Chalcides bedriagai (Boscà, 1880)
ESP Eslizón ibérico EN Bedriaga’s skink
Model 3D de la regió cefàlica d’un mascle adult de C. asper capturat a XXXXX el dd/mm/aaaa
Model obtingut per Alejandro Garcia
Descripció
- Lludrió petit que no sol superar els 85 mm de longitud cap-cos i els 170 mm de longitud total, amb un pes generalment comprès entre els 3,5 i 6 g. Cap relativament petit i curt. Oïda ben visible, més gran que l’orifici nasal. Tronc de secció circular o una mica aplanat dorsoventralment, molt allargat, recobert d’escates amples i llises que el doten d’un aspecte brillant; presenta de 24 a 26 escates en una línia transversal en el centre del dors. Extremitats pentadàctiles, però reduïdes que no arriben a l’oïda quan s’estenen cap endavant. Cua de secció circular, de similar longitud, quan està intacta, a la longitud cap-cos. Color de fons marró, bru, crema o fins i tot groguenc o verd oliva. A cada flanc hi ha una gruixuda banda fosca; amb freqüència apareix també una ampla banda vertebral fosca més o menys evident. Escates supralabials i infralabials sovint de tonalitats una mica més clares i amb la vora fosca. Normalment, l’extrem del musell, especialment per la seva part inferior, també presenta tonalitats més clares, gairebé sempre groguenques o ataronjades. El cos i la cua solen estar esquitxats de petits ocels groguencs o blanquinosos amb el marge més fosc que, de vegades, resulten poc contrastants i que són més nombrosos i conspicus a la part posterior del tronc i inici de la cua. Ventralment presenten tons clars més o menys uniformes (Barbadillo et al., 1999).
- Dimorfisme sexual: les femelles posseeixen el tronc més llarg que els mascles (fins a 84 i 70 mm de longitud cap-cos, respectivament), amb la distància entre els membres anteriors i els posteriors també més gran. A més, presenten les potes posteriors més llargues que els mascles (Barbadillo et al., 1999).
- Juvenil: els nounats mesuren uns 30 mm de longitud cap-cos i de 55 a 75 mm de longitud total, amb un pes mitjà que no arriba a 0,5 g. Presenten tonalitats fosques i uniformes. Molts individus joves i subadults tenen també un disseny relativament uniforme, amb tons que van de crema a verdosos, més o menys foscos (Barbadillo et al., 1999).
- Subespècie pistaceae: es caracteritza per tenir les extremitats una mica més llargues (de manera que, esteses cap endavant, si aconsegueixen arribar a l’oïda), tronc de secció quadrada amb 28 files d’escates al centre del dors i sentit de major grandària que l’orifici nasal; per davant de l’escata subocular presenta tres supralabials. Dorsalment, sobre un color de fons pàl·lid presenta alguns petits ocels i, ocasionalment, una línia vertebral, així com una franja ampla de color fosc en cada flanc (Barbadillo et al., 1999).
Hàbitat
- En moltes àrees, especialment al sud de la seva àrea, viu en llocs sorrencs oberts amb vegetació dispersa o amb una bona cobertura de plantes baixes. Si la cobertura del sòl és extensa, pot ser bastant abundant encara que molt discret, s’està sovint fora de la vista i prenent el sol sota la vegetació. En aquests casos, se li troba més habitualment quan s’arrenquen matolls d’arrel o s’aixequen pedres i troncs. Pot enterrar-se molt ràpidament a la sorra solta. També pot trobar-se en zones de matoll, boscos i clars, així com en zones de turons on tendeix a ser menys discret que en altres llocs i pot trobar-se en llocs d’herba i entre la fullaraca. Dorsalment, sobre un color de fons pàl·lid presenta alguns petits ocels i, ocasionalment, una línia vertebral, així com una franja ampla de color fosc en cada flanc (E. N. Arnold, 2002).
- És una espècie típicament mediterrània que viu en multitud d’ecosistemes, des del nivell del mar fins a superar els 700 m d’altitud en les serres Bètiques i al sud de Salamanca, encara que prefereix les zones més baixes i planes. Habita en àrees buidades com el cordó litoral, matolls o boscos mediterranis més o menys densos, pedregars i pinedes. Ocasionalment també es troba en cultius (Barbadillo et al., 1999).
- La bívia està present en diferents hàbitats: zones arenoses costaneres, matolls mediterranis, boscos aclarits i llocs pedregosos (Pollo, 2015).
- Portugal i Espanya excepte el nord; també en algunes illes de costa de fora (com Cíes a Galícia i Tabarca a Alacant) (E. N. Arnold, 2002).
- Espècie endèmica de la península ibèrica que es distribueix per gran part de la mateixa excepte per la franja més septentrional. Pel nord-oest arriba a A Corunya, mentre que cap al nord-est amb prou feines travessa el riu Ebre. Sembla més abundant al litoral mediterrani, sistemes Central i Ibèric, i àrees del sud-oest. Hi poblacions insulars a les illes Ons i Cíes (Pontevedra), Sancti Petri (Cadis), Tabarca i Descobridor (Alacant) i illots del Mar Menor (Múrcia) (Barbadillo et al., 1999).
Estat de conservació
- Categoria global IUCN (2008): Gairebé amenaçat NT (Pleguezuelos et al., 2009).
- Categoria Espanya IUCN (2002): Gairebé amenaçat NT(Pollo, 2002).
- Espècie inclosa en l’annex II (Espècies de fauna estrictament protegides) del Conveni de Berna (1979) i considerada d’interès que requereix una protecció estricta a la UE (Annex IV, Directiva 92/43 / CEE). Absent de la Llista Vermella dels animals amenaçats de la IUCN fins a 2009 (Hilton-Taylor, 2000), la legislació espanyola la inclou en l’annex II (Espècies i subespècies catalogades d’interès especial) del Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades (Reial Decret 439 / 1990). És considerada espècie “No Amenaçada” a Portugal (SNPRCN, 1990).
Bibliografia:
Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. Anfibios y reptiles de la Penísula Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies (Barcelona: Editorial Planeta; 1999).
Nicholas Arnold y Denys Ovenden. Reptiles y anfibios: guía de campo, todas las especies de España y de Europa descritas e ilustradas en color (Barcelona: Ediciones Omega; 2002).
Pollo, C. J. (2015). Eslizón ibérico – Chalcides bedriagai. A: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Marco, A. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ (accés, 11 de gener 2019).
Webgrafia: