Salamandra

Model 3D de la regió cefàlica d’un mascle adult de S. salamandra capturat a XXXXX el dd/mm/aaaa

Model obtingut per Alejandro Garcia

Descripció

• La morfologia d’aquesta espècie varia enormement segons la subespècie que es prengui com exemple. De forma general es tracta d’un urodel d’entre 200 i 250 mm de longitud total. Té el cap gran, aplanat i el musell arrodonit o lleugerament punxegut. Presenta unes glàndules parotoides grans de color groc amb porus glandulars conspicus. Els ulls són prominents, negres i amb l’iris de color marró fosc. El cos és cilíndric, excepte la zona ventral, amb solcs tranversals al llarg del cos i absència de crestes caudals i dorsals (Velo-Antón i Buckley, 2015). Presenta porus glandulars per tot el cos ordenats en dues files: una a cada costat del centre del dors,  i que s’estenen des de la part posterior del cap fins l’extrem de la cua. La cua és d’aspecte cilíndric i el seu diàmetre disminueix en sentit caudal. Els membres anteriors i posteriors són robustos, amb quatre i cinc dits respectivament i desproveïts de membranes interdigitals (Barbadillo et al., 1999). De pell llisa i fina, presenten una coloració dorsal i lateral de fons negre amb taques o bandes grogues o ataronjades de funció críptica i aposemàtica. Aquest patró de taques varia segons la subespècie, en alguna de les quals el groc domina per sobre el negre o fins i tot en què les taques són més aviat vermelloses. La coloració ventral és generalment negra. És important destacar a més, que el patró de taques no només varia entre subespècies sinó que també varia en un mateix individu conforme passa el temps. És per això que no és adequat utilitzar aquest caràcter a l’hora de reconèixer individus (Velo-Antón i Buckley, 2015).
• Dimorfisme sexual: no gaire marcat. La cloaca és allargada i els llavis cloacals són més voluminosos en mascles, especialment en època de zel. De forma general, les femelles presenten la regió posterior del tronc més voluminosa i dilatada, són més grans i amb les extremitats i la cua més curtes que els mascles.
• Larves: malgrat que el mode principal de reproducció és l’ovoviviparisme, algunes poblacions d’aquesta espècie són vivípares, de manera que el desenvolupament larvari es dóna a l’interior de del cos de la mare, la qual donarà lloc a juvenils ja metamorfosats (Barbadillo et al., 1999). En les poblacions ovovivípares, la mida de les larves oscil·la entre el 20 i 35 mm, podent arribar a més de 70 mm en algunes poblacions. Tenen el cap gran, el musell  arrodonit, quatre membres ben diferenciats amb dits, i brànquies amb tres plomalls branquials i nombroses ramificacions (les ramificacions augmenten en hàbitats amb menor disponibilitat d’oxigen). També presenten una cresta que comença dorsalment per la meitat del cos, continua per la cua formant un extrem rom a la punta, i s’estén ventralment fins el començament de la cua (Velo-Antón i Buckley, 2015). La part dorsal sol ser de color fosc, sovint amb taques de colors clars, platejades, metàl·liques i en alguns casos grogues com l’adult. Sovint, en cada membre apareix una taca clara en la zona d’intersecció amb el tronc, més conspícua en els membres posteriors i que adquirirà un color groguenc conforme la larva creixi (Barbadillo et al., 1999).

Hàbitat

• És una espècie d’hàbits terrestre que es troba en ambients humits i ombrívols. Habita en zones amb sòl profund i vegetació abundant, habitualment en boscos de caducifolis (més rarament en boscos de coníferes), però també la podem trobar en ambients més àrids com prats alpins i torberes (Barbadillo et al., 1999). Les poblacions ovovivípares requereixen de masses d’aigua pròximes (rierols o basses) necessàries per l’alliberació de les larves mentre que les poblacions vivípares no depenen de masses d’aigua per a la reproducció (Velo-Antón i Buckley, 2015).

Mapa de distribució

• Es tracta d’una espècie amb una àmplia distribució que va des de la línia de costa fins als 2500 m d’altitud. A nivell global està present des del Nord d’Àfrica (Marroc i Algèria) fins el nord d’Alemanya, i des de la península Ibèrica fins a Iran (Barbadillo et al., 1999). A la Península es troba àmpliament distribuïda per Portugal exceptuant les zones més àrides de l’Alenteixo, i de forma més o menys contínua, per una estreta  franja nord que avarca Catalunya a través dels Pirineus, País Basc, Cantàbria, cornisa cantàbrica, Serralada Cantàbrica, Montes de León i Sanabria, fins a Galícia i Astúries. A l’interior la trobem al sistema Central, montes de Toledo, serres de Villuercas i Guadalupe, Sierra Morena, serres Bètiques i al sud de la vall del Guadalquivir (Barbadillo et al., 1999). També hi ha poblacions insulars molt properes al litoral gallec (Velo-Antón i Buckley, 2015).

Estat de conservació

Categoria Mundial IUCN(2021): Preocupació menor (LC)

Categoria Espanya IUCN: Vulnerable  (VU A2ce + B1ab) (Buckley i Alcobendas, 2002).

Atenent als 5 grups monofilètics de Salamandra salamandra que s’han definit en els últims estudis moleculars, l’estat de conservació de cada subespècie és (Buckley i Alcobendas, 2002):

1. s. bejarae/almanzoris : Vulnerable (VU A2ce + B1ab)
2. s. longirostris: Vulnerable (VU A2ce + B1ab+2ab)
3. s. fastuosa/bernardezi: Quasi amenaçada (NT)
4. s. gallaica/terrestris: Quasi amenazada (NT)
5. s. crespoi/morenica: Qasi amenazada (NT)

Tal classificació es deu a la degradació i pèrdua d’hàbitat (per incendis, desforestació, pressió urbanística, etc.), l’augment de la sequera i l’aridesa del terreny, l’eliminació o contaminació de masses d’aigua a través de fertilitzants, la introducció d’espècies invasores com Procambarus clarkii, peixos de la família dels salmònids o el visó americà, així com atropellaments en carreteres i malalties emergents (Velo-Antón i Buckley, 2015).

Bibliografia

Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. 1999. Anfibios y reptiles de la Península Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies. Editorial Planeta, Barcelona.

Buckley D., Alcobendas M. 2002. Salamandra salamandra (Linnaeus, 1758). Salamandra común. A: Pleguezuelos J.M., Márquez R., Lizana M. (eds.) Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y Reptiles de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza – Asociación Herpetológica Española (2ª impresión), Madrid, 587 pp.

Kuzmin S., Papenfuss T., Sparreboom M., Ugurtas I., Anderson S., Beebee T., Denoël M., Andreone F., Anthony B., Schmidt B., A Ogrodowczyk A., Ogielska M., Bosch J., Tarkhnishvili D., Ishchenko V. Salamandra salamandra. The IUCN Red List of Threatened Species: http://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2009.RLTS.T59467A11928351.en  (accés, 21 d’agost de 2018)

Velo-Antón G., Buckley D. Salamandra común – Salamandra salamandra. A: Salvador A., Marco A. (eds.) Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ (accés, 21 d’agost de 2018).

IUCN SSC Amphibian Specialist Group. 2022. Salamandra salamandra. The IUCN Red List of Threatened Species 2022: e.T59467A79323745. https://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2022-1.RLTS.T59467A79323745.en. Accessed on 20 July 2023.