No són pocs els que afirmen que una de les idees fonamentals de Blade Runner és la contraposició entre allò natural i el que és artificial, la fina línia vermella que separa l’home de les seves creacions. Però el conflicte plantejat no té res a veure amb la intel·ligència artificial sinó amb la quotidiana construcció i/o deconstrucció de l’home per sí mateix.  Es traca doncs d’un conflicte estrictament humà.

00sebastianroypris

Un exemple: En J.F. Sebastian, en trobar-se davant d’en Roy i la Pris, s’hi sent orgullós. “Hi ha quelcom meu en vostès”, els hi diu, perquè, com a enginyer genètic de la Corporació Tyrell, ha participat en el seu disseny. Però en Roy el contesta que són físics, no computadores; i la Pris conclou: “Pensem, Sebastian, per tant existim”.

Els replicants no són un producte de l’evolució biològica i sí un artifici humà, i tanmateix no màquines. Per tant, la diferència no és de ‘condició’ sinó de ‘comportament moral’. Si visquessin més temps, els replicants podrien desenvolupar les seves pròpies respostes emocionals (odi, amor, por, enveja,…) i llavors el camí entre uns i altres acabaria per trobar-se i confluir.

A causa d’aquest defecte, tenen una data de caducitat de 4 anys. I per als sis Nexus-6 revoltats de les colònies (dos van morir electrocutats abans d’arribar a Los Angeles), existeix el cos especial dels blade runners que faran tot el possible per “retirar-los” i no “matar-los”, noteu la força del llenguatge utilitzat per minimitzar l’atrocitat de l’acció i intentar marcar diferències entre ells i els humans (els únics que poden morir i ser morts).

La rellevància de Blade Runner ha transcendit allò estètic per obrir un debat ideològic: com gestionar l’obsolescència de l’home quan l’ésser artificial conquereixi la seva consciència? Films com Ex machina, Transcendence o Her han perllongat la discussió.

De tota manera, més enllà d’aquest debat, volem tractar altres temes que apareixen al film i que donen lloc a fabricar-ne variades interpretacions.

L’esclavitud

En Roy Batty li diu a en Deckard, quan el persegueix dins l’edifici Bradbury: “És tota una experiència viure amb por, oi? Això és el que significa ésser esclau.”

I tothom en té de por:

  • el replicant en descobrir que la seva vida és finita
  • el policia en acabar retirat si es nega a perseguir replicants
  • els humans en no tenir esperança ni futur, tot i poder marxar de la Terra
  • el director de la Corporació Tyrell en no tenir control sobre la mort i saber que s’iguala així a les seves pròpies creacions

De la mateixa manera, existeix l’esclavitud imposada per ‘naixement’ (els replicants) i la imposada per la deshumanitzada economia (els humans).

Una partida d’escacs immortal

El doctor Tyrell i J.S. Sebastian juguen una partida d’escacs a distància, cadascú té un tauler que reprodueix les jugades que van fent. En Roy Batty aprofitarà la partida com esquer per entrar-hi a l’edifici Tyrell i conèixer així el seu creador.

Els moviments que es plantegen són:

  • Reina blanca a Alfil negre 6, escac
  • Cavall negre per Reina blanca
  • Alfil blanc a Rei negre 7, escac i mat

00escacs2 00escacs1

Aquest final de partida és el mateix de l’anomenada partida immortal que van disputar Adolf Anderssen (blanques) i Lionel Kieseritzky (negres) a la ciutat de Londres el 1851, i que per la seva originalitat és considerada una de les partides més sorprenents i entretingudes de la història.

Ridley Scott l’aprofitarà per anticipar la lluita (i el desenllaç final) que tindrà lloc entre el deu omniscient de la piràmide i la seva criatura revoltada.

Les dones de Blade Runner

Totes les dones que hi apareixen a la pel·lícula són replicants. Però s’han representat diferenciadament:

  • Hi ha la dona obedient, amb un cert aire antiquat, que segueix l’estereotip de femme fatale del cinema negre, interpretada per la Rachael
  • I també hi trobem l’arquetip de dona artificial que no s’acovardeix davant l’opressor i que, fins i tot, ha de lluitar per sobreviure i pels que són com ella. La Pris i la Zhora són la prova.

brrachael brpris brzhora

Tanmateix, sent totes del model Nexus-6 i d’haver estat manufacturades per homes (per la distracció d’altres homes), n’hi ha una d’elles molt més avançada genèticament.

La Rachael actua de forma cínica i maquinal mentre es pensa que és humana però, amb el test d’empatia Voight-Kampff, descobreix el seu origen artificial, i es transforma llavors en un ésser indefens, a mercè de la seva inexperiència emocional i dels seus records implantats.

La Pris i la Zhora han estat dissenyades amb una data de caducitat de quatre anys i tractaran per sobre de tot de salvar la vida; en canvi, la Rachael acabarà matant a un dels seus i fugint amb Rick Deckard, oblidant els seus orígens i el patiment de la resta dels seus “germans” replicants, sense tenir a més data de caducitat.

El paper final de Roy Batty

En acabar-se el film, en les escenes de caça entre Deckard i Roy, el replicant s’equipara amb un personatge diabòlic, amb un àngel caigut, i revelat contra el seu creador (al qual ja ha mort). I, alhora, s’assimila a Crist: pel clau en la mà, per la poca roba que el cobreix, pel seu rostre ensangonat, per les seves paraules de redemptor…

El monòleg de Roy — “Tears in rain”— és un dels texts més icònics i també poètics que s’ha creat pel cinema, i el va escriure el propi actor, en Rutger Hauer, no formava part del guió original:

“Jo… he vist coses que vosaltres no creuríeu… atacar naus en flames més enllà d’Orió, he vist raigs C brillar en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps… com llàgrimes en la pluja… És hora de morir.”

La mort de Roy Batty és mostrada de forma subtil i poètica, només una lleugera inclinació de cap, a càmera lenta, mentre un colom blanc surt volant d’entre les seves mans. El seu alliberament és també l’alliberament de l’home.

És Deckard un replicant? : busqueu la clau en l’origami

Diverses són les escenes i els diàlegs que mantenen viva aquesta ambigüitat. El personatge de Deckard, la seva idea, acaba planant entre la condició humana i la replicant, com l’essència mateixa del conflicte existencial i moral que proposa la pel·lícula. La narració en off del propi blade runner li proporciona una pàtina més ‘humana’ i fa que el dubte s’esvaeixi com el fums del tabac si l’espectador no ha estat ben atent.

En canvi, en la versió del director de 1992, la supressió d’aquesta veu i la incorporació del somni de Deckard on apareix un unicorn, combinat amb les fotografies de família que guarden Rachael, Leon Kowalski i ell mateix, ens porten a pensar en els records implantats.

A més, al llarg de la pel·lícula, les figuretes que va esculpint en Gaff, l’altre policia, també ens porten cap a l’evidència que el secret de Deckard, la seva condició de replicant, és més que coneguda.

Així:

  • La gallina (la primera de les figuretes), feta quan Deckard visita el comissari i es nega a retirar els replicants, simbolitza la covardia del personatge
    • Gaff la fa en paper, mentre dura la conversa, i la deixa en el despatx quan Deckard marxa
  • L’home erecte fet amb un misto, durant l’escorcoll que fan en Deckard i en Gaff a l’apartament de Kowalski, voldria representar l’interès policíac i professional que demostra el blade runner al principi de la investigació per aconseguir atrapar els Nexus-6
  • L’unicorn és l’excepcionalitat de la pròpia Rachael, l’única que mereix la salvació
    • Apareix al final del film, davant la porta del pis de Deckard, com a senyal que en Gaff l’ha trobada primer i li ha perdonat la vida, donant-los la possibilitat d’escapar
    • Les paraules d’en Gaff: “És una llàstima que ella no pugui viure, però: qui pot viure?”, dona idea a en Deckard que la seva vida també és finita, que no durarà tant com un home

00gallina 00home brunicorn

Per saber-ne més: