Timon lepidus (=Lacerta lepida – Daudin, 1802)
ESP Lagarto ocelado EN Ocellated Lizard
Descripció
- És el llangardaix més gran de la Península ja que arriba a assolir els 260 mm de longitud de cap i cos. Té un aspecte general robust, amb el tronc més aviat cilíndric i amb fortes potes. El cap és prominent i alt. Té entre 58 i 88 fileres d’escates dorsals arrodonides, i entre 27 i 36 fileres d’escates ventrals. La cua és molt llarga, fins a dues vegades la longitud del cos, i està recoberta per escates rectangulars amb una marcada quilla. El dors és de color verd a groguenc amb jaspiat fosc. En els flancs presenta tres o quatre files de taques blaves o “ocels”, de vegades envoltades de negre i, en general, disposades sobre un fons verd, groguenc o grisenc. Alguns exemplars tenen una tonalitat més apagada a la part anterior del cos i al cap. La cua manté el mateix color general que el dors, excepte quan està regenerada; en aquest cas adquireix una tonalitat marró i uniforme. La zona ventral posseeix un color generalment blanc uniforme o d’un groc tènue, sense taques (Barbadillo et al., 1999).
- Dimorfisme sexual: el cap dels mascles és considerablement més ampla, mentre que les femelles tenen un cos una mica més estilitzat i un colorit menys vistós, sense ocels laterals tan marcats o en menor nombre. Els mascles presenten, a més, porus femorals molt desenvolupats en l’època de reproducció (Barbadillo et al., 1999).
- Juvenil: els nounats mesuren al voltant de 40-45 mm de longitud cap-cos i 60-70 mm de longitud de cua, amb un pes que sol oscil·lar entre 1,8 i 2,2 g. Els individus juvenils són molt cridaners i presenten una dotzena de files d’ocels groguencs vorejats de fosc sobre un fons grisenc, marró o verdós. El vorejat fosc dels ocels contigus sol fusionar-se. A mesura que l’individu creix, els ocels més laterals es tornen blavosos i els dorsals es difuminen progressivament fins a formar el reticulat propi dels adults. Tant les potes com la cua poden presentar també els ocels groguencs (Barbadillo et al., 1999).
Hàbitat
- Es troben en una àmplia varietat d’hàbitats cultivables o no conreats des del nivell de mar fins a més de 2.000 m als Alps i els Pirineus, i fins a 2.100 m al sud d’Espanya, encara que és menys comú a elevades altituds. Prefereix matolls oberts, oliveres i vinyes, vores de camins, etc., però de vegades va prenent el sol a les vores de les carreteres (E. N. Arnold, 2002). També es troba a llocs amb abundància de refugis en forma de cúmuls de pedra, murs, tarteres o arbustos espessos. En contra, evita els llocs molt humits i ombrívols, els vessants poc assolellats i el bosc o matoll excessivament dens (Barbadillo et al., 1999).
- És una espècie característica de les regions sotmeses a clima mediterrani. Dins d’aquestes, però, és considerada una espècie eclèctica que pot trobar-se sota condicions molt diferents. Són habitants habituals de les clarianes del bosc mediterrani, vores de camins i zones agrícoles, pedregars, boscos de galeria del sud de la península, i fins i tot viuen en diversos illots costaners, parcs urbans o fins i tot en àrees intermareals de la costa gallega i portuguesa (Mateo, J. A., 2017).
- El llangardaix ocel·lat viu a la península ibèrica i al terç sud de França, i arriba al sector nord-occidental d’Itàlia. Es distribueix uniformement al llarg de la península, a excepció d’una estreta franja cantàbrica, dels illes Balears i Canàries. Hi poblacions insulars a les illes Berlengas (Portugal), Sálvora (La Corunya), Arosa, Cortegada, Monteagudo-Far, Ons, Sant Martín i Toja Gran (Pontevedra), l’Olla, Mitjana i Tabarca (Alacant) i Palomas (Múrcia) (Barbadillo et al., 1999).
- A la península ibèrica no està present al sud-est, regió ocupada per Timon nevadensis. Hi ha poblacions insulars a la costa atlàntica de Galícia (Mateo, J. A., 2017).
Estat de conservació
- Categoria Global IUCN (2008): Gairabé Amenaçada NT (Pleguezuelos et al., 2009).
- La mala fama d’animal nociu, que va justificar les campanyes institucionals d’erradicació en els anys 70, també va causar un injustificat retard en la seva protecció. Per exemple, la llei 1381/1980 i el posterior Decret 439/1990 consideraven al llangardaix ocel·lat com un dels pocs rèptils espanyols que no mereixia protecció (únicament compartia oblit amb els dues tortugues, la serp verda, i els tres escurçons; Corbett, 1989). Caldria esperar que el 1985 Espanya ratifiqués el tractat de Berna sobre Conservació de la vida silvestre i el medi natural a Europa perquè el fardatxo entrés per la porta del darrere a formar part de les espècies espanyoles protegides.
Galeria d’imatges
Bibliografia:
Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. Anfibios y reptiles de la Penísula Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies (Barcelona: Editorial Planeta; 1999).
Nicholas Arnold y Denys Ovenden. Reptiles y anfibios: guía de campo, todas las especies de España y de Europa descritas e ilustradas en color (Barcelona: Ediciones Omega; 2002).
Mateo, J. A. (2017). Lagarto ocelado – Timon lepidus. A: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Marco, A. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org (acceso, 20 de octubre 2018)
Juan M. Pleguezuelos, Paulo Sá-Sousa, Valentin Pérez-Mellado, Rafael Marquez, Marc Cheylan, Claudia Corti, Iñigo Martínez-Solano. 2009. Timon lepidus. The IUCN Red List of Threatened Species 2009: e.T61583A12498949. https://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2009.RLTS.T61583A12498949.en. Accessed on 24 July 2023.