Salamandra lusitànica

Descripció

• Salamandra que arriba fins a uns 16 cm de longitud, tot i que normalment mesuren entre 12-13 cm (E. N. Arnold, 2002). Tenen un aspecte molt delicat, amb el cos extraordinàriament cilíndric, amb un solc vertebral i de 10 a 12 solcs laterals (Barbadillo et al., 1999). La cua també és cilíndrica i és extremadament llarga, ja que pot arribar a mesurar fins a 2,5 vegades la longitud de cap a cos (E. N. Arnold, 2002). Els ulls són molt prominents i estan situats lateralment. Les extremitats són molt curtes i esprimatxades, amb quatre dits a les anteriors i 5 a les posteriors (Barbadillo et al., 1999). La seva pell és llisa i lluent (Vences, 2015). Les parts superiors del cos són de color castany o marró fosc tirant a negre, amb dues bandes longitudinals de color rogenc o daurades, una a cada costat del dors, i que s’uneixen en una sola banda a la cua. En alguns exemplars, les bandes es configuren com a sèries de taques més o menys alineades. El ventre és castany o grisós, a vegades amb tints blavosos i taques molt fosques repartides de manera irregular (Barbadillo et al., 1999).
• Dimorfisme sexual: Els mascles presenten la regió cloacal més sobresortida, sobretot durant l’època de zel, on pot arribar a ser quasi semiesfèrica. Per altra banda, en les femelles la cloaca es manté molt plana al llarg de l’any. A més, els mascles en zel desenvolupen rugositats a la cara interna dels membres anteriors. En termes generals, els mascles presenten un cos més fi que les femelles (Barbadillo et al., 1999). A més, durant l’època de zel es poden diferenciar les femelles per la presència d’ous blancs que es veuen a través de la pell translúcida del ventre posterior (Vence, 2015).
• Larva: Les larves arriben fins als 48-50 mm de longitud total, i excepcionalment, fins als 70 mm. Des del moment de l’eclosió presenten les quatre extremitats ben desenvolupades i un aspecte molt allargat, amb el cap aplanat lateralment i amb una cresta relativament baixa amb l’extrem final lleugerament eixamplat i arrodonit. Les larves recent eclosionades estan poc pigmentades i els manquen les bandes longitudinals. A mesura que van creixent adquireixen coloracions grisoses o castanyes cada vegada més intenses, amb taques fosques repartides de manera irregular. En les etapes finals del desenvolupament larvari poden arribar a ser quasi negres (Barbadillo et al., 1999).

Hàbitat   

• Prefereix ambients d’extrema humitat al nord-oest peninsular. Habitat sobretot regions de baixa a mitjana altitud, per sota dels 1.000 m (excepcionalment fins a 1.100 a la serra de Estrela).
• Viu en hàbitats muntanyosos o amb topografia accidentada (Vence, 2015) i amb un índex de pluviositat que es situa per sobre dels 1.000 mm anuals. Espècie molt lligada a cursos d’aigua d’escassa entitat, principalment rierols de muntanya i fonts d’aigua neta i oxigenada (Barbadillo et al., 1999). Sembla que prefereixen aigües lleugerament àcides, amb un pH d’entre 4,5 i 6,5 (Van der Meijden, 2010). També es troben en cases i mines subterrànies abandonades amb elevada humitat i abundant aigua d’escorrentia (Barbadillo et al., 1999).
• Tot i això, també s’han trobat poblacions estables en boscos caducifolis o d’eucaliptus, de gatoses i llocs rocosos pràcticament sense vegetació (Vence, 2015).

Mapa de distribució

• És una espècie endèmica de la Península ibèrica (Barbadillo et al., 1999), confinada al nord-oest la península Ibérica (Van der Meijden, 2010).
• Les poblacions més meridionals s’assenten en les regions muntanyoses del centre de Portugal, a les serres d’Estrela, de Lousa i colindants (Barbadillo et al. 199). A Espanya es troben a Galícia, Astúries i Cantàbria, trobant-se el límit oriental a Panes. A Portugal arriba a la Serra d’Estrela, al nord del riu Tejo (Vence, 2015), que constitueix el seu límit meridional (Barbadillo et al., 1999).

Estat de conservació

• Categoria global IUCN (2021): casi amenaçada NT A2ac
• Categoria España IUCN (2002): Vulnerable VU (Vence, 2015).
• La seva classificació es seu a la seva limitada distribució, encara que les seves amenaces principals són la pèrdua d’hàbitat, que és transformat en plantacions d’Esucalytus i Pinus (Van del Meijden, 2010), la contaminació dels rierols, la canalització i l’extracció d’aigua pel reg (Barbadillo et al., 1999).

Bibliografia: 

Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. Anfibios y reptiles de la Penísula Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies (Barcelona: Editorial Planeta; 1999).

Nicholas Arnold y Denys Ovenden. Reptiles y anfibios: guía de campo, todas las especies de España y de Europa descritas e ilustradas en color (Barcelona: Ediciones Omega; 2002).

Van der Meijden, A. 2010 Chioglossa lusitanica: Gold-striped salamander http://amphibiaweb.org/species/4238  University of California, Berkeley, CA, USA. (accés el 4 de julio 2019)

Vences, M. (2015). Salamandra rabilarga – Chioglossa lusitanica. En: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Martínez-Solano, I. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ (accés, 4 de julio 2019)

IUCN SSC Amphibian Specialist Group. 2022. Chioglossa lusitanica. The IUCN Red List of Threatened Species 2022: e.T4657A89698017. https://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2022-1.RLTS.T4657A89698017.en. Accessed on 01 August 2023.