Recursos generals: pintura espanyola destruida o exportada, El Museo Imaginado; importació de tapissos flamencs; Colecciones portuguesas en los museos españoles.
Dels edificis vinculats amb la Casa Reial té cura el Patrimonio Nacional (vegeu-lo també al Centro Virtual Cervantes). El gruix de les col·leccions reials es troba al Museo del Prado (lloc oficial i lloc del Centro Virtual Cervantes); una sèrie d’articles tracta de les col·leccions diverses que han contribuit a formar el Museu. Impresos que pertanyeren a la Corona es troben a la Biblioteca Nacional, la Biblioteca del Escorial, la Biblioteca de Palacio i la Calcografía Nacional. Vegeu Pedro de Madrazo, Viaje artístico de tres siglos por las colecciones de cuadros de los reyes de España (1884).
De tots els manuscrits del Beat de Liébana, l’únic d’encàrrec reial és el de Fernando I i Doña Sancha (s. XI). Aquests monarques i la filla Urraca patrocinen el temple de San Isidoro de Lleó. Entre les empreses artístiques d’Alfons X el Savi (s. XIII) destaquen les miniatures de les Cantigas de Santa Maria: pàgines de Greg Lindahl, de Marcel Arnoux i de la Universitat d’Oxford; i els Libros del Axedrez, Dados et Tablas.
A la Baixa Edat Mitjana, la Corona de Castella-Lleó edifica l’Alcázar de Sevilla, l’Alcázar de Segovia, el castell de la Mota i el palau reial, tots dos a Medina del Campo. Monestirs de patrocini reial són: Santa Clara de Tordesillas, Santa María de Guadalupe, Santa María del Parral de Segovia. Vegeu també Pablo Abella Via, Patronazgo regio castellano y vida monástica femenina.
Els panteons reials es troben al monestir de les Huelgas Reales i a la Cartuja de Miraflores de Burgos (també a Fundación Iberdrola), a la catedral de Toledo (capilla de Reyes Nuevos) i a la Capilla Real de la catedral de Sevilla.
La Corona d’Aragó-Catalunya té un palau i el panteó reial al Monestir de Poblet (lloc oficial i lloc especialitzat), i també tombes reials al Monestir de Santes Creus. Fundació de Jaume II i la seva consort Elisenda de Montcada als afores de Barcelona és el monestir de Pedralbes: lloc oficial i tesi de Cristina Sanjust i Latorre. El panteó dels comtes d’Urgell era l’església de Santa Maria del convent de Bellpuig de les Avellanes; els sarcòfags es troben al museu The Cloisters de Nova York.
A l’efímer regne de Mallorca, el patrocini reial ha deixat: el Palau de l’Almudàina, el castell de Bellver i la catedral (tots tres a Palma); el palau de Valldemossa, més endavant convertit en cartoixa; el Palau Reial de Perpinyà i el castell de Colliure (tots dos al Rosselló)..
A Olga Taravilla Baquero, Perfiles de la promoción artística: la mujer bajomedieval en la Corona de Aragón, i a Magistri Cataloniae, es pot trobar informació sobre el patronatge artístic. Una aglomeració de palaus urbans baix-medievals es troba al carrer Montcada de Barcelona, com el palau Berenguer d’Aguilar (actual Museu Picasso), o el conjunt dels Palau Nadal i Palau del Marquès de Llió (actual Museu Etnològic i de Cultures del Món).
El paper artístic de la Corona de Navarra queda reflectit en la catedral de Pamplona, la col·legiata de Roncesvalles, el palau reial d’Olite i el Museo de Navarra (Pamplona).
Els Reis Catòlics reformen el Palacio de la Aljafería de Saragossa i financien el templet de San Pietro in Montorio a Roma, el convent de San Juan de los Reyes de Toledo, projectat panteó reial (també a Fundación Iberdrola), i la Capilla Real de Granada (panteó definitiu, que inclou part de la col·lecció pictòrica d’Isabel I).
Comitents eclesiàstics foren: l’arquebisbe Pedro Tenorio (començaments s. XV): capella de San Blas de la Catedral de Toledo; Alonso de Burgos (“fray Mortero”), amb el Colegio de San Gregorio de Valladolid (actual Museo Nacional de Escultura); el cardenal Cisneros, sobretot a la universitat d’Alcalá de Henares. Poden veure’s més edificis adreçats a l’ensenyament superior a les guies urbanes de Salamanca i Alcalá de Henares. Els valencians Borja, vegeu-los a Roma. Entre la noblesa castellana de l’època destaquen els Mendoza; vegeu Helen Nader, The Mendoza Family in the Spanish Renaissance. A València, Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, funda el monestir de Sant Miquel dels Reis, actual Biblioteca Valenciana; vegeu-ne també la col·lecció de manuscrits.
Sobre la bibliofília: Seminario Interdisciplinar para el Estudio de la Literatura Áurea Española, Inventarios y Bibliotecas del Siglo de Oro; Ramon Soler i Fabregat, Producción, circulación y uso del libro de arte en España durante la edad moderna.
Sobre el mecenatge dels Habsburgs (vegeu també els Habsburgs d’Àustria): Habsburgs and their courts in Europe, 1400–1700 i Itinera Carolus V Imperator, obres d’art relacionades amb Carles V al Rijksmuseum Amsterdam. Llurs principals palaus: Alcázar de Toledo, el reformat Alcázar de Sevilla, el palau de Carlos V a Granada (actual Museo de Bellas Artes), el medieval i remodelat Alcázar de Madrid (destruit el 1734), el palau d’El Pardo (el preferit per Felip III); el palau i jardins d’Aranjuez.
Monestirs de patrocini reial: Yuste; San Lorenzo del Escorial (a través d’El Escorial y el Templo de Salomón i de Fundación Iberdrola); a Madrid, el Monasterio de la Encarnación i les Descalzas Reales. Amb destí a aquestes segones, i per encàrrec de la infanta i arxiduquessa Isabel, el taller de Rubens pintà els cartons per a tapissos sobre el Triomf de l’Eucaristia. Més sobre la relació entre la casa reial i la tapisseria a El Hilo de Ariadna.
A Fernando Enríquez de de Ribera, marquès de Tarifa, hom deu la Casa de Pilatos i la tomba familiar a la Cartuja de Sevilla. El seu fill, Per Afán Enríquez de Ribera, duc d’Alcalá de los Gazules, forma a Nàpols una col·lecció d’escultura clàssica. El cardenal Juan Pardo Tavera és el fundador de l’Hospital de San Juan Bautista o Hospital de Afuera (Toledo). A Francisco de los Cobos, secretari de Carles V, hom deu el temple del Salvador, a Úbeda (Andalusia), ciutat on es troben varis palaus renaixentistes. Sobre un col·leccionista català del mateix regnat: Joan Bellsolell Martínez, Miquel Mai (aproximadament 1480-1546): art i cultura a la cort de Carles V. Un escultor i col·leccionista milanès establert a la Cort de Felip II s’estudia a Kelley Helmstutler Di Dio, The chief and perhaps only antiquarian in Spain: Pompeo Leoni and his collection in Madrid. Vegeu Agustín Bustamante García, Estatuas clásicas: apuntes sobre gusto y coleccionismo en la España del siglo XVI.
Iniciativa principal de Felip IV fou el Palacio del Buen Retiro (tesi i resum per Mercedes Simal López, i reconstrucció del Salón de Reinos). El monarca també encarregà al taller de Rubens la decoració de la Torre de la Parada. Sobre aquest rei, vegeu també José Luis Colomer, Paz política, rivalidad suntuaria: Francia y España en la isla de los Faisanes.
Al mateix segle XVII, foren remarcables les col·leccions del marquès de Leganés, estudiades per un article de Mary Crawford Volk i una tesi de José Juan Pérez Preciado. Fou famós el gabinet de l’erudit Vincencio Juan de Lastanosa a Osca (Aragó). Vegeu també José Manuel Rico García & Pedro Ruiz Pérez (eds.), El duque de Medina Sidonia: mecenazgo y renovación estética. Per a la nissaga més alta de l’aristocràcia de Catalunya: Santi Torras Tilló, Els Ducs de Cardona: art i poder (1575-1690), el castell de Cardona i el convent de sant Bartomeu de Bellpuig.
El primer monarca Borbó, Felip V, hereta l’anomenat Tresor del Delfí. Les principals empreses de la nova dinastia són: el nou Palau Reial (Palacio de Oriente) a Madrid, incloent la Real Armería i la Real Biblioteca; ampliacions del Real Sitio de Aranjuez i del palau d’El Pardo; el palau de La Granja de San Ildefonso; el palau de Riofrío. Cal recordar la fundació de la Real Fábrica de Cristales de La Granja, de la Real Fábrica de Porcelana del Buen Retiro, de la Real Fábrica de Tapices i de les acadèmies reials de belles arts: San Fernando a Madrid, San Carlos a València, San Carlos a Mèxic i Sant Jordi a Barcelona. L’infant Luis Antonio Jaime de Borbón, germà de Carles III, mantingué una petita cort a Boadilla del Monte i Arenas de San Pedro. Carles IV, quan encara era Príncep d’Astúries, es fa construir la Casita del Príncipe a l’Escorial.
