Algyroides marchi (Valverde, 1958)
ESP Lagartija de Valverde EN Spanish algyroides
Descripció
Sargantana petita i esvelta, de constitució delicada (Barbadillo et al., 1999). En general, no superen els 50 mm de longitud de musell a cloaca (Arnold, 2002). Té el cap i el cos més aplanats que la resta de les sargantanes ibèriques (Fernández-Cardenete & García-Cardenete, 2015). Les escates dorsals són grans, hexagonals i diagonalment aquillades, que contrasten amb les dels costats, que són petites i granulars (Barbadillo et al., 1999). Té un total de 24-31 escates dorsals a través del centre del cos. La seva cua és llarga, al voltant de dues vegades la longitud del cos (Arnold, 2002).
La seva coloració dorsal de fons varia entre el marró grisenc i el castany fosc, de vegades amb tons de verd oliva. Poden aparèixer petites taques fosques disposades longitudinalment sobre el centre del dors que arriben a conformar, de vegades, una línia contínua (Barbadillo et al., 1999). En canvi, els costats són molt contrastats, amb coloracions de marró fosc a gairebé negres, que s’estenen a banda i banda del cap, aguditzant-se cap al musell, i també per la regió proximal de la cua (Fernández-Cardenete & García-Cardenete, 2015). La part superior del cap té un color semblant al del dors. Els membres poden presentar un disseny tacat de punts clars i foscos i d’aspecte bigarrat. Ventralment, són de tons blanquinosos (especialment a la regió gular), groguencs o grocs verdosos, de vegades particularment brillants (Barbadillo et al., 1999). La part inferior de la cua és també clara, però s’enfosqueix de forma gradual cap al seu extrem distal (Fernández-Cardenete & García-Cardenete, 2015).
Dimorfisme sexual: Els mascles presenten un cap més robust, uns tons groguencs ventrals més intensos i els seus porus femorals són més visibles, especialment quan estan en zel (Barbadillo et al., 1999). També les seves coloracions presenten més taques fosques al dors i, en algunes poblacions, tenen colors més foscos que les femelles, les quals poden conservar el disseny juvenil (Fernández-Cardenete & García-Cardenete, 2015). Les extremitats de les femelles acostumen a ser més curtes (Barbadillo et al., 1999).
Descripció del juvenil: Els nounats tenen una longitud cap-cos compresa entre 22 i 25 mm, i una longitud total mitjana de 37 mm. Tenen un disseny similar al descrit pels adults, encara que generalment són més foscos i amb el dors més uniforme, sense les taques o les línies dorsals, les quals apareixen a mesura que creix l’exemplar (Barbadillo et al., 1999).
Habitat
És una espècie estenotòpica present a la part alta de valls de muntanya, així com en barrancs de vessants ombrívols en massissos aïllats, generalment amb orientació nord (Valverde, 1958). Es troba típicament dins o a prop de boscos madurs, a 700-1.700 m d’altitud (Arnold, 2002), tot i que és més freqüent entre els 1.000 i els 1.500 m (Barbadillo et al., 1999). També s’observa en els marges amb abundant vegetació de sengles forestals i ocasionalment en llocs més oberts (Arnold, 2002). Prefereix zones amb presència d’aigua i roques, i evita aquelles de major insolació, refugiant-se amb una cobertura vegetal densa o de petites pedres (Barbadillo et al., 1999).
Espècie endèmica del sud-est d’Espanya, entre Andalusia i Castella la Manxa, on es troba restringida a la Sierra de los Filabres i la resta de serres d’Alcaraz, Cazorla i Segura (Bowles, 2024).
Estat de conservació
Categoria global IUCN (2008): En perill EN (Bowles, 2024)
Categoria Espanya IUCN (2002): Vulnerable VU (Fernández-Cardenete & García-Cardenete, 2015)
La seva classificació es deu al fet que la seva extensió d’ocurrència és menor de 5.000 Km2 i la seva àrea d’ocupació es creu que és inferior a 500 km2, la seva distribució està molt fragmentada i hi ha una disminució en l’extensió i la qualitat del seu hàbitat forestal i en el nombre de localitats (Bowles, 2024). Les principals amenaces per a la supervivència d’aquesta espècie són els incendis forestals, la transformació i la degradació del seu hàbitat, la pressió turística i el col·leccionisme (Barbadillo et al., 1999).
Galeria d’imatges
Bibliografia
Arnold N., Ovenden D. 2007. Reptiles y Anfibios: guía de campo. Ediciones Omega, Barcelona.
Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. 1999. Anfibios y reptiles de la Península Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies. Editorial Planeta, Barcelona.
Bowles, P. 2024. Algyroides marchi. The IUCN Red List of Threatened Species 2024: e.T840A137842545. https://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2024-1.RLTS.T840A137842545.en.
Fernández-Cardenete J. R., García-Cardenete L. 2015. Lagartija de Valverde – Algyroides marchi. En: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Marco, A. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/
Valverde J. A. 1958. Una nueva lagartija del género Algyroides Bibron procedente de la Sierra de Cazorla (sur de España). Archivos del Instituto de Aclimatación, 7: 127-134.