CAT Serp verda    ESP Culebra bastarda    EN Western Montpellier snake

Descripció

  • És el més gran dels ofidis presents a la Península; s’han trobat exemplars de fins a 240 cm i 3 kg de pes, encara que en general no solen superar els 200 cm de longitud total. Cap relativament gran, estret i una mica punxegut, amb escates supraoculars prominents, el que dota els exemplars d’un aspecte amenaçador. Regió entre l’ull i l’orifici nasal habitualment deprimida. Tronc molt llarg, amb escates grans i amb un solc longitudinal central, més patent amb l’edat. Color de fons generalment uniforme, de verd oliva a marró o grisenc. Sol existir una àrea fosca anomenada “cadira de muntar” que ocupa part de la regió anterior del tronc i que en alguns casos s’estén cap enrere per una estreta franja lateral. Algunes escates del cap i del tronc poden tenir el marge blanquinós. Coloració ventral molt variable, sovint amb un color blanquinós de fons, i amb taques fosques. S’han observat exemplars melànics i altres gairebé albins (Barbadillo et al., 1999).
  • Dimorfisme sexual: sembla que els mascles arriben a mides superiors a causa de la seva major longevitat. Moltes femelles mantenen el disseny juvenil durant gran part de la seva vida, sobretot les taques fosques de la regió preocular (Barbadillo et al., 1999)
  • Descripció del juvenil:Els nounats mesuren de 199 a 353 mm de longitud total i pesen fins a 10,5 g. Presenten un dors verd o marró uniforme sobre el qual apareix un complex disseny de taques més blanques i fosques. Sobre el cap, i sobretot en les escates preoculars, presenten taques blanques orlades de fosc. Regió ventral amb reticulat fosc sobre fons blanquinós. En els juvenils, el disseny tacat es manté, però, amb l’edat, va atenuant fins a aconseguir un to uniforme, més patent en els mascles; a partir de llavors comença a distingir-se la “cadira de muntar” típica dels mascles (Barbadillo et al., 1999).

Hàbitat

  • És una serp agressiva, àgil i principalment terrestre que es troba la majoria de les vegades, en hàbitats calorosos i secs, gairebé sempre amb alguna cobertura vegetal a la qual s’oculta sovint. Prefereix els terrenys oberts rocosos o sorrencs amb vegetació arbustiva, però també se la troba en terres de cultiu, en boscos oberts i fins i tot en saladars i en vegetació de dunes prop del mar. A vegades pot trobar-se en límits de boscos humits, en ribes de rius i en terrenys irrigats. Se la troba fins als 2.150 m en parts meridionals de la seva àrea. És capaç de grimpar per la vegetació i sovint es situa a carreteres on és amb freqüència atropellada pel trànsit (E. N. Arnold, 2002).
  • Serp molt adaptada al clima mediterrani i que ocupa gran varietat de biòtops. Viu des de les dunes costaneres fins a zones per sobre dels 2.000 m d’altitud en Sierra Nevada. Habita tant zones de matoll com a àrees buidades, sempre que hi hagi refugis adequats, com murs, tarteres o munts de llenya. Pot resultar freqüent en cultius de regadiu, zones rurals i fins i tot abocadors, gràcies a una major disponibilitat de preses. Els boscos i les deveses són també ocupats per aquesta serp (Barbadillo et al., 1999).
  • Espècie típicament mediterrània que utilitza zones de matoll, amb cobertura mitjana i baixa, i espais oberts. Habita en tota mena de biòtops per sota dels 2.160 m d’altitud i és freqüent en els mitjans d’origen antròpic (cultius, construccions, abocadors, etc.) (Pleguezuelos, J. M., 2017).

Mapa de distribució

  • Està en la península ibèrica (excepte parts del nord), França (costa mediterrània i una població aïllada en el sud-oest) i nord-est d’Itàlia (Ligúria). També al Marroc i la costa d’Argèlia (E. N. Arnold, 2002).
  • Present en el nord d’Àfrica, península ibèrica, sud de França i punts del nord-oest d’Itàlia. S’estén des del litoral adriàtic fins al sud dels Balcans, i arriba també punts de l’interior de Turquia. A l’Orient arriba l’oest d’Iran i la riba occidental del mar Caspi. Present també en alguns punts de la Mediterrània oriental, s’estén per tota la costa africana fins al Sàhara occidental. Es presenta en algunes illes del mar Egeu i de l’Adriàtic, a Xipre, Hyères (França) i Lampedusa (Itàlia). Ocupa la pràctica totalitat de la península Ibèrica excepte la costa cantàbrica. Viu també a les illes del Baró, Perdiguera (Múrcia) i Tabarca (Alacant), així com a Ceuta i Melilla (Barbadillo et al., 1999)
  • A la península ibèrica només és absent de la major part de les dues províncies gallegues més septentrionals, Astúries, Cantàbria i el País Basc; en la resta està àmpliament repartida, excepte en les parts més altes de les muntanyes. A les Illes Balears ha estat introduïda a Mallorca i Eivissa (Pleguezuelos, J. M., 2017).

Estat de conservació

  • Categoria Mundial IUCN(2008): Preocupació menor (LC).
  • Categoria Espanya IUCN(2002): Preocupació menor (LC).
  • És probablement la serp terrestre més abundant a la regió mediterrània de la península Ibèrica. Per la seva termofília, utilitza sovint les carreteres per desplaçar-se, sent atropellats nombrosos exemplars. Per les grans dimensions que pot assolir, és especialment perseguida per l’home, ja que la considera depredadora d’espècies d’interès cinegètic i aviram. Tanmateix, res d’això sembla fer retrocedir les seves poblacions, i hi ha indicis que podria estar guanyant dominància en la comunitat de serps mediterrànies a la península Ibèrica, pel fet que s’adapta bé als paisatges modificats per l’home.

Galeria d’imatges

Bibliografia: 

Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. Anfibios y reptiles de la Penísula Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies (Barcelona: Editorial Planeta; 1999).

Nicholas Arnold y Denys Ovenden. Reptiles y anfibios: guía de campo, todas las especies de España y de Europa descritas e ilustradas en color (Barcelona: Ediciones Omega; 2002).

Pleguezuelos, J. M. (2017). Culebra bastarda – Malpolon monspessulanus. A: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Marco, A. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ (acceso, 19 de octubre del 2018).

Iñigo Martínez-Solano, Claudia Corti, Valentin Pérez Mellado, Paulo Sá-Sousa, Juan M. Pleguezuelos, Marc Cheylan. 2009. Malpolon monspessulanus. The IUCN Red List of Threatened Species 2009: e.T157262A5064442. https://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2009.RLTS.T157262A5064442.en. Accessed on 24 July 2023.