Entre els mecenes aristocràtics del segle XVIII destaquen els ducs d’Alba, quina principal residència és el Palacio de Liria (Madrid). Els marquesos de San Miguel das Penas (més tard entroncats amb els ducs de Medinaceli) són responsables de la reforma del Palacio de Oca (La Estrada, Galícia). Un comerciant col·leccionista és Pedro Alonso O’Crowley (Cadis, 1794); Suplement manuscrit (Cadis, 1803).
A les confraries religioses devem els passos de Setmana Santa: de Sevilla (vegeu el Museo de Bellas Artes), de Valladolid (Museo Nacional de Escultura), de Múrcia (Museo Salzillo).
Sobre el consum artístic a la fi de l’Antic Règim: Anna Vallugera, El mercat artístic a Barcelona (1770-1808); Rosa Creixell, Cases grans: interiors nobles a Barcelona 1739-1761. Vegeu l’espoliació francesa de Sevilla (1810) a París.
L’arquitectura modernista catalana té com a patrons riques famílies. Antoni Gaudí treballa per als Batlló, els Milà, els Vicens, i sobretot pels Güell: Palau Güell, Park Güell (un altre lloc), els Pavellons de la finca Güell, l’església de la Colònia Güell. Lluís Domènech i Montaner treballa per a la seva pròpia família, els Montaner. Josep Puig i Cadafalch treballa per als Amatller, els Casarramona i els Raventós-Codorniu. Un enclavament del modernisme català, promogut pel marquès Antonio López y López i família, es troba a Comillas (Cantàbria).
Existeix el Repertori de Col·leccionistes i Col·leccions d’Art i Arqueologia de Catalunya. De dos pintors introductors de la modernitat a la Catalunya finisecular, Santiago Rusiñol és responsable del Museu del Cau Ferrat (Sitges), i Ramon Casas de la restauració del monestir de Sant Benet de Bages. A l’empresari Charles Deering hom deu la restauració del Palau de Maricel a Sitges (a càrrec de Miquel Utrillo) i del castell de Tamarit (a càrrec de Ramon Casas). El polític i escriptor Víctor Balaguer és el fundador a Vilanova i la Geltrú (1884) de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. El diplomàtic Eduard Toda i Güell és recordat com a reconstructor del Castell i Convent de Sant Miquel d’Escornalbou (Riudecanyes).
L’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria va desenvolupar la seva activitat de finals del segle XIX a Mallorca.
Sobre el col·leccionisme dels dos darrers segles: Sílvia Carbonell Basté, El Col·leccionisme i l’estudi dels teixits i la indumentària a Catalunya: segles XVIII-XX; Manuela Domínguez, La Colección de escultura clásica del cardenal Despuig en Palma de Mallorca; Laia Alsina Costabella, Francesc Miquel i Badia (Barcelona, 1840-1899): crític, tractadista i col·leccionista d’art; Mònica Ginés Blasi, El Col·leccionisme entre Catalunya i la Xina (1876-1895); Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènech (eds.), Mercat de l’art, col·leccionisme i museus 2017, Idem. 2018 i Idem. 2019.
Els quadres de Francesc Cambó foren llegats al Museo del Prado i a l’Ajuntament de Barcelona (avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya). Altres col·leccionistes del segle XX: l’editor José Lázaro Galdiano i l’arqueòleg marquès de Cerralbo (Madrid); Benigno Vega, marquès de la Vega-Inclán (Museo del Greco, Toledo); l’historiador i escriptor José Camón Aznar (Saragossa); Pedro Masaveu Peterson (Museo de Bellas Artes de Asturias (Oviedo); a Barcelona, l’escultor Frederic Marès, el químic Albert Folch i Rusiñol (contribuent principal al Museu Etnològic, actual Museu Etnològic i de les Cultures del Món, l’hoteler Jordi Clos Llompart, creador del Museu Egipci i de la Fundació Arqueològica Clos, el volantista Francisco Godia Sales, el matrimoni d’antiquaris Fernando Pinós i Maria Guirao (Museu del Modernisme); a Lleida, Antoni Gelonch Viladegut. El castell de Peralada fou restaurat per les famílies Rocabertí i Mateu; a l’annex Convent del Carme, Miquel Mateu hi instal·là el Museu del Castell de Peralada. Vegeu també Laia Soler Moreno, Manuel Rocamora Vidal (1892-1976): col·leccionista i pintor.