L’hebreu és una llengua semítica del nord-oest dins de la família afroasiàtica, originària de les terres cananees. Va ser l’idioma natiu dels israelites fins al final del període romà (cap a l’any 200 d.C.), i ha estat la llengua litúrgica del judaisme des de l’època del Segon Temple. El moviment sionista al segle XIX va ajudar a revitalitzar l’hebreu com a llengua viva. Avui, és l’idioma oficial d’Israel i un dels pocs exemples d’èxit en el ressorgiment d’una llengua antiga. És també l’única llengua cananea viva, i una de les poques llengües semítiques del nord-oest que es parla actualment, juntament amb l’arameu.
L’alfabet hebreu, que s’escriu de dreta a esquerra, té només 22 consonants. Els sons vocàlics es poden indicar amb punts (vocalització), com es veu en la Bíblia Règia. En hebreu, moltes paraules es construeixen a partir d’una arrel de tres consonants, a partir de la qual es formen substantius, adjectius i verbs mitjançant diversos processos, com l’addició de vocals o afixos.
El grec és una llengua indoeuropea amb una història documentada més llarga, de més de 3.400 anys. El sistema d’escriptura grec és també un dels més antics de l’Europa Occidental i s’ha mantingut gairebé inalterat des del segle IV a.C. El grec clàssic, amb el seu alfabet de 24 lletres, va ser la llengua de Grècia i les regions veïnes, com ara la costa del Mar Negre, Àsia Menor, Xipre, Itàlia (a Calàbria i Salento), el sud d’Albània i altres regions dels Balcans i la Mediterrània oriental i va continuar sent important a través del període hel·lenístic i en l’Imperi Romà.
El grec del Nou Testament és el koiné, una forma més estàndard i comuna del grec que va sorgir després de les conquestes d’Alexandre Magne (d. 323 a.C.). Aquest dialecte es va estendre per gran part del món conegut, incloent la Mediterrània oriental i les terres de l’antic Imperi Romà. [Document 2] El grec del Nou Testament va ser influenciat per altres llengües semítiques, com l’arameu i l’hebreu, especialment en el lèxic i en les estructures sintàctiques. També va jugar un paper important la traducció grega de l’Antic Testament, coneguda com la Septuaginta (dels Setanta), feta al segle III a.C.
L’arameu, una altra llengua semítica del nord-oest, es parlava originàriament a les regions entre Anatòlia i Mesopotàmia, però es va estendre ràpidament per tot l’Orient Pròxim, incloent la vall del Tigris, el sud de l’actual Turquia, Aràbia i el Sinaí. L’arameu va ser llengua oficial de grans imperis com els neoassiris (911–608 a. C.), neobabilònics (620–539 a. C.) i aquemènides (500–330 a. C.), i va ser àmpliament utilitzat en l’administració, el culte religiós i l’educació.
Els varis alfabets utilitzats per escriure aquesta llengua al llarg de la seva història, tots tenien 22 lletres consonàntiques, com l’hebreu. Això és perquè, l’alfabet hebreu actual va ser pres de l’arameu. (L’alfabet àrab també va estar fortament influenciat pel d’arameu.)
Els textos religiosos jueus més importants, com el Talmud, el text central del judaisme rabínic, i el Zohar, la literatura fundacional sobre la tradició mística i metafísica jueva, també es van escriure en arameu. Es considera que l’arameu era l’idioma parlat per Jesús de Natzaret.
A més, el siríac, un dialecte de l’arameu, segueix sent utilitzat com a llengua litúrgica per diverses comunitats cristianes siríaques. Aquest dialecte és particularment important per a les Esglésies ortodoxa i catòlica siríaca, catòlica caldea, maronita i altres grups cristians del Pròxim Orient. Els jueus del Kurdistan també parlen una variant d’arameu propera al siríac.
A la Bíblia Règia, es poden veure la traducció aramea del Targúm de Jonathan dels Profetes de l’Antic Testament amb la seva versió llatina a la part inferior de les pàgines. Així mateix, el volum 5 inclou el Nou Testament en grec i siríac, amb traduccions al llatí i del siríac també a l’hebreu, reflectint la complexitat lingüística i cultural dels textos bíblics.
DOCUMENTS RELACIONATS
Crèdit de les imatges
- [Bíblia hebrea]. MS 5070. Segona meitat del s. XIII, aproximadament. Pertanyent a The Schøyen Collection.
- [Fragment del Nou Testament]. MS 2080. S. IX, aproximadament. Pertanyent a The Schøyen Collection.