Podarcis pityusensis (Boscá, 1883)
ESP Lagartija de las Pitiusas EN Ibiza wall lizard
Descripció
Sargantana d’aspecte robust, cap alt i musell poc arrodonit. Aconsegueix fins a 9,6 cm de longitud cap-cos. Dors de tons groguencs, blaus, verdosos, marrons o negres, encara que gairebé sempre amb bandes o línies dorsolaterals més o menys marcades. Les escates dorsals estan una mica aquillades, sobretot en la meitat posterior del dors (Barbadillo et al. 1999).
Fins a 7 cm del musell a la cloaca, però usualment més petita; la cua pot ser unes dues vegades més llarga. Sargantana robusta, de cap bastant curt i cos no aplanat, amb escates relativament tosques, generalment molt lleugerament carenades (típicament menys de 70 a través del centre del dors, poques vegades fins a 75). El dors és verd en la majoria dels animals, solen estar ben definides i entre elles hi ha sovint tres línies o fileres de pintes fosques. Part inferior blanquinosa, gris, groga, taronja o rosa; la gola i de vegades el ventre poden estar de vegades clapejats de fosc (E. N. Arnold, 2002).
Dimorfisme sexual: Els mascles solen ser de mida corporal superior a les femelles. El dimorfisme sexual varia, però, entre les poblacions: en algunes tot just és aparent, mentre que en altres les femelles són menys robustes i posseeixen un disseny de bandes dorsolaterals més marcat, com passa a les illes de Santa Eulàlia i Rodona (Barbadillo et al., 1999).
Juvenil: En general, els nadons pesen entre 0,70 i 0,95 g, tenen una longitud cap-cos que ronda els 30 mm i una longitud cabal de 50-60 mm. De morfologia similar a la dels adults de cada població i, per tant, tan variables com aquests (Barbadillo et al., 1999).
Hàbitat
Sargantana àmpliament estesa i versàtil que es troba a les illes principals, sobretot en llocs amb abundant vegetació, inclosos camps cultivats, jardins, zones costaneres i al voltant de murs de pedra seca, ruïnes i habitatges humans. Es troba en pinedes, però usualment amb densitats baixes. Les poblacions de les illes petites poden habitar en roques gairebé nues o en saladars amb molt poca vegetació (E. N. Arnold, 2002).
A Eivissa i Formentera ocupen gran varietat d’hàbitats, encara que resulta menys freqüent a les pinedes interiors i prefereix àrees arbustives obertes, zones litorals i camps romputs amb “paret seca”, en la qual té un dels seus refugis preferits. En els illots de menor superfície viu sobre terrenys desproveïts de vegetació i busca refugi a terra rocosa (Barbadillo et al., 1999).
Es troba en tota mena d’hàbitats a les illes grans, des de pinedes, matolls a arenals. Es troba també en nombroses illes menors i illots que varien enormement en àrea, altitud i vegetació. Espècie comuna a les illes més grans, la seva abundància varia molt entre illots (Salvador, A.; 2015).
Espècie endèmica de les illes Pitiüses: Eivissa, Formentera i illots veïns. Ha estat introduïda a la ciutat de Palma (Mallorca), a Ses Illetes (badia de Palma, Mallorca), Murada (Mallorca), Cala Ratjada (Mallorca), ciutat de Barcelona, Muntanya Urgull (Sant Sebastià) i penyal de Gaztelugatxe (Biscaia) (Salvador, A.; 2015).
Endemisme d’Eivissa i Formentera, les illes Pitiüses, on es troba tant en les dues illes principals com en nombrosos illots costaners. En total, s’ha registrat la presència de la sargantana de les Pitiüses a Eivissa, Formentera i 43 illots circumdants. Així mateix, es coneixen recents introduccions a Ses Illetes, a la badia de Palma, a la muralla de la mateixa ciutat i en una zona urbana de Barcelona. En els dos primers punts s’haurien establert poblacions reproductores estables, mentre que a Barcelona és probable una recent extinció de la població introduïda o una situació molt precària d’aquesta. En els anys cinquanta, investigadors alemanys van introduir experimentalment alguns individus procedents de l’illa principal d’Eivissa i de l’Escull Vermell en un petit illot abans desproveït de sargantanes, És Dau Gros. Aparentment, la introducció va tenir èxit, i la població encara existeix. També s’han observat en ocasions individus a bord dels vaixells que efectuen la travessia des de Formentera fins a la Península (Barbadillo et al., 1999).
Estat de conservació
Categoria global IUCN (2008): Gairebé amenaçada NT (Pérez-Mellado y Martínez-Solano, 2009).
Categoria Espanya IUCN (2002): Gairebé amenaçada NT (Pérez-Mellado, 2002).
Totes les poblacions insulars d’aquesta espècie han de ser conservades perquè continuïn desenvolupant-se sense interferències els processos naturals. Les poblacions dels illots estan amenaçades per alteració d’hàbitat provocada per les visites, translocacions d’individus d’unes poblacions en altres degudes a l’home, introducció de competidors i introducció de depredadors. Cada població insular ha de ser considerada una unitat de maneig (Salvador, A.; 2015).
Galeria d’imatges
Bibliografia
Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. Anfibios y reptiles de la Penísula Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies (Barcelona: Editorial Planeta; 1999).
Nicholas Arnold y Denys Ovenden. Reptiles y anfibios: guía de campo, todas las especies de España y de Europa descritas e ilustradas en color (Barcelona: Ediciones Omega; 2002).
Salvador, A. (2015). Lagartija de las Pitiusas – Podarcis pityusensis. A: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Marco, A. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ (accés, 4 de novembre del 2018).
Webgrafía: