Lacerta schreiberi (Bedriaga, 1878)
ESP Lagarto verdinegro EN Iberian emerald lizard // Schreiber’s green lizard
Model 3D de la regió cefàlica d’un mascle adult de L. schreberi capturat a XXXXX el dd/mm/aaaa
Model obtingut per Alejandro Garcia
Descripció
- Llangardaix de mida mitjana que arriba fins a 13,5 cm de longitud cap-cos. Cua intacta que mesura des d’1,5 fins a gairebé 2 vegades la longitud cap-cos. Cap i cos robust. Les escates de la gola posseeixen vores arrodonides. Collar de vora serrada. Escata occipital sovint gran i de contorn trapezoidal. Escates dorsals d’arrodonides a ovalades i disposades en nombre de 45 a 58 a una línia transversal al centre del cos. Escates ventrals repartides en general en vuit files longitudinals (ocasionalment, en deu, i més rarament, en només sis). Zona superior del cap, potes i cua de tons marrons. El dors és molt variable, des d’un reticulat fi de petits punts verds i negres uniformement distribuïts, fins a un fons verdós o marró sobre el qual s’estenen grans taques negroses (Barbadillo et al., 1999).
- Dimorfisme sexual: els mascles, de mida corporal menor que les femelles i cap més robust, posseeixen dors de color verd o groguenc finament reticulat o puntejat de negre i ventre groc, amb petites taques negres sobre la pràctica totalitat de les escates ventrals. La gola és de color blanc brut o crema, excepte en el període d’aparellament, quan adquireix un to blau intens que s’estén amb freqüència a tot el cap. Les femelles posseeixen una cua relativament més llarga que els mascles; el dors presenta tons de fons marrons o verdosos sobre els quals apareixen taques negroses generalment disposades en dues amples bandes dorso-laterals, però també més irregularment distribuïdes en altres individus. En algunes femelles s’ha observat també la quasi total desaparició d’aquestes taques, així com una coloració blava als costats del cap i a la gola similar a la característica dels mascles fase d’aparellament (Barbadillo et al., 1999).
- Juvenil: els nounats mesuren normalment entre 27 i 36 mm de longitud cap-cos i entre 30 i 56 mm de longitud de cua, amb un pes mitjà que sol oscil·lar entre 0,7 i 1 g. Cap molt robust. Dors i costats de color marró negrós. Els costats posseeixen nombroses taques groguenques o blanquinoses, rivetejades d’una fina línia negra i de forma irregular. Cua groguenca (Barbadillo et al., 1999).
Hàbitat
- Es troba sobretot en zones relativament humides i ondulades i pot arribar a 2100 m d’altitud, encara que no es troba al nord de la seva àrea. Viu en hàbitats típics d’un llangardaix “verd”, sovint amb gran quantitat de vegetació arbustiva, com la dels límits forestals, boscos oberts, especialment els de planifolis, talussos i murs amb vegetació exuberant a les vores de les carreteres, extensions de bardisses i fins i tot pastures (E. N. Arnold, 2002).
- Es troba preferentment en hàbitats humits, en molts casos propers a cursos d’aigua, en zones de pastura, límits de bosc i àrees arbustives en el domini de boscos de roures o de boscos de fulla caduca, així com en les formacions vegetals resultants de la seva degradació present des del nivell del mar fins als 2100 m d’altitud a la serra de Gredos (Barbadillo et al., 1999). És freqüent també en murs de pedra al costat de prats de sega (Marco, A. 2017).
- Nord-oest, oest i centre de la península ibèrica i en zones aïllades més al sud (E. N. Arnold, 2002).
- Endemisme de la península Ibèrica. Present en tot el quadrant nord-occidental, que abasta tota Galícia, el terç nord de Portugal, la serralada Cantàbrica i el País Basc. A la zona cantàbrica penetra pel sud fins al nord de Zamora, Palència i Lleó. Després, desapareix de tota la submeseta nord de condicions climàtiques continentals per penetrar novament cap a l’interior a través del sistema Central, des de la serra de l’Estrella, a Portugal, fins al seu extrem més oriental, la serra d’Ayllón. Per la costa atlàntica portuguesa progressa cap al sud fins a la latitud de Lisboa. Més enllà trobem poblacions aïllades en zones de condicions ambientals apropiades (pluviositat més elevada). És el cas de les serres de Montejunto, Sintra, Monchique i Sâo Mamede, a Portugal, i de Villuercas, Guadalupe, Muntanyes de Toleda, València d’Alcántara i aquest de serra Morena, a Espanya. Tota l’àrea de distribució del llangardaix verd i negre es caracteritza per posseir precipitacions d’almenys 800 mm anuals i temperatures mitjanes anuals superiors als 4ºC (Barbadillo et al., 1999).
Estat de conservació
- Categoria global IUCN (2008): Gairebé Amenaçat NT (Sá-Sousa et al., 2009).
- Categoria Espanya IUCN (2002): Gairebé Amenaçat NT (Marco, 2002).
- Al País Basc està declarada com d’especial interès i a Andalusia s’ha declarat al llangardaix verd i negre com a espècie en perill crític d’extinció (González de la Vega y Pérez-Quintero, 2001).
Bibliografia:
Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. Anfibios y reptiles de la Penísula Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies (Barcelona: Editorial Planeta; 1999).
Nicholas Arnold y Denys Ovenden. Reptiles y anfibios: guía de campo, todas las especies de España y de Europa descritas e ilustradas en color (Barcelona: Ediciones Omega; 2002).
Marco, A. (2017). Lagarto verdinegro – Lacerta schreiberi. A: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Marco, A. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ (accés, 19 de decembre 2018).
Webgrafía: