Psammodromus algirus (Linnaeus, 1758)
ESP Lagartija colilarga EN Algerian Psammodromus
Descripció
- Sargantana de mida mitjana. Assoleix fins a 9,3 cm de longitud cap-cos i fins 23 cm de cua; excepte en els individus que la tenen regenerada, aquesta sol tenir una longitud d’almenys el doble de la longitud cap-cos. Cap alt i d’aspecte robust. Escates dorsals i del coll aquillades. No té escates diferenciades a la gola que formin un collaret. Dors i costats de tons bruns o verdosos, amb dues línies dorsolaterals nítides i de tons groguencs o blancs. El ventre sol mancar de pigmentació, amb fons blanc o crema. La part inferior de la cua i de les potes posteriors posseeix, generalment, un color ataronjat. A les aixelles s’observen, sobretot en els mascles d’una a nou taques blaves (Barbadillo et al., 1999).
- Dimorfisme sexual: en algunes poblacions ibèriques meridionals els mascles són més grans que les femelles, però en altres, passa el contrari. A més, les línies dorsolaterals són més nítides i marcades en les femelles, i en alguns mascles vells arriben fins i tot a desaparèixer del tot. Els mascles tenen caps més alts i són més robustos. Durant el període de zel, els mascles tenen els costats del cap i la gola pigmentats de taronja, vermell o groc. També s’ha descrit aquesta pigmentació cefàlica en algunes femelles del nord-oest peninsular (Barbadillo et al., 1999).
- Descripció del juvenil:els nounats mesuren habitualment entre 25 i 30 mm de longitud cap-cos i de 40 a 55 mm de longitud de cua. El disseny i color dels juvenils són similars als dels adults, si bé les línies clares poden no ser tan nítides i la pigmentació inferior ataronjada de les potes posteriors i de la cua és, de vegades, més intensa (Barbadillo et al., 1999).
Hàbitat
- Es troba fins els 2.600 m d’altitud en parts meridionals de la seva àrea, però és molt més abundant en cotes molt més baixes, on pot arribar a densitats de més de 100 animals per hectàrea en hàbitats favorables. És un habitant típic de les zones arbustives molt denses, encara que de vegades es troba en zones més obertes. Es troba sovint en terrenys arbrats oberts o degradats, al sotabosc de pinedes i boscos d’eucaliptus, així com entre matolls espinosos molt densos, coscolls, brucs, bardisses i fins i tot figueres de moro. Passa la major part del seu temps al voltant de la base d’aquestes plantes, caçant entre la fullaraca, etc., però pot enfilar-se als arbustos i de vegades s’aventura per zones més obertes (E. N. Arnold, 2002).
- És la sargantana més comuna de les formacions de matolls i boscos mediterranis, on ocupa preferentment els substrats de fullaraca en llocs amb, almenys, alguna cobertura arbustiva, si bé es tracta d’una espècie notablement adaptable a una gran varietat d’hàbitats. Grimpa relativament bé a arbustos i arbres. Es distribueix des del nivell del mar fins als 2.600 m d’altitud a Sierra Nevada (Barbadillo et al., 1999).
- Espècie comuna, associada a matolls, es troba en alzinars, carrascars, estepars, espartars, sorrals, pinedes i rouredes (Salvador, A.; 2015).
- Península ibèrica (excepte gran part del a costa atlàntica) i una petita zona contigua de França mediterrània fins tan a l’est com la vall del Roine. També a l’illot Conigli prop de Lampedusa i en el nord-oest d’Àfrica (E. N. Arnold, 2002).
- Present en el sud d’Europa occidental i al nord d’Àfrica. Ocupa gairebé tota la península ibèrica, si bé està absent de gran part de Galícia, on no sobrepassa les conques del Miño i el Sil. Falta en la major part de la serralada i cornisa Cantàbrica i en la major part del País Basc i Pirineus. És probable que, en algunes regions, com els Pirineus, es trobi en expansió cap a zones més septentrionals. Ha estat citada en diverses illes i illots costaners (Sant Andreu, a Almeria, de Endins, Escombreras i Grossa, a Múrcia, Descobridor, a Alacant). La població antigament assentada a Meda Gran (Girona) es considera actualment extingida (Barbadillo et al., 1999).
Estat de conservació
- Categoria global IUCN (2008): Preocupació Menor LC (Mateo Miras et al., 2009)
- Categoria Espanya IUCN (2002): Preocupació Menor LC (Carretero et al., 2002a, 2002b).
- S’ha extingit en l’illa Meda Gran (Girona) (Carretero et al., 1993).
Galeria d’imatges
Bibliografia:
Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. Anfibios y reptiles de la Penísula Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies (Barcelona: Editorial Planeta; 1999).
Nicholas Arnold y Denys Ovenden. Reptiles y anfibios: guía de campo, todas las especies de España y de Europa descritas e ilustradas en color (Barcelona: Ediciones Omega; 2002).
Salvador, A. (2015). Lagartija colilarga – Psammodromus algirus. A: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Marco, A. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ (accés, 7 de noviembre del 2018).
Webgrafía: