Tritó ibèric

Model 3D de la regió cefàlica de L. boscai capturat a XXXXX el dd/mm/aaaa

Model obtingut per Emma XXXX

 

Descripció

• Tritó de mida petita que no arriba a superar els 75 mm en mascles i els 95 mm en femelles, donant-se doncs, un clar dimorfisme (Van der Meijden, 2000). Té el cap més llarg que ample, amb musell arrodonit, plegament gular i glàndules paratoidees ben diferenciades en la zona posterolateral. Els ulls són petits i en posició lateral, amb iris daurat o vermellós i una banda longitudinal fosca en la zona central (Barbadillo et al., 1999). Presenten un cos de secció quadrangular sense cresta vertebral i una cua aplanada de longitud semblant a la del cos. Tenen quatre dits en les extremitats anteriors i cinc a les posteriors, sense membranes interdigitals (Barbadillo et al., 1999). La coloració dorsal és bastant variable: marró, bruna, grogosa, color oliva o grisosa. Sobre la coloració dorsal, i especialment en mascles, presenten taques fosques i la línea vertebral sol ser més clara. La franja central de la part ventral és ataronjada o vermellosa amb taques fosques arrodonides disposades en filera irregular  als laterals del ventre (Arnold i Ovenden, 2007). Lateralment, entre la coloració vermellosa del ventre i la bruna del dors, s’aprecia una franja blanca o platejada a cada costat que es prolonga fins la punta de la cua.  La coloració de la cua continua amb el disseny dorsal del cos (bruna amb punts negres), a continuació s’aprecia una franja més estreta blanquinosa i sota aquesta una banda ataronjada amb taques negres (Díaz-Paniagua, 2014). La seva pell és llisa durant la fase aquàtica i més rugosa en les fase terrestre.
• Dimorfisme sexual: les femelles són més grans, tenen el cap més ample, el musell més arrodonit  i el cos més cilíndric que els mascles. La seva regió cloacal és poc voluminosa, té forma cònica i s’obra cap endarrere en una obertura el·líptica (Díaz-Paniagua, 2014). Els mascles presenten un cos de secció més quadrangular, i la seva cloaca és voluminosa, arrodonida i amb una extensa fissura longitudinal. Durant l’època de zel, els mascles desenvolupen una cresta caudal i un filament caudal en l’extrem de la cua. Un altre tret únic dels mascles és la regió central de la cua que presenta una franja longitudinal  blanquinosa o platejada molt visible en l’extrem distal (Barbadillo et al., 1999).
• Larves: mesuren aproximadament 10 mm al néixer però poden acabar assolint els 35 mm. Al començament presenten una coloració dorsal grogosa amb dues bandes longitudinals fosques. Un cop ja mostren les extremitats anteriors ben definides aquesta coloració canvia a groc pàl·lid amb nombrosos punts negres repartits pel cos. La cresta dorsal s’inicia a l’altura de les brànquies i acaba al final de la cua, formant un angle agut. Durant les últimes fases larvàries, la coloració s’enfosqueix al mateix tems que es redueixen  les brànquies i les crestes (Barbadillo et al., 1999).

Hàbitat

• El trobem en una àmplia varietat de biòtops que van des del nivell del mar fins els 1500 m d’altitud (poden assolir el 1800 m d’altitud de forma excepcional, però habiten en la major part dels casos entre els 400 y 1000 m): boscos de pi, d’alzines, alzines sureres o roures; plantacions d’eucaliptus, zones de matolls, cultius o inclús en zones sorrenques de la costa. El clima que caracteritza la majoria dels seu hàbitats és de caràcter mediterrani, oceànic o continental, de règim tèrmic suau en el que la temperatura mitjana és igual o superior als 15ºC i en el que les precipitacions anuals són inferiors als 900 mm. Al nord ocupa també zones de clima temperat fred oceànic (Díaz-Paniagua, 2014). Habiten diferents tipus de masses d’aigua temporals o permanents en l’època reproductora: des de masses corrents com rierols i fonts a quietes com basses i llacunes.

Mapa de distribució

• Endemisme de la Península Ibèrica distribuït per la meitat occidental de la Península (Barbadillo et al., 1999). La seva àrea s’estén des de la costa Atlàntica fins a l’interior, i el trobarem per tot Portugal, Galícia i Extremadura, i parcialment a Astúries, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Madrid i Andalusia. A Astúries s’estén principalment per la costa cantàbrica, endinsant-se fins els Picos de Europa. És abundant a la serra de Salamanca i en la meitat occidental de Lleó i Zamora, assolint algunes localitats de Valladolid. A Castella-la Manxa és abundant a la Serra de Gredos, al sud de la província d’Àvila i al nord de Toledo a la vall del Tiétar, des d’on s’endinsa amb menor abundància cap a al serra de Guadarrama, assolint la província de Madrid.
• És abundant en la meitat occidental de Ciudad Real, especialment als Montes de Toledo i Sierra Morena, situant-se en aquesta zona algunes de les localitats on més penetra cap a l’interior de la Península Ibèrica. Per Sierra Morena s’endinsa també en la província de Jaén. Es troba ben representat en la part nord-occidental de Sevilla i en tota la província de Huelva, on les poblacions e Doñana són les més meridionals de la seva àrea de distribució. Les poblacions més septentrionals de L. boscai són simpàtriques amb Lissotriton helveticus, Triturus marmoratus, , Chioglossa lusitanica i Salamandra salamandra (Díaz-Paniagua, 2002).

Estat de conservació

• Categoria global IUCN (Willem-Arntzen et al., 2009): Preocupació menor (LC).
• Categoria Espanya IUCN (Díaz-Paniagua, 2002): Preocupació menor (LC).  
• Tal classificació es deu a la seva àmplia distribució, alta tolerància a cert grau de modificació dels seus hàbitats i una presumpta gran població. Les principals amenaces de L. boscai són la contaminació o dessecació dels hàbitats de reproducció, així com la introducció d’altres espècies (Willem-Arntzen et al., 2009).

Galeria d’imatges