A partir de les primeres adaptacions teatrals de l’obra de Mary Shelley, Victor Frankenstein es va anar transformant en un científic boig i malvat, i es va abandonar el retrat sentimental i psicològic (el millor de la novel·la i el menys espectacular), fet que va trivialitzar la història. El doctor Frankenstein acaba sent un personatge vilà dins l’atmosfera gòtica.

frankpeli
Cartell de la pel·lícula de Terence Fisher de 1957

En arribar al cinema, l’artifici de la narració concèntrica es suprimeix sistemàticament en quasi totes les versions cinematogràfiques perquè es considera un destorb per a la comprensió del relat. I les relacions entre els diferents personatges perden profunditat per la retallada del text original.

Quant ens acostem al desenllaç, tot i que l’autora fa una menció superficial als experiments amb electricitat galvànica, la veritat és que guarda silenci sobre la causa científica que explicaria l’animació de la criatura. Però la filmografia s’ha entestat en explicitar la causa racional d’aquest succés fins a fer-ho del tot versemblant i, potser, molt allunyat de les intencions de Shelley.

Per tant, la nostra recomanació és que primer us acosteu a la novel·la, al primer Frankenstein. I que, després, no deixeu de gaudir de les múltiples relectures que se n’han produït.

Aquí us deixem unes quantes versions cinematogràfiques:

I si voleu aprofundir en alguns dels aspectes que hem tractat aquí, sempre teniu la possibilitat de trobar molts més materials buscant al catàleg de les Biblioteques de la UAB.

Per si de cas, aquí us deixem la relació d’obres consultades per al muntatge de la nostra exposició:

  • Obres generals

  • Bandes sonores