Empreses de la dinastia Plantagenet a França: Guillem I el Conqueridor funda el castell de Caen i les dues grans abadies de la ciutat, l’Abbaye aux Hommes (Saint Étienne) i l’Abbaye aux Dames (la Trinité); als seus successors hom deu l’abadia de Fontevraud (panteó reial) i el Château-Gaillard. Més sobre la dinastia normanda (s. XI-XII) a Les Normands, peuple d’Europe. Per a consolidar la seva conquesta de Gal·les, Eduard I (s. XIII-XIV) fa construir castells i fortificacions en la regió; poden veure’s també a la pàgina del Govern de Gal·les.
Sobre el mecenatge arquitectònic britànic hi ha nombroses conferències de Simon Thurley. Sobre el col·leccionisme de pintura, vegeu el National Inventory of Continental European Paintings.
Existeixen panoràmiques generals dels palaus reials històrics, de les residències i col·leccions reials i dels jardins reials, amb les Joies de la Corona guardades a la Torre de Londres. Vegeu Lionel Cust, Notes on pictures in the Royal Collections.
El palau d’Hampton Court fou manat contruir pel cardenal Wolsey i regalat a Enric VIII, qui l’amplià, com també el Leeds Castle. Temples de patrocini reial són St. George’s Chapel del Castell de Windsor i Westminster Abbey de Londres. Aquesta darrera comparteix la funció de panteó nacional amb la catedral de Saint Paul de Londres (vegeu-ne un altre recurs).
A l’Escòcia medieval, la casa reial ocupava les parts més antigues de les seves residències d’Edimburg: el castell i el palau d’Holyrood (vegeu també a Royal Collection Trust). William St Clair, baró de Rosslyn, funda el 1446 la capella de Rosslyn, fins avui sota el patronatge de la casa baronal (després, comtal) de Rosslyn.
Sobre l’època Tudor, vegeu unes conferències de Tarnya Cooper, aquest recurs sobre retrats funeraris i el saltiri d’Enric VIII. La base de dades Private Libraries in Renaissance England cobreix els any 1507-1654.
L’esmentat Simon Thurley pronuncia diverses conferències sobre les corts dels reis Estuard (s. XVII). Carles I fou mecenes, entre d’altres, d’Inigo Jones (també arquitecte de la Queen’s House de Greenwich), Rubens (aquests dos col·laboraren a la Banqueting House del palau de Whitehall, la part més important que es va salvar de l’incendi de 1698), Anton van Dyck i Orazio Gentileschi. De la col·lecció reial (Lost Collection of Charles I a Whitehall Palace, catàleg redactat per Abraham van der Doort) l’adquisició més grossa vingué dels Gonzaga de Màntua (1627).
Després de l’execució del monarca (1649), el Parlament posà les obres en venda. Els principals lots es troben al Louvre (a través del banquer Everhard, agent del cardenal Mazzarino i col·leccionista ell mateix), al Museo del Prado (a través d’Alonso de Cárdenas, ambaixador de Felip IV) i al Kunsthistorisches Museum de Viena (a través del pintor John Michael Wright, agent de l’arxiduc Leopold Guillem, governador a Brusel·les). Sobre la part de Felip IV, vegeu Jerry Brotton & David McGrath, The Spanish acquisition of King Charles I’s art collection: the letters of Alonso de Cárdenas, 1649-51.
Una sort semblant van còrrer les dues col·leccions aristocràtiques més importants formades sota el seu regnat, la de George Villiers, I duc de Buckingham (inclou informació sobre les col·leccions del pintor Peter Lely, del comte de Pomfret a Easton-Neston, dels cartons a Hampton Court, etc.) i la de Thomas Howard, XIV comte d’Arundel. D’aquest existeixen inventaris de les seves pintures i de la seva vídua Alethea, comtessa d’Arundel (Amsterdam, 1654). Vegeu Elizabeth Angelicoussis, The collection of classical sculptures of the Earl of Arundel. Les peces d’Arundel han anat a parar, entre altres propietaris, als ducs de Devonshire (Chatsworth), als comtes de Pembroke (Wilton House), a la col·lecció reial (els dibuixos) i a l’Ashmolean Museum de la Universitat d’Oxford (els marbres, cedits pel duc de Norfolk a 1667). Aquest darrer museu té el seu origen en les col·leccions d’Elias Ashmole i de John Tradescant, jardiner reial.
Art world in Britain 1660 to 1735 conté informació sobre posseïdors i vendes d’art. Sobre el mecenatge del duc de York, després rei, vegeu Michael Wenzel, The Windsor Beauties by Sir Peter Lely and the collection of paintings at St James’s Palace, 1674. Com a rei, vegeu Jaume II i la reina Carolina.
De la nova dinastia, els Hannover, el principal mecenes fou Frederic, príncep de Gal·les, malavingut fill de Jordi II, i pare de Jordi III. La seva residència rural era Cliveden. La biblioteca reial s’inicia amb la col·lecció de Jordi III, i està actualment englobada en la British Library. El llegat del general John Guise (1765) origina la Christ Church Picture Gallery (Oxford).
El nucli inicial del museu de la Universitat de Cambridge, el Fitzwilliam, va consistir en el llegat del vescomte Richard Fitzwilliam of Merrion, que incloia, entre altres coses, una part de la col·lecció Orléans. Els seus llibres els llegà a la Cambridge University Library, que també acull la donació, per Jordi I (1715), de la biblioteca de John Moore, bisbe d’Ely.
Des de Carles I, cap sobirà britànic fou tan àvid col·leccionista com Jordi IV; ja durant la seva regència (malatia del pare Jordi III) patrocinà el Royal Pavilion de Brighton. Els jardins reials més arranjats durant els segles XVIII i XIX són els de Kew (lloc oficial i lloc de Virtual Travel). Entre les iniciatives de la reina Victòria i del príncep consort Albert està el castell de Balmoral. Altres qüestions del segle XIX s’examinen a Arts in Victorian Britain i a un número monogràfic del Journal of the history of collections, maig de 2002.
A començaments del segle XVIII, l’arqueòleg John Talman forma una gran col·lecció de dibuixos (dispersa). Dos coneguts diplomàtics britànics van formar llurs col·leccions a Itàlia. La de Joseph Smith, cònsul a Venècia, i introductor de la pintura de Canaletto al seu país, és adquirida per Jordi III i acaba dins de les col·leccions reials. De la de Sir William Hamilton, cònsul a Nàpols, es publicà el catàleg de la secció de ceràmica, a cura de Wilhelm Tischbein. La col·lecció Hamilton fou una de les primeres a afegir-se al British Museum, el nucli del qual està la compra pel Parlament de les col·leccions de William Courten i Hans Sloane. Entre l’arqueologia, el col·leccionisme i l’espoliació, està al transllat, per Lord Elgin, dels marbres del Partenó d’Atenes, avui al British Museum. La polèmica sobre la restitució a Grècia encara continua.
A Gran Bretanya s’han conservat més mansions rurals que a qualsevol altre lloc, i sovint aixopluguen riques col·leccions. Alguns dels edificis més destacats són: Chatsworth i Holker Hall (ducs de Devonshire); Blenheim (ofrena nacional a John Churchill, duc de Marlborough); Woburn Abbey (ducs de Bedford); Drumlanrig Castle i Boughton House (ducs de Buccleuch i Queensberry); Arundel Castle (ducs de Norfolk); Haddon Hall i Belvoir Castle (ducs de Rutland); Stowe, amb els seus jardins (marquesos, després ducs de Buckingham); Alnwick Castle i Syon Park (comtes, després ducs de Northumberland); Longleat House (marquesos de Bath); Beaulieu (comtes de Southampton, després ducs de Montagu); Burghley House (comtes, després marquesos d’Exeter); Hatfield House (comtes, després marquesos de Salisbury); Castle Howard (comtes de Carlisle); Kenwood House (comtes de Mansfield); Wilton House (comtes de Pembroke); Harewood (comtes d’Harewood); Holkham Hall (comtes de Leicester); Warwick Castle (comtes de Warwick); Stourhead (Sir Henry Hoare); Kingston Lacy (William John Bankes); Studley (John i William Aislabie); Barnard Castle (John i Joséphine Bowes). A William Beckford s’el recorda com el constructor de l’arruïnada Fonthill Abbey.
Robert Walpole, comte d’Orford, fou el constructor d’Houghton Hall (Norfolk). Hostatjava la col·lecció pictòrica de la família, descrita pel seu fill Horace Walpole a Aedes Walpolianae (1752); fou venuda a Caterina II de Rússia (la major part, a l’Hermitage). Horace, al seu torn, fou el constructor de la vila de Strawberry Hill (Twickenham, Middlessex): pàgina oficial, de la qual publicà una descripció (1784), digitalitzada per la Lewis Walpole Library (visualitzen altres llibres, gravats, dibuixos i aquarel·les que pertangueren a Horace Walpole) i pel Getty Institute.
A Londres es conserva la casa, col·lecció i biblioteca de l’arquitecte John Soane. L’activitat de Noël Desenfans i Sir Francis Bourgeois que menà a la Dulwich Gallery, vegeu-la a Polònia.
El mecenatge corporatiu més monumental de les illes britàniques correspon als colleges universitaris d’Oxford (vegeu-ne una altra guia) i de Cambridge (també té guia). Són fundacions del rei Enric VI: All Souls College d’Oxford, King’s College i Queen’s College de Cambridge, i Eton College. El cardenal Wolsey és el fundador del Christ Church College d’Oxford; Enric VIII, del Trinity College de Cambridge.
Altres organismes patrocinadors de les belles arts són: la Royal Academy of Arts; les National Galleries of Scotland, que inclouen les col·leccions de la Royal Scottish Academy i dipòsits, com el dels ducs de Sutherland; el Foundling Hospital de Londres, fundat pel capità Thomas Coram, i famós pels quadres cedits per artistes com William Hogarth, que han acabat formant el Foundling Museum.
Arthur Wellesley, duc de Wellington, va rebre de Ferran VII d’Espanya la part de la col·lecció reial espoliada pels francesos (el equipaje del Rey José), i es troba actualment al Wellington Museum de Londres (vegeu també el lloc d’English Heritage).
Altres col·leccionistes del segle XIX són: l’hispanista escocès William Stirling Maxwell, quins objectes d’art han anat a parar, en part, a l’Hunterian Museum de Glasgow, i quins llibres, en part, a la University of Glasgow Library; els marquessos d’Hertford i Sir Richard Wallace, que han originat la Wallace Collection; Samuel Courtauld, amb el Courtauld Institute of Art i la seva Gallery; Sir Francis Cook, sobre qui vegeu el catàleg de les pintures (1913) que va heretar el seu fill Sir Frederick Cook. Pot veure’s una relació dels col·leccionistes que han contribuit al fons de la National Gallery de Londres.
Sobre l’artista i poeta William Morris: la Red House, la Kelmscott House, la Kelmscott Manor i la seva biblioteca.
Més sobre col·leccionistes del segle XX sota Irlanda.