Hierophis viridiflavus (Lacépède, 1789)
ESP Culebra verdiamarilla EN Green whip snake
Descripció
Ofidi que pot mesurar d’entre 120 a 130 cm de longitud total. El cos robust de l’adult té normalment unes 19 fileres d’escates dorsals carenades tot i que, a simple vista, semblen llises. Aquestes presenten una coloració negra o verd molt fosc amb unes petites taques grogues per tot el cos. A la meitat anterior del cos, les taques s’agrupen formant unes línies fines de punts disposades transversalment. En canvi, a la meitat posterior, els punts grocs s’agrupen en cada escata formant una línia vertical que, en conjunt, formen línies discontínues que s’ajunten a mesura que s’aproximen a la cua. Ventralment, són de color blanquinós o groc pàl·lid uniforme (García-Salmerón et al., 2024).
El cap està ben diferenciat del cos, amb un musell arrodonit. Presenta escates loreals. La seva coloració dorsal és molt semblant a la del cos, fons negre amb punts grocs, tot i que la distribució d’aquests sembla bastant simètrica respecte a un eix sagital (Barbadillo et al., 1999). Les escates supralabials, en canvi, són grogues, igual que les dues escates preoculars i postoculars que tenen, fent que els seus grans ulls estiguin envoltats per unes franges grogues (García-Salmerón et al., 2024).
Dimorfisme sexual: Les diferències són pràcticament inapreciables. Les femelles acostumen a tindre més escates ventrals i una cua més llarga que els mascles, tot i que aquests acostumen a tindre una longitud total superior (Barbadillo et al., 1999).
Juvenil: Els nounats mesuren entre 20 i 25 cm de longitud i la seva coloració varia bastant durant el seu creixement. Els juvenils tenen una coloració més uniforme que els adults, amb tons marrons i verds cendrosos que s’aniran enfosquint a mesura que creixin (Barbadillo et al., 1999). El seu cap destaca particularment pel seu marró de fons més viu que el del cos. Té algunes taques de color blanc crema a les escates més dorsals; destaca en concret, dues franges a les escates supraoculars separades per la seva absència en l’escata frontal. Del mateix color són les escates supralabials i les preoculars i postoculars, envoltant l’ull del juvenil igual que a l’adult (García-Salmerón et al., 2024).
Hàbitat
A la península, habita zones considerablement humides i temperatura baixa. Es troba a prop de boscos caducifolis, camins amb vegetació arbustiva i a prop d’aigües termals naturals (Barbadillo et al., 1999).
Per altra banda, fora dels Pirineus, sembla preferir zones més termòfiles, tals com matollars i la costa. Es troba amb menys freqüència a la muntanya mitjana i als boscos de pins subalpins (García-Salmerón et al., 2024).
La serp verd i groga es troba distribuïda per bona part de l’Europa del sud i l’oest. S’han enregistrat observacions al nord-est de la península Ibèrica, la meitat inferior de França excepte la costa mediterrània, a tota la península Itàlica (incloent-hi Sardenya, Còrsega i la resta d’illes) i algunes regions de Suïssa, Eslovènia i Croàcia (Barbadillo et al., 1999) (Bowles, 2024).
A la península, es troba només als Pirineus en tota la seva extensió, des del centre del País Basc, passant per Navarra i Aragó fins a l’Alt Empordà, a Catalunya. També se la pot trobar a alçades de Prepirineu, en un rang altitudinal més freqüent d’entre 700 i 2000 msnm, tot i que pot arribar als 2500 al Pirineu francès (García-Salmerón et al., 2024).
Estat de conservació
Categoria global IUCN (2022): Preocupació menor LC (Bowles, 2024)
Categoria Espanya IUCN (2002): Preocupació menor LC (Santos et al., 2002)
La seva distribució es veu en part restringida per la Malpolon monspessulanus, la seva principal competidora que, amb l’escalfament global, podria fer retrocedir a la serp verda i groga. Com a moltes altres espècies de serp, acostumen a ser víctimes d’atropellaments i la pèrdua del seu hàbitat a mans de la construcció d’infraestructura (García-Salmerón et al., 2024).
Galeria d’imatges
Bibliografia
Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. Anfibios y reptiles de la Penísula Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies (Barcelona: Editorial Planeta; 1999).
Bowles, P. 2024. Hierophis viridiflavus. The IUCN Red List of Threatened Species 2024: e.T61449A137844938
García-Salmerón A., Carbonell-Morales G., Torres-Orriols N., Martínez-Silvestre A., Baena-Crespo O., Mora-Rueda C., Melero J.A., Loras-Ortí F., Valera-Florensa J., Rivera X., Maluquer-Margalef J. Guía dels rèptils de Catalunya (Barcelona: Editorial Cossetània; 2024)
Santos X., Montori A., Llorente G.A., Carretero M.A. (2002). Coluber viridiflavus (Lacépède, 1789). Culebra verdiamarilla. Pp. 269-271. En: Pleguezuelos J. M., Márquez R., Lizana M. (Eds.). Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y Reptiles de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Asociación Herpetológica Española, Madrid