Podarcis muralis (Laurenti, 1768)
Descripció
Sargantana de mida mitjana, aspecte robust i cap alt. Longitud cap-cos entre 4,8 i 7 cm. Es comptabilitzen de 41 a 62 escates dorsals, petites i granulars, al llarg d’una línia transversal en el centre del cos. Dors marró o marró verdós amb o sense taques negres repartides per tota la seva superfície i especialment concentrades a la zona dorsal central (zona vertebral); en moltes ocasions, aquestes taques formen una banda central negrosa de contorns irregulars. Costats negres o marrons molt foscos, uniformement pigmentats o, més rarament, amb petits punts clars dispersos. Ventre blanquinós, grisenc, crema o vermellós, amb petites taques negres sobre una, dues o totes les files longitudinals d’escates ventrals. Posseeix una gola generalment coberta per taques grisenques o ferruginoses de contorns difuminats i irregulars. És característic que molts individus posseeixin línies de color gris fosc, negrós o vermellós que travessen les escates submaxil·lars, a banda i banda de la gola (Barbadillo et al., 1999).
Dimorfisme sexual: En algunes poblacions les femelles són una mica més grans que els mascles, i en altres no hi ha diferències en la grandària corporal. Els mascles tenen el cap més robust i la cua més llarga. En general, les femelles presenten costats més uniformes de to negre, de manera que el contrast amb el dors és encara més aparent que en els mascles. El límit entre costats i dors és també més nítid en les femelles (Barbadillo et al., 1999).
Juvenil: La mida dels nounats ronda els 24-30 mm de longitud cap-cos i els 35-4 5mm de longitud de cua, amb un pes mitjà comprès normalment entre 0,3 i 0,6 g. El disseny dorsal dels juvenils és similar al dels adults. Ventralment solen estar menys pigmentats, sense línies submaxil·lars i amb absència de reticulat a la gola (Barbadillo et al., 1999).
Hàbitat
Està àmpliament estesa en la major part de la seva àrea, però al nord està confinada en localitats arrecerades i assolellades, i en el sud de la seva àrea de distribució sovint en zones muntanyoses, on pot arribar fins als 2500 m. Típicament es troba en hàbitats molt més secs i menys herbacis que la Sargantana de torbera, però en el sud es troba sovint en llocs bastant humits i semiombrívols (E. N. Arnold, 2002).
Ocupa una notable varietat d’hàbitats, des de les zones rocoses fins als boscos de faig o roure, i fins i tot les construccions humanes. Al nord de la Península té un caràcter més antropòfil i rupícola, mentre que en el sistema Central s’acantona en talussos de terra en zones esclarissades de boscos caducifolis o de coníferes. Present des del nivell del mar fins als 2100 m d’altitud als Pirineus (Barbadillo et al., 1999).
A la Serralada Cantàbrica ocupa hàbitats oberts, molt assolellats i esquitxats de formacions rocoses, encara que també és freqüent trobar a aquesta espècie en fagedes i rouredes, ocupant zones aclarides i assolellades. En el Sistema Central ocupa talussos terrosos, amb roques disperses i vegetació de petit port, normalment a les vores del bosc. Al nord d’Espanya ocupa també penya-segats costaners i és molt freqüent en murs de pedra i altres construccions humanes (Diego-Rasilla, F. J.; 2015).
Europa continental, pel nord fins a França, al sud de Bèlgica i l’extrem sud dels Països Baixos, la vall del Rin, al sud i est d’Àustria, Eslovàquia i Romania. Pel sud fins al centre d’Espanya, al sud d’Itàlia i al sud de la península Balcànica. Es troba en illes situades davant de la costa atlàntica d’Espanya i de França (incloses les illes del Canal) i enfront del nord-oest d’Itàlia. Absent de l’Egeu a excepció de Samotràcia i potser Thasos. També en el nord-oest de Turquia asiàtica (E. N. Arnold, 2002).
Es tracta d’una sargantana d’àmplia distribució que es pot trobar des de les costes occidentals del mar Negre i la Turquia asiàtica, fins a la península Ibèrica. Pel nord d’Europa occidental arriba fins a Holanda, i es coneixen diverses introduccions als EUA i a Suïssa. A la península ibèrica és una sargantana pròpia de la zona eurosiberiana i està àmpliament distribuïda pels Pirineus, el Prepirineu i la serralada i cornisa Cantàbrica. Penetra cap a l’interior peninsular a través del sistema Central oriental (serres d’Ayllón i Guadarrama) i sistema Ibèric (serres de Gúdar i Penyagolosa). Ha estat citada en illots costaners d’Astúries, Cantàbria i Biscaia (Barbadillo et al., 1999).
A la península ibèrica les seves poblacions més occidentals es localitzen en el límit entre Astúries i Galícia. A l’extrem nord peninsular la trobem en els Pirineus, el Prepirineu, la Serralada Cantàbrica i tota la franja costanera cantàbrica. A l’interior peninsular hi ha poblacions en el Sistema Ibèric i en el Sistema Central. Al Massís de Penyagolosa a Castelló, es troba la població més meridional de la Península Ibèrica (Diego-Rasilla, F. J.; 2015).
Estat de conservació
Categoria global IUCN (2008): Preocupació menor LC (Böhme et al., 2009).
Categoria Espanya IUCN (2002): Preocupació menor LC (Pérez-Mellado, 2002).
Galeria d’imatges
Bibliografia
Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. Anfibios y reptiles de la Penísula Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies (Barcelona: Editorial Planeta; 1999).
Nicholas Arnold y Denys Ovenden. Reptiles y anfibios: guía de campo, todas las especies de España y de Europa descritas e ilustradas en color (Barcelona: Ediciones Omega; 2002).
Diego-Rasilla, F. J. (2015). Lagartija roquera – Podarcis muralis. A: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Marco, A. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ (acceso, 19 de octubre 2018).
Webgrafía: