Lacerta agilis (Linnaeus, 1758)
ESP Lagarto ágil EN Sand lizard
Descripció
És el més petit dels llangardaixos ibèrics, amb una longitud cap-cos que només excepcionalment arriba als 11 cm. Aspecte general robust i rabassut, amb els membres relativament curts. Cap robust, alt i curt, amb el perfil superior convex. La cua intacta pot ser de fins a vegada i mitja la longitud cap-cos, tot i que habitualment és més curta. Plec gular i collar ben patents, aquest últim clarament serrat. Escates del dors i dels costats petites i granulars. Es caracteritza per presentar al llarg del dors, una ampla banda central d’escates més petites. Escates de la cua més grans i allargades. Escates ventrals amples, ordenades en sis a vuit files longitudinals. En general, de 15 a 25-30 g de pes. Parts superiors amb coloració de fons groguenca a verdosa, grisenca o marró, amb una ampla banda longitudinal al centre del dors de color marró o gris, interrompuda transversalment per taques blanques i negres. Típicament hi ha una línia vertebral més clara que divideix longitudinalment en dos la banda dorsal. Ventralment, els exemplars són blanquinosos o groguencs a verdosos, amb o sense motes fosques (Barbadillo et al., 1999).
Dimorfisme sexual: en els mascles, el cap és més gran i robust, el tronc més curt (en general, longitud cap-cos fins 85-90 mm) i la cua intacta relativament més llarga que en les femelles. En ells, els porus femorals són més grans, i en els costats, moltes vegades també en els laterals del cap, exhibeixen tons predominantment groguencs o verdosos (especialment, en l’època de zel) i profusament clapejats de negre. En les femelles, pel contrari, predominen els tons marrons o marrons; a més els exemplars d’aquest sexe conserven moltes vegades dissenys juvenils basats en ocels blanquinosos adornats de fosc. Ventralment, el clapejat fosc sol ser més intens i profusa en els mascles que en les femelles (Barbadillo et al., 1999).
Juvenil: els nounats mesuren en general entre 25 i 32 mm de longitud cap-cos, tenen la cua lleugerament més llarga i un pes comprès entre 0,60 i 0,75 g. Les parts superiors són de color marró, amb la banda vertebral més o menys insinuada i amb cridaners ocels blanquinosos adornats de fosc. Ventralment són blanquinosos a groguencs, amb o sense motes fosques. En els subadults predominen els tons marrons pel dors i els costats, amb banda vertebral (Barbadillo et al., 1999).
Hàbitat
Al sud es troba fins 2200 m, però en el nord de l’àrea és una espècie de terres baixes. És un llangardaix en gran part terrestre que en moltes zones viu en una àmplia varietat d’hàbitats usualment bastant secs, com ara prats, estepes, límits de camps, terraplens de carreteres, herbassars amb ocasionals arbustos baixos, pastures aspres, tanques vives i fins i tot camps de cultiu i jardins. També pot trobar-se en llocs humits. Al nord i a Anglaterra té un hàbitat més restringit i sol trobar-se en dunes costaneres amb una mica de vegetació o en bruguerars sorrencs. A les regions meridionals és parcialment montà i habita en pastures i altres mitjans alpins. Igual que altres llangardaixos “verds”, sol trobar-se en o prop d’almenys una mica de vegetació densa, si bé aquesta és en general més baixa i de vegades menys extensa que la que requereixen altres espècies (E. N. Arnold, 2002).
A la península ibèrica prefereix zones aclarides de avetoses i de pinedes amb espessa vegetació herbàcia o arbustiva i situats entre els 1400 i 2000 m d’altitud, amb una pluviositat anual mitjana de més de 1000 mm i una temperatura anual mitjana inferior a 9ºC. Present també en prats alpins i torberes (Barbadillo et al., 1999).
Als Pirineus es circumscriu al pis subalpí entre els 1400-2300 m d’altitud. Es troba en prats assolellats amb un elevat grau d’humitat ambiental i sòl poc compacte. La seva presència està associada a la disponibilitat de matolls diversos que varien segons la zona, però els més comuns són Buxus sempervirens, Rosa canina, Rhododendrum ferrugineum, Genista purgans o Juniperus communis. D’entre ells, els rosers silvestres solen ser molt favorables ja que permeten la insolació al seu interior i alhora protecció contra els depredadors (Amat, F., 2015).
El troben a la major part d’Europa, pel nord fins al sud i el nord-oest d’Anglaterra i el sud d’Escandinàvia, però falta o és rar en gran part de l’oest i del sud de França, a Itàlia, Turquia europea, la major part de Grècia i gairebé tota la península ibèrica. També s’estén cap a l’est fins a l’Àsia central i Mongòlia (E. N. Arnold, 2002).
Espècie d’àmplia distribució paleàrtica, des d’Anglaterra, França i nord-est d’Espanya fins al llac Baikal i al nord-oest de la Xina. A Europa, el seu límit septentrional es troba al sud de Suècia i nord-oest de Rússia (regió de Karelia), i aconsegueix, cap al sud, el centre de Grècia (muntanyes Pindos). A la península ibèrica està restringida a Andorra i a les comarques catalanes de la Cerdanya i el Ripollès. La seva presència a la Vall d’Aran sembla descartada (Barbadillo et al., 1999).
La seva àrea de distribució és molt extensa i s’estén per Europa i Àsia fins a la Xina. La distribució ibèrica del llangardaix àgil és circumscriu al sector oriental dels Pirineus (Amat, F., 2015).
Estat de conservació
Categoria global IUCN (2018): Preocupació Menor LC
Categoria Espanya IUCN (2002): Gairebé amenaçada NT, per destrucció d’hàbitats per actuacions en alta muntanya (Carretero et al., 2002).
La situació de les poblacions europees de llangardaix àgil és preocupant, ja que moltes d’elles s’assenten en planes que han estat altament modificades per l’home primer per l’agricultura i després per la industrialització amb la conseqüent alteració, aïllament i destrucció dels seus hàbitats, fet que no afecta tant a les poblacions alpines o balcàniques. Lacerta agilis és objecte de plans de conservació a Gran Bretanya, Alemanya, Suècia i Holanda, però no al Principat d’Andorra o a l’Estat Espanyol.
L’estatus general als Pirineus pot considerar-se d’indeterminat a França, mentre que la seva situació a Andorra és de vulnerabilitat. Les valls andorranes es troben en general encara ben conservats, allotgen poblacions amb certa continuïtat espacial i bones densitats, però comença a produir-se un avenç en la urbanització en els trams finals i un augment de la freqüentació que a llarg termini podria amenaçar les poblacions. La situació al Pirineu català és molt més preocupant, coneixent una desena de localitats per a l’espècie, de les quals 4-5 estan molt aïllades i constituïdes per pocs individus. Encara que hi ha algunes zones dins de la distribució en el sector Tossa d’Alp-Núria amb possibilitats d’allotjar poblacions no descobertes, han de ser bastant poques (F. Amat, dades inèdites).
Galeria d’imatges
Bibliografia
Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. Anfibios y reptiles de la Penísula Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies (Barcelona: Editorial Planeta; 1999).
Nicholas Arnold y Denys Ovenden. Reptiles y anfibios: guía de campo, todas las especies de España y de Europa descritas e ilustradas en color (Barcelona: Ediciones Omega; 2002).
Amat, F. (2015). Lagarto ágil – Lacerta agilis. A: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Marco, A. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ (acceso, 21 de diciembre del 2018).
Aghasyan, A., Avci, A., Tuniyev, B., Lymberakis, P., Andrén, C., Cogălniceanu, D., Wilkinson, J., Ananjeva, N.B., Üzüm, N., Orlov, N.L., Podloucky, R., Tuniyev, S., Kaya, U., Crnobrnja-Isailović, J., Vogrin, M., Corti, C., Pérez Mellado, V., Sá-Sousa, P., Cheylan, M., Pleguezuelos, J., Kyek, M., Westerström, A., Nettmann, H.K., Borczyk, B., Sterijovski, B., Schmidt, B., Terbish, K., Orlova, V., Chirikova, M., Doronin, I. & Shi, L. 2021. Lacerta agilis. The IUCN Red List of Threatened Species 2021: e.T157288A49644624. https://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2021-2.RLTS.T157288A49644624.en. Accessed on 24 July 2023.
Webgrafía: