aïllada. Allí hi reconstruïa la disposició i mobiliari dels bancs que pretenia atracar, i hi assajava l’atracament; amb el resultat que els seus atracaments reals resultaven cada cop més reeixits. Si a la fi Dillinger va ser farcit de plom, no va ser durant un dels seus treballs, sinó mercès a un parany que el FBI li va plantar en plena via pública (i que caigui qui caigui, si tu tenies la desgràcia de passar pel lloc en aquell moment).

De la mateixa manera que el mapa no és el territori (excepte en el microrelat de Borges ‘Del rigor en la ciencia’), i només serveix per a orientar-se sobre el territori, les lleis científiques no són la realitat (sigui el que sigui això de la “realitat”), sinó simples formalitzacions matemàtiques: gnoseològicament, valen tant com la tinta i el paper amb què estan escrites, i res més que això. Que l’aplicació d’aquestes lleis ens hagi permès arribar a la Lluna, no hi fa res; també hi podríem haver arribat amb una escala, sempre que hagués estat prou llarga.

Un famós astrònom va apostar mig penic que, l’endemà, el Sol sortiria per l’Orient. L’important no és si va guanyar o no (amb mig penic no n’hi ha ni per a pipes), sinó que gosés comprometre el seu prestigi científic fent l’aposta (ve a ser com l’ou de Cristòfol Colom). Similarment, si demà el Sol sortís per Occident, o les pomes madures, per comptes de caure de la pomera, s’enlairessin, el senyor Newton no estaria facultat a estendre multes, ni al Sol ni a les pomes, per circulació en sentit prohibit [NOTA 3]: seria confondre lleis nomotètiques amb lleis ideocràtiques.

A diferència del suposat coneixement científic, les línies anteriors són difícilment impugnables, perquè no pertanyen a la ciència empírica sinó a la filosofia de la ciència (Karl R. Popper diria: un criteri de demarcació), per no dir a la lògica pura i dura (Aristòtil) o al sentit comú. No poden impugnar-se els principis del coneixement sense posar en entredit el coneixement mateix, i per consegüent la mateixa impugnabilitat [NOTA 4]. D’aquí la refutació definitiva del materialisme (cosa que deixa obertes les portes a la metafísica):

• Si el materialisme és cert, tot l’Univers es redueix a les partícules elementals i llur combinacions
• Si és així, això també s’aplica als meus pensaments, que queden reduïts a impulsos elèctrics entre les meves neurones
• Si els meus pensaments són només impulsos elèctrics, no tinc motiu per a concedir-los cap crèdit
• Per consegüent, tampoc al meu pensament “tot l’Univers es redueix a les partícules elementals i llur combinacions”

Quod erat demonstrandum. Corol·lari: si pretenem que ni que sigui un dels nostres pensaments sigui veritable (i.e., una veritat intersubjectiva), l’Univers ha de constar de les partícules elementals, llur combinacions i quelcom més (el principi mateix de la verificació). Escoli: quan Hegel es proposà reaccionar enfront de l’empirisme (Locke) i l’escepticisme (Hume) anglosaxons, i de llur influència sobre Kant, no va tenir més remei que efectuar un cert retorn a món de les idees de Plató. Forçant la paradoxa: hi ha alguns noúmens que es revelen fenomenals (ni que sigui calçats amb les botes de Napoleó Bonaparte). I Marx no va aconseguir redreçar el problema, perquè els fets són tossuts (que ho diguin el ex-comunistes).

De no res es meravellava més Descartes que del fet que els humans fóssim capaços d’emetre (si més no alguns) judicis certs. A la instància garantidora l’anomenava Déu. I no es tractava d’una precaució retòrica ni d’un residu de la seva formació jesuítica, és que, com a Sherlock Holmes, no li restava cap altra sortida. Perquè:

[You see, dear Watson] It is an old maxim of mine that when you have excluded the impossible, whatever remains, however improbable, must be the truth.
— Arthur Conan Doyle, ‘The adventure of the beril coronet’.

Coda. Per descomptat que la convicció ferma no surt solament de la raó deductiva; també d’una especial intuïció, que, com sabia Pascal, pot tenir un abast sorprenent. Per exemple (‘Twin Peaks’):

Agent Cooper: Ja sé qui és l’assassí de Laura Palmer.
Sheriff Truman: Com ho ha descobert?
A.C: M’ho ha revelat la víctima en una visió que he tingut.
S.T.: Cap jurat admetrà això com a evidència.
A.C.: Excepte si l’assassí confessa.

Que continueu passant un bon aïllament.

[NOTA 1] La majoria dels raonaments d’en Sherlock Holmes són també deductius: per aquesta raó, l’assassí ha de ser el majordom. Segons C.S. Peirce (enginyós exemple dels tres sacs de mongetes), encara hi ha una tercera mena de raonaments, els abductius, però, com els inductius, són merament probables; només els deductius són concloents. Vegeu: Carlo Ginzburg, ‘Mitos, emblemas e indicios’; Umberto Eco i Thomas A. Sebeok (eds.), ‘El signo de los tres’.

[NOTA 2] Un dels pocs autors en dominar ambdós camps, el científic i el filosòfic, i en treure’n melancòliques conclusions, és M. López Corredoira.

[NOTA 3] Com a ‘Tintín al Tibet’ li explicava el sherpa nepalès al capità Haddock (qui decidí seguir l’advertència), s’ha d’evitar passar per l’esquerra d’un monument funerari lamaista, no perquè t’exposis a una multa, sinó perquè sinó els dimonis s’enfurismen.

[NOTA 4] Diàleg entre A i B: A: “La veritat és única i objectiva, l’error és múltiple i subjectiu”. B: “No, de cap manera; aquesta afirmació teva és dogmàtica i indemostrada”. A: “T’adones que això que acabes de dir és autocontradictori?”. B (després d’un moment de reflexió): Òndia, tens raó!” — Una altra variant: Alumne que vol fer-se el llest: “Com sé que existeixo?”. Professor lògic: “Qui acaba de fer aquesta pregunta?”.”

Recomanació d’en Ramon Soler (Bibliotecari de la Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General)

[28 de juny de 2020]