Testudo graeca (Linnaeus, 1758)
ESP Tortuga mora EN Common tortoise
Descripció
Queloni amb longitud a vegades fins als 25 cm o inclús més (Arnold, 2002) amb el cap petit (Barbadillo et al., 1999). Membres robustos recoberts de petites escates (Díaz-Paniagua i Andreu, 2015) amb ungles fortes, cinc en els anteriors i quatre en els posteriors. Presenta un esperó corni a la part posterior de les cuixes. Cua relativament curta. Té la closca alta, molt bombada, més ampla en la seva part posterior (Barbadillo et al., 1999). A la closca hi ha cinc plaques vertebrals, vuit costals en dues sèries de quatre a banda i banda de les plaques vertebrals, onze marginals al costat de cada sèrie costal, una nucal i una supracaudal (Díaz-Paniagua i Andreu, 2015). El color de fons de la closca és groguenc, de vegades amb tints verdosos o marrons. Les plaques solen presentar un nucli central fosc (negre) i una banda marginal també negra. En la seva part inferior (plastró) destaquen, sobre el color de fons groguenc, taques negres de disposició reticulada irregular (Barbadillo et al., 1999). El cap és de color groguenc, amb taques negres o completament negra (Díaz-Paniagua & Andreu, 2015).
Dimorfisme sexual: Els mascles són més petits que les femelles, que poden arribar a pesar el doble (al voltant de 2 kg) (Barbadillo et al., 1999). Els mascles adults es diferencien fàcilment de les femelles per la forma de les escates anals, que tenen menor longitud, i sovint presenten un aspecte desgastat a la vora més pròxim a la cua (Díaz-Paniagua i Andreu, 2015). A més, en els mascles, la placa supracaudal apareix sovint corbada cap a l’interior i el seu plastró és lleugerament còncau, mentre que en les femelles és pla o una mica convex (Barbadillo et al., 1999).
Juvenil: Closca més globosa i arrodonida que en els adults, i les taques fosques són més conspícues i contrastades. Els nounats mesuren aproximadament 34 mm de mitjana i pesen al voltant de 11 g (Barbadillo et al., 1999). Després de l’eclosió s’aprecia un solc transversal arrugat a la zona mitjana del peto, que recorda la posició doblegada que l’animal ha tingut durant el seu creixement a l’interior de l’ou. La coloració de l’espatller és similar a la de l’adult, encara que les taques fosques del peto no es troben encara completament desenvolupades (Díaz-Paniagua i Andreu, 2015).
Hàbitat
Sovint es troba en herbassars i zones de matoll bastant secs, en dunes, boscos oberts i els seus límits (Arnold, 2002). Se la troba en hàbitats semiàrids, amb vegetació oberta i forta insolació (Andreu, 2002). Viu sobre sòls sorrencs, calcaris i pissarrosos de zones litorals amb diferents graus i composició de cobertura vegetal (Barbadilla et al., 1999). Les àrees habitades estan per sota de 600 m, poques vegades fins a 800 m d’altitud, i preferiblement entre 50 i 300 m, amb preferència pels pendents mitjans i baixes orientades cap al sud, tot i que el seu màxim es troba als 1.900 al Marroc (van Dijk, 2004).
Aquesta espècie es troba des de la conca mediterrània, a l’est fins a l’Iran, amb poblacions al nord d’Àfrica, el sud d’Europa i l’oest d’Àsia. Al nord d’Àfrica, s’estén des de l’oest i nord del Marroc, a través del nord d’Algèria i el nord i centre de Tunísia fins al nord-oest de Líbia, amb una població aïllada en Cirenaica al nord-est de Líbia. Al sud d’Europa hi ha poblacions aïllades al sud d’Espanya, Mallorca (Espanya), el centre-oest de Sardenya (Itàlia), Mal di Ventre (a l’oest de Sardenya, Itàlia) i dels Balcans orientals, on es distribueix de forma més contínua al sud-est de Sèrbia, Macedònia oriental, la major part de Bulgària, Romania oriental, Grècia nord-oriental i la part europea de Turquia. Hi ha una població aïllada a la costa del Mar Negre al sud de Rússia, que s’estén cap al nord-oest de Geòrgia. A Àsia occidental es troba àmpliament a Turquia (excepte al nord-est), al sud a través del nord i oest de Síria, el Líban, el nord i centre de Jordània, a l’est a través del nord de l’Iraq, gran part de l’Iran i al sud de Turkmenistan, i al nord a través de gran part de l’Azerbaidjan, Armènia, est de Geòrgia i sud de Rússia (al Daguestan) (van Dijk, 2004).
Estat de conservació
Categoria global IUCN (2004): Vulnerable VU A2bcde+4bcde (van Dijk, 2004)
Categoria Espanya IUCN (2002): En Perill EN (Díaz-Paniagua y Andreu, 2015)
A nivell europeu i de la UE, aquesta espècie es considera Vulnerable a causa de disminucions poblacionals que superen el 30% en 3 generacions (duració de generació = 25 anys) (van Dijk, 2004). Les principals amenaces que enfronta aquesta espècie són la degradació i fragmentació de l’hàbitat degut a l’augment de cultius intensius, incendis, construcció de vies de comunicació, urbanitzacions, etc.; per la recol·lecció furtiva i per la introducció d’exemplars procedents de captivitat que poden afavorir l’aparició de malalties a les poblacions silvestres i la contaminació genètica (Díaz-Paniagua i Andreu, 2015).
Bibliografia
Andreu, A. C. 2002. Testudo graