Sobre les èpoques més reculades:
- Segles VIII-IX. L’emperador Carlemany: Via Charlemagne a Aquisgrà (Aachen, Renània), la catedral, el desaparegut palau i l’escola palatina d’il·luminació de manuscrits, quins productes poden veure’s a la Bibliothèque Nationale de France, Gallica i Web Gallery of Art (segle VIII i segle IX); en particular, l’Evangeliari de Godescalc; la fundació del monestir de Müstair (Suïssa).
- Segle XI. L’emperador Otó III: diversos manuscrits miniats, entre els que destaca l’Evangeliari de Munic. L’emperador Enric II i la consort Kunegund: el recurs comprehensiu Kaiser Heinrich II, la fundació de les catedrals de Merseburg i Bamberg, la refundació de la catedral de Basilea (Basel, Suïssa) i els manuscrits llegats a la catedral de Bamberg, com l’Apocalipsi i el Llibre de perícopes. Amb el patrocini de l’emperador Conrad II, i com a panteó imperial, es comença la catedral d’Espira (Speyer; un altre lloc), continuada sota Enric III i Enric IV, i acabada al segle XII sota Lotari II. L’emperador Enric III: el Kaisepfalz de Goslar (restaurat sota Lotari III) i llibres miniats al monestir d’Echternach, com el Codex Aureus de l’Escorial. El landgrave de Turíngia Lluís el Saltador (Ludwig der Springer): el castell de Wartburg.
- Segle XII. L’emperador Lotari III: la catedral de Königslutter. Enric el Lleó (Heinrich der Löwe), duc de Saxònia: la catedral de Brunswick (Braunschweig), on es troba el monument funerari (un segle posterior) seu i de la consort Mathilde; el seu Evangeliari.
- Segle XIII. L’emperador Frederic II: els recursos comprehensius Federiciana i Stupor Mundi; els seus castells, dels quals el més famós és Castel del Monte, a la Puglia; la desmantellada porta de Càpua, de la que es conserven fragments al Museo Campano de Càpua; el seu Saltiri; la seva tomba a la catedral de Palermo. Per al seu fill Manfred, rei de Nàpols i Sicília, es redacta i il·lustra De arte venandi cum avibus. A la catedral de Naumburg s’aixeca el cor occidental, amb les estàtues pòstumes dels benefactors de l’edifici.
- Diverses campanyes constructives del emperadors al castell de Nuremberg.
Inclou informació sobre el col·leccionisme el Répertoire des tableaux français en Allemagne (XVIIe et XVIIIe siècles).
Regions per ordre alfabètic (no sempre coïncideixen amb els moderns Länder):
Baden-Württemberg
Existeix un lloc oficial dels castells i jardins de les cases regnants. Les residències principals dels margraves (després grans ducs) de Baden es troben a Karlsruhe i Rastatt. Llurs col·leccions formen el Badisches Landesmuseum al castell de Karlsruhe, i el Staatliche Kunsthalle a l’Orangerie. Les col·leccions dels ducs (després reis) de Württemberg estan a la base de la Staatsgalerie Stuttgart. Una residència suburbana llur és el castell de Ludwigsburg. Els comtes palatins, veieu-los al Palatinat.
Baixa Saxònia (Niedersachsen)
La col·lecció artística dels ducs de Braunschweig ha esdevingut el Herzog Anton Ulrich-Museum de Brunswick, i la col·lecció llibrària la Herzog August Bibliothek de Wolfenbüttel. La residència dels grans ducs d’Oldenburg està convertida en el Landesmuseum.
De la Casa Electoral (a partir de 1806 Reial), els Wittelsbach, poden veure’s els castells i jardins. Els principals són: el castell de Trausnitz, el castell de Friedberg, la Residenz de Munic, Nymphenburg (seu de la Manufactura de Porcellana); Schleissheim. A la mateixa adreça hi són les residències de la branca Wittelsbach menor, resident a Landshut (el castell de Trausnitz i la Stadtresidenz), així com les d’altres principats annexats a Baviera: Aschaffenburg, Coburg, Bayreuth, Bamberg, Würzburg, Neuburg, etc. (vegeu més avall).
El patrimoni dinàstic es concentra a Munic: Schatzkammer (Tresor) de la Residenz, Pinacoteca (Antiga, Nova i Moderna), col·leccions d’antiguitats (Gliptoteca, etc.), Museu Arqueològic, Museu d’Art Egipci, Museu Nacional Bavarès i Biblioteca de l’Estat de Baviera.
Durant la Guerra dels Trenta Anys, una part de les col·leccions dels Wittelsbach fou saquejada per Gustau Adolf de Suècia, però al segle XVIII s’enriquiren amb la major part del patrimoni dels Electors Palatins, abans a Düsseldorf i Mannheim.
L’estat de les arts sota la monarquia (1806-1918) pot veure’s a Königreich Bayern. A Lluís I hom deu el Pompejanum d’Aschaffenburg; a Maximilià II, el castell d’Hohenschwangau; a Lluís II, els de Herrenchiemsee, Linderhof i Neuschwanstein, sense comptar l’ajut prestat a Richard Wagner per a bastir el Festspielhaus de Bayreuth. L’arquitecte principal durant la primera meitat del segle XIX fou Leo von Klenze.
Sota la protecció reial es funda l’Akademie der Bildenden Künste.
La família de banquers Fugger comanda al segle XVI vàries obres a Augsburg i rodalies: el palau urbà, la Fugger-Kapelle a Santa Anna, el barri de vivendes socials Fuggerei i els castells de Kirchheim i Oberndorf. Vegeu també la Europäische Fuggerstrasse i el museu dedicat als Fugger i a l’altra gran família de negociants augsburgesos, els Welser.
El mercader Paul von Praun (1548–1616) reuní a Nuremberg les obres comprades a Itàlia i Alemanya en el Praunsches Kabinett. Dispers al 1801, una part es guarda al Germanisches Nationalmuseum de la mateixa ciutat.
Altres emprenedors dels segles XVII-XVIII: els prínceps-bisbes de Würzburg, amb la seva Residenz; els prínceps-bisbes de Bamberg, en especial Lothar Franz von Schönborn (també arquebisbe de Magúncia), qui encarrega la Neue Residenz i el castell Weissenstein (Pommersfelden); els ducs de Saxònia-Coburg (el viver de les monarquies europees), amb llurs castells, dels quals conserven actualment el Schloss Callenberg, i les Kunstsammlungen der Veste Coburg. A Bayreuth es van desenvolupar les construccions sota la margravina Guillermina. Neuburg, vegeu-lo al Palatinat.
A partir de 1812, els edificis monàstics de l’abadia de Sankt Emmeram (Ratisbona) esdevenen residència de la família dels prínceps Thurn und Taxis (vegeu-la també a Duino, Itàlia). Del comte Adolf Friedrich von Schack, mecenes dels pintors Franz von Lenbach, Hans von Marées, Anselm Feuerbach i Arnold Böcklin, prové la Sammlung Schack de Munic.
Estan disponibles els arxius dels marxants muniquesos Galerie Heinemann per als anys 1872-1938.
Hamburg
L’activitat del ex-banquer Aby Warburg es concentra en l’institut que porta el seu nom, en les dues seus d’Hamburg i Londres. Vegeu el bloc Bilderfahrzeuge: Aby Warburg’s legacy and the future of iconology.
Hessen
Hi ha una web sobre els castells i jardins del Land. Els landgraves de Hessen-Kassel han deixat els actuals Staatliche Museen, al parc de Wilhelmshöhe (Kassel). Llur col·lecció fou en part espoliada per Napoleó I. Es coneix la biblioteca dels germans Jacob i Wilhelm Grimm, residents de la ciutat.
Dels grans ducs de Hessen-Darmstadt hom remarcarà les col·leccions, al Hessisches Landesmuseum de Darmstadt, i la darrera gran empresa artística d’una monarquia europea, els edificis Jugendstil de la colònia d’artistes de Darmstadt, la Matildenhöhe, sota la direcció de Joseph Maria Olbrich (1899-1908).
A la ciutat lliure de Frankfurt destaca el Städel Museum, fundació de Johann Friedrich Städel (1815).
Mecklenburg
Els palaus i les col·leccions dels ducs de Mecklenburg formen el Staatliche Museum de Schwerin.
Els Electors Palatins residien al castell d’Heidelberg (visible a través de Staatliche Schlosser und Garten Baden-Wurttemberg i de Landeskunde online), malmés per l’exèrcit de Lluís XIV. Estava envoltat pels jardins plantats per Salomon de Caus. Posteriorment resideixen al castell de Mannheim. També tenien els de Benrath (Düsseldorf) i Schwetzingen. Llurs col·leccions artístiques (vegeu el catàleg per Nicolas de Pigage, 1778) estan a Munic; la part que va romandre a Düsseldorf es guarda al Museum Kunst Palast. Una part de la Bibliotheca Palatina es troba a la Universitat de Heidelberg; la resta fou expropiada en favor de la Biblioteca Apostolica Vaticana (Roma) durant la Guerra dels Trenta Anys (1622).
La branca del Jove Palatinat tenia els seus estats a Baviera i residia al castell de Neuburg, obra principalment del comte Ottheinrich. Vegeu-ne una exposició.
A aquest lloc sobre la història de Prússia es pot trobar informació sobre les activitats artístiques de la dinastia regnant. De les construccions de Casa Reial (abans, Electoral; després, Imperial), els Hohenzollern, i en especial de Frederic II el Gran, tenim els castells i jardins de Berlín i rodalies. A la capital, ha estat enderrocat el Palau Reial o Stadtschloss (un altre lloc), i després reconstruit. Es conserva el Zeughaus (Arsenal). A Potsdam hi ha vàries viles i palaus, com el de Sanssouci, i la desapareguda església de la dinastia, la Garnisonkirche. Resultant aquestes dues ciutats molt castigades durant la II Guerra Mundial, poden contemplar-se vistes antigues a Berliner Klassik i a Potsdammer Mitte. També existeix una descripció de Potsdam en 1749. El principal arquitecte de la família reial prussiana durant la primera meitat del XIX fou Friedrich Schinkel.
Sota el patrocini del darrer Kaiser, Guillem II, s’inauguren a Berlín la nova catedral (Dom) i la semi-destruida Gedächtniskirche, i a Sélestat (Alsàcia) es restaura el castell d’Hoch-Königsburg. També data del segle XIX i començament del XX la reconstrucció de dos castells de Suàbia, el de Sigmaringen (possessió d’una altra branca de la família, els prínceps d’Hohenzollern), i el de Hohenzollern (propietat d’ambdues branques).
Les col·leccions dels Hohenzollern foren descrites per Mathias Oesterreich: pintures (1771) i escultures (1774). Enriquides amb compres als romans Bellori i Giustiniani, entre d’altres, formen el nucli dels Staatliche Museen de Berlín i Potsdam. Una part es va perdre a 1945 amb l’incendi del Kaiser-Friedrich-Museum, o saquejada per l’exèrcit soviètic; les pintures estan repertoriades a Dokumentation der Verluste und des Fremdbesitzes. L’antiga biblioteca reial està incorporada a la Staatsbibliothek de Berlín. Altres fundacions de la monarquia prussiana són l’Akademie der Künste i la Manufactura Reial de Porcellana.
El primer membre de la família destacable pel seu mecenatge (primera meitat del s. XVI) fou el cardenal Albrecht von Brandenburg, arquebisbe de Magúncia i Magdeburg. Està relacionat amb reformes a les catedrals de Magúncia i de Halle an der Saale, amb la Marktkirche, la Neue Residenz i el castell de Moritzburg de la mateixa Halle. Fou client, entre d’altres, d’Albrecht Dürer, Matthias Grünewald, Lucas Cranach el Vell, Hans Baldung Grien i Peter Vischer el Jove.
Edward Solly fou un comerciant en fusta anglès, però radicat a Berlín. Aprofitant les secularitzacions d’època napoleònica, formà una col·lecció de 3.000 pintures, venudes l’any 1821 al rei Frederic Guillem III (avui principalment a la Gemäldegalerie de Berlín).
Les residències barroques dels prínceps-arquebisbes-electors de Colònia eren els dos castells de Brühl, i la dels prínceps-bisbes de Speyer el castell de Bruchsal. Les desamortitzacions sota l’ocupació francesa foren aprofitades per Franz Wallraf, que va formar una col·lecció de “primitius” alemanys, nucli del futur Wallraf-Richardtz Museum de Colònia. També pels germans Johann Sulpiz i Melchior Boisserée, quina col·lecció de “primitius” dels Països Baixos, després de passar per Heidelberg (1810) i Stuttgart (1819), fou adquirida (1827) per Lluís I de Baviera i es troba a l’Alte Pinakothek de Munic.
Les tombes dels arquebisbes-electors de Magúncia (Mainz) es troben a la catedral (un altre lloc). Seu era el Schloss Johannisburg d’Aschaffenburg (un altre lloc), actualment a Baviera.
El llegat de l’industrial Barthold Suermondt funda el Suermondt-Ludwig-Museum d’Aquisgrà (Aachen). A l’industrial Peter Ludwig hom deu la fundació o el recolçament de varis museus; els més importants són el Museum Ludwig de Colònia, el Museum Moderner Kunst Stiftung Ludwig de Viena, i el ja esmentat Suermondt-Ludwig-Museum. La col·lecció del canonge de Colònia Alexander Schnütgen està en la base del Museum Schnütgen. Karl Ernst Osthaus temptà convertir la ciutat de Hagen en un centre de l’art modern, però el més permanent dels seus assoliments fou el museu transferit el 1922 a Essen: el Museu Folkwang.
Düsseldorf, vegeu-lo a Palatinat.
Saxònia (Saxen) i Saxen-Anhalt
Existeix una presentació dels castells i jardins del Land. La Casa Electoral (després, Reial) va embellir la seva capital, Dresde, molt destruida a 1945; hom trobarà vistes antigues a Altes Dreden. La vida artística de la Cort, especialment brillant sota August II i August III, es pot veure a aquesta exposició. Les principals residències de la monarquia són a Dresde, Torgau (castell Hartenfels), Meissen (l’Albrechtsburg, seu, a partir de 1710, de la Manufactura de Porcellana), Augustusburg i Moritzburg. El teatre de la Cort, l’Hoftheater (s. XIX), porta el nom del seu arquitecte: Semperoper.
Les residències i col·leccions de la capital (minvades a 1945) formen les Staatliche Kunstsammlungen; vegeu-ne una descripció de les pintures (1753), i la secció del tresor (Grünes Gewölbe). Les col·leccions llibràries han anat a la Sächsische Landesbibliothek; vegeu-ne una exposició. L’adquisició més valuosa es va fer als Este de Mòdena (1745).
Panteons dels ducs de Saxònia són la catedral de Meissen i l’església del castell de Wittenberg. A la segona es troba la tomba de Frederic III el Savi, fundador de la Universitat de Wittenberg, gran col·leccionista de relíquies sagrades, protector de Martin Luther i client d’Albrecht Dürer, Jacopo de’Barbari, Lucas Cranach el Vell i Peter Vischer el Jove.
El comte (després, príncep) Hermann von Pückler-Muskau és responsable de dos dels millors conjunts paisatgístics del segle XIX: Muskau i Branitz. El principal conjunt dels prínceps d’Anhalt-Dessau és el Gartenreich de Dessau-Wörlitz, voluntat de Leopold III Friedrich Franz (primera meitat del s. XIX).
Schleswig
La Casa Ducal residia al Schloss Gottorf de la ciutat de Schleswig.
Turíngia (Thüringen)
Hi ha una web sobre castells i jardins del Land. Els Grans Ducs de Weimar destacaren més en el mecenatge literari i musical que no pas en l’artístic, tal com pot veure’s a la Klassik Stiftung Weimar. Cal esperar a 1907 per tal que el belga Henri van de Velde, amb el patrocini del gran duc, fundi l’escola d’arts i oficis que a 1919 esdevindrà la Bauhaus. A Weimar, cal esmentar també la Herzogin Anna Amalia Bibliothek.
Al principat de Saxònia-Altenburg, el principal col·leccionista fou el baró Bernhard August von Lindenau, quina col·lecció de “primitius” italians formà el Lindenau-Museum.
L’encarregat principal d’aquest episodi (1933-1945) de l’afecció per l’art era Alfred Rosenberg, mitjançant l’organisme Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg; els seus arxius estan publicats per l’United States Holocaust Memorial Museum. Amb aquest material, el Führer, Adolf Hitler, pretenia muntar un museu a la ciutat escenari de la seva adolescència, Linz (Àustria); vegeu la base de dades Sammlung des Sonderauftrages Linz. Hitler també formà una galeria personal. El primer lloctinent del règim, Hermann Göring, formà una gran col·lecció personal. El marxant Hildebrand Gurlitt aconseguí retenir una gran quantitat d’aquestes peces fruit de confiscacions, que sortiren a llum només el 2012, quan estaven en possessió del seu fill Cornelius Gurlitt; continua el procés de restitució (Kunstfund Gurlitt). Les peces en possessió legítima foren llegades al Kunstmuseum de Berna (Suïssa).
Les col·leccions alemanyes foren al seu torn espoliades pels Aliats el 1945, en especial els dos principals museus de Berlín i el de Dresde (Saxònia). Els nordamericans han format la Third Reich Collection de la Library of Congress de Washington; inclou, per exemple, gran part de la biblioteca privada de Hitler. Pel que fa a l’Exèrcit Roig, una propietat encara no restituida als museus de Berlín és el tresor de Tròia, que descobrí Heinrich Schliemann i que roman al Museu Puixkin de Moscou.