Discoglossus galganoi 

Model 3D d’un adult de D. galganoi capturat a XXXXX el dd/mm/aaaa

Model obtingut per Emma XXXX

Descripció

• Anur d’aspecte semblant al d’una granota de mida mitjana, entre 45 i 65 mm de longitud (excepcionalment fins a 80 mm). De cap aplanat  i quasi tan ample com llarg, té un musell punxegut i prominent respecte la mandíbula inferior, timpans quasi imperceptibles i no presenta ni sacs bucals ni glàndula parotoide. Ulls amb pupil·la arrodonida, en forma de cor o de gota invertida, amb meitat superior de l’iris daurada i meitat inferior fosca (Martínez-Solano, 2014). Pel que fa les extremitats, les anteriors son fortes i tenen quatre dits sense membranes interdigitals ni tubercles subarticulars, però amb tres tubercles palmars dels quals l’intern és el més desenvolupat (Barbadillo et al., 1999). També tenen un tubercle metatarsià intern. Les extremitats posteriors, robustes però relativament llargues, estan adaptades al salt i presenten 5 dits units per membranes reduïdes. Pell llisa o amb berrugues i dos plegaments cutanis glandulars que s’estenen des de la part posterior dels ulls fins la regió inguinal (Martínez-Solano, 2014). Per a la coloració dorsal segueixen tres patrons: taques de color crema o fosques amb un vorejat més clar sobre un fons gris  verdós o bru distribuïdes de forma irregular; tres franges (una vertebral i dues dorsolaterals) de color clar sobre un fons fosc; o bé coloracions uniformes (sent aquesta la coloració menys freqüent) (Barbadillo et al., 1999). La part ventral és granulosa i blanquinosa o grogosa. A més a més, la majoria d’exemplars presenta una taca triangular entre els ulls i el musell de color més clar, així com bandes tranversals i fosques en les extremitats posteriors (Martínez-Solano, 2014).
• Dimorfisme sexual: les membranes interdigitals dels mascles són més extenses que en femelles, i alguns autors fins i tot, consideren que tant femelles com subadults no en presenten. Els mascles en zel presenten callositats negres a la gola, la part ventral, el tubercle metacarpià intern i en la vora interior del primer i el segon dit.
• Larva: les larves de D. galganoi solen mesurar entre 25 i 35 mm. Tenen l’espiracle situat en el centre de la línia mitjana del ventre. La cua és entre tres i quatre vegades més llarga que alta i presenta cresta caudal de forma convexa tant superior com inferiorment i extrem final arrodonit. Cresta dorsal baixa. De coloració fosca al principi, es va aclarint conforme passa el temps (Barbadillo et al., 1999).

Hàbitat

• Pot trobar-se a altituds que van des del nivell del mar fins el 1600 m però acostuma a viure per sota dels 500 m en boscos de roure, alzines, mixtes, prats, pastures, boscos de ribera, deus, aiguamolls litorals (toleren bé concentracions salines elevades) fonts, abeuradors, etc. Sempre prop de l’aigua i en zones amb certa cobertura herbàcia (Barbadillo et al., 1999).

Mapa de distribució

• Es tracta d’un endemisme de la Península Ibèrica, present a Portugal i a la meitat occidental d’Espanya, on predominen els substrats granítics o metamòrfics (Barbadillo et al., 1999). Al nord de la Península trobem aquesta espècie a Astúries, Galícia i en la major part de la cornisa cantàbrica amb excepció del País Basc. També està present al nord i oest de Castella i Lleó  i al sud a Àvila, Extremadura, l’oest de Madrid, Toledo, Ciudad Real i Andalusia occidental (límit de la seva distribució marcat pel Guadalquivir). Trobarem escassos o cap exemplar de D. galganoi a Catalunya, al centre i nord d’Aragó, a gran part de la Comunitat Valenciana, Múrcia i Almeria (Martínez-Solano, 2014). 

Estat de conservació

• Categoria Mundial IUCN (2009): Preocupació menor (LC) (Bosch et al., 2009).
• Categoria Espanya IUCN (2002): Preocupació menor (LC) (Martínez-Solano, 2002).
• Les amenaces principals d’aquesta espècie són tant la intensificació de l’agricultura com la introducció de peixos i crustacis depredadors (Martínez-Solano, 2002).

Galeria d’imatges