Sargantana cua-roja

Model 3D de la regió cefàlica d’un adult de A. erythrurus (obtingut per Alejandro Garcia)

Descripció

• Sargantana de mida mitjana, al voltant de 80 mm de longitud musell-cloaca, i 200 mm de longitud total. Cos robust i cua llarga, sovint dues vegades més llarga que el cos (Arnold i Ovenden, 2002). Cap gran i robust amb un solc en la meitat anterior de la part superior, un musell punxegut i ulls prominents amb pupiles circulars negres i iris daurat. Al cap destaca l’absència de l’escata occipital a la part posterior, o la seva presència però de forma vestigial, i la presència de només dues grans escates supraoculars a cada costat (2ª i 3ª), envoltades anterior i posteriorment per grànuls més o menys grans. Les escates supranasals estan en contacte i presenten una postnasal a cada costat, així com quatre escates supralabials davant de la subocular (aquesta darrera amb una quilla molt conspícua). També presenta d’una a dues supratemporals, i la regió temporal està formada per una gran nombre de petites escates llises. Escut timpànic petit. Generalment presenta cinc parells de submaxil·lars, els tres primers en contacte. De 26 a 36 escates gulars granulars en una línia recta entre el collar i la unió entre els submaxilars. Plec gular absent. Collar angulat i dentat, amb escates granulars. Al voltant de 55 a 70 escates dorsals petites i poc o gens  quillades en una línia transversal al centre del cos. Escates ventrals disposades en 10 sèries longitudinals imbricades, les exteriors de menor mida. Cua amb escates quillades i més grans que les dorsals (Belliure, 2015). Membres forts, amb dits amb ungles conspícues i tres sèries d’escates carenades, i de 20 a 30 porus femorals. La coloració no varia gaire en els adults: el dors adopta coloracions ocres o grises clares sobre les que destaquen bandes longitudinals de color bru clar i taques de tons clars i forma irregular. La part ventral és blanquinosa o ocre (Barbadillo et al., 1999).
• Dimorfisme sexual: ambdós sexes presenten la base de la cua engrossida, però aquest engruiximent és major en mascles, especialment en època de zel. En època de zel els mascles també tendeixen a presentar amb més freqüència que les femelles ocels grocs als costats. Els mascles solen presentar porus femorals més patents i dissenys dorsals, en ocasions, més contrastats. Les femelles en zel solen presentar tons ataronjats o rogencs en la base de la cua i part de les extremitats posteriors, però aquest caràcter varia molt entre individus i poblacions (Barbadillo et al., 1999).
• Juvenil: mesuren al voltant de 30 mm de longitud cap-cos. Presenten un disseny molt característic de bandes longitudinals blanques, ocres i brunes o negres alternades, així com tonalitat rogenques als laterals i la part ventral de la cua que poden estendre’s a vegades fins els membres posteriors. Les extremitats i les bandes fosques presenten ocels de color blanc o groguenc (Barbadillo et al., 1999).

Hàbitat

• Sargantana molt termòfila i de vida terrestre que habita substrats poc compactes com sorres, margues i llims amb una cobertura vegetal dispersa, sistemes dunars i arenals costaners. També la trobem en zones interiors on el substrat sigui favorable, amb poca vegetació i que estiguin exposats al sol. El seus hàbitats presenten poca pendent i un mínim de vegetació que permeti desplaçaments ràpids d’un matoll a un altre i serveixi d’amagatall. Habita principalment a altituds entre el nivell del mar i els 400 m, però pot assolir inclús altituds superiors als 1400 m en alguns punts com a les Sierras Béticas o Sierra Nevada (Barbadillo et al., 1999).

Distribució

• La podem trobar al centre i sud de la Península Ibèrica, la costa francesa mediterrània i gran part del nord-estd’Àfrica (Ceuta i Melilla, regions costeres d’Algèria, quasi tot Marroc; Barbadillo et al., 1999). Dins la Península Ibèrica la trobem en les zones costeres i les grans depressions interiors, això inclou Andalusia, Aragó (Terol i Zaragoza), La Rioja, Navarra, Castella – La Manxa, Castella i Lleó (Àvila, Salamanca, Zamora, Lleó i Burgos), Catalunya, Extremadura, Madrid, Múrcia, Comunitat Valenciana i gran part de Portugal. Està absent en la regió eurosiberiana (cornisa Cantàbrica i Pirineus). Al litoral Mediterrani, cap al nord assoleix la costa de Tarragona i s’estén cap a l’interior per la depressió de l’Ebre. No està present ni a les Balear ni a les Illes Canàries (Belliure, 2015).
• Mapa de distribució

Estat de conservació

• Categoria Mundial IUCN: Preocupació menor (LC) (Slimani et al., 2009).
• Categoria Espanya IUCN: Preocupació menor (LC)  (Hódar, 2002).
• Concretament, l’estat de conservació de les dues subespècies d’A. erythrurus que hi ha són:

1. A.e. erythrurus: Preocupació menor (LC).
2. A.e. belli:  Preocupació menor (LC).

• Tal classificació es deu a que globalment, aquesta espècie no pateix cap problemàtica de conservació, amb excepció potser, de la destrucció de part del seu hàbitat degut a actuacions en zones costeres així com l’agricultura intensiva (Hódar, 2002).

Bibliografia

Arnold N., Ovenden D. 2007. Reptiles y Anfibios: guía de campo. Ediciones Omega, Barcelona.

Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. 1999. Anfibios y reptiles de la Península Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies. Editorial Planeta, Barcelona.

Belliure J. 2015. Lagartija colirroja – Acanthodactylus erythrurus. A: Salvador A., Marco A. (eds.) Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ (accés, 6 de setembre de 2018).

Hódar J.A. 2002. Acanthodactylus erythrurus (Schinz, 1833). Lagartija colirroja A: Pleguezuelos J.M., Márquez R., Lizana M. (eds.) Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y Reptiles de España. Pp 181-182. Dirección General de Conservación de la Naturaleza – Asociación Herpetológica Española (2ª impresión), Madrid.

Slimani T., Mateo-Miras J.A., Joger U., El Mouden E.M., Geniez P., Martínez-Solano I. Acanthodactylus erythrurus. The IUCN Red List of Threatened Species 2009: http://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2009.RLTS.T61456A12470495.en (accés, 7 de setembre de 2018).