Timon lepidus (Daudin, 1802)
ESP Lagarto ocelado EN Ocellated Lizard
Descripció
És el llangardaix més gran de la Península ja que arriba a assolir els 260 mm de longitud de cap i cos. Té un aspecte general robust, amb el tronc més aviat cilíndric i amb fortes potes. El cap és prominent i alt. Té entre 58 i 88 fileres d’escates dorsals arrodonides, i entre 27 i 36 fileres d’escates ventrals. La cua és molt llarga, fins a dues vegades la longitud del cos, i està recoberta per escates rectangulars amb una marcada quilla. El dors és de color verd a groguenc amb jaspiat fosc. En els flancs presenta tres o quatre files de taques blaves o “ocels”, de vegades envoltades de negre i, en general, disposades sobre un fons verd, groguenc o grisenc. Alguns exemplars tenen una tonalitat més apagada a la part anterior del cos i al cap. La cua manté el mateix color general que el dors, excepte quan està regenerada; en aquest cas adquireix una tonalitat marró i uniforme. La zona ventral posseeix un color generalment blanc uniforme o d’un groc tènue, sense taques (Barbadillo et al., 1999).
Dimorfisme sexual: el cap dels mascles és considerablement més ampla, mentre que les femelles tenen un cos una mica més estilitzat i un colorit menys vistós, sense ocels laterals tan marcats o en menor nombre. Els mascles presenten, a més, porus femorals molt desenvolupats en l’època de reproducció (Barbadillo et al., 1999).
Juvenil: els nounats mesuren al voltant de 40-45 mm de longitud cap-cos i 60-70 mm de longitud de cua, amb un pes que sol oscil·lar entre 1,8 i 2,2 g. Els individus juvenils són molt cridaners i presenten una dotzena de files d’ocels groguencs vorejats de fosc sobre un fons grisenc, marró o verdós. El vorejat fosc dels ocels contigus sol fusionar-se. A mesura que l’individu creix, els ocels més laterals es tornen blavosos i els dorsals es difuminen progressivament fins a formar el reticulat propi dels adults. Tant les potes com la cua poden presentar també els ocels groguencs (Barbadillo et al., 1999).
Hàbitat
Es troben en una àmplia varietat d’hàbitats cultivables o no conreats des del nivell de mar fins a més de 2.000 m als Alps i els Pirineus, i fins a 2.100 m al sud d’Espanya, encara que és menys comú a elevades altituds. Prefereix matolls oberts, oliveres i vinyes, vores de camins, etc., però de vegades va prenent el sol a les vores de les carreteres (E. N. Arnold, 2002). També es troba a llocs amb abundància de refugis en forma de cúmuls de pedra, murs, tarteres o arbustos espessos. En contra, evita els llocs molt humits i ombrívols, els vessants poc assolellats i el bosc o matoll excessivament dens (Barbadillo et al., 1999).
És una espècie característica de les regions sotmeses a clima mediterrani. Dins d’aquestes, però, és considerada una espècie eclèctica que pot trobar-se sota condicions molt diferents. Són habitants habituals de les clarianes del bosc mediterrani, vores de camins i zones agrícoles, pedregars, boscos de galeria del sud de la península, i fins i tot viuen en diversos illots costaners, parcs urbans o fins i tot en àrees intermareals de la costa gallega i portuguesa (Mateo, J. A., 2017).
El llangardaix ocel·lat viu a la península ibèrica i al terç sud de França, i arriba al sector nord-occidental d’Itàlia. Es distribueix uniformement al llarg de la península, a excepció d’una estreta franja cantàbrica, dels illes Balears i Canàries. Hi poblacions insulars a les illes Berlengas (Portugal), Sálvora (La Corunya), Arosa, Cortegada, Monteagudo-Far, Ons, Sant Martín i Toja Gran (Pontevedra), l’Olla, Mitjana i Tabarca (Alacant) i Palomas (Múrcia) (Barbadillo et al., 1999).
A la península ibèrica no està present al sud-est, regió ocupada per Timon nevadensis. Hi ha poblacions insulars a la costa atlàntica de Galícia (Mateo, J. A., 2017).
Estat de conservació
Categoria global IUCN (2008): Gairebé amenaçada NT (Pleguezuelos et al., 2009).
La mala fama d’animal nociu, que va justificar les campanyes institucionals d’erradicació en els anys 70, també va causar un injustificat retard en la seva protecció. Per exemple, la llei 1381/1980 i el posterior Decret 439/1990 consideraven al llangardaix ocel·lat com un dels pocs rèptils espanyols que no mereixia protecció (únicament compartia oblit amb els dues tortugues, la serp verda, i els tres escurçons; Corbett, 1989). Caldria esperar que el 1985 Espanya ratifiqués el tractat de Berna sobre Conservació de la vida silvestre i el medi natural a Europa perquè el fardatxo entrés per la porta del darrere a formar part de les espècies espanyoles protegides.
Galeria d’imatges
Bibliografia
Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. Anfibios y reptiles de la Penísula Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies (Barcelona: Editorial Planeta; 1999).
Nicholas Arnold y Denys Ovenden. Reptiles y anfibios: guía de campo, todas las especies de España y de Europa descritas e ilustradas en color (Barcelona: Ediciones Omega; 2002).
Mateo, J. A. (2017). Lagarto ocelado – Timon lepidus. A: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Marco, A. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org (acceso, 20 de octubre 2018)
Juan M. Pleguezuelos, Paulo Sá-Sousa, Valentin Pérez-Mellado, Rafael Marquez, Marc Cheylan, Claudia Corti, Iñigo Martínez-Solano. 2009. Timon lepidus. The IUCN Red List of Threatened Species 2009: e.T61583A12498949. https://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2009.RLTS.T61583A12498949.en. Accessed on 24 July 2023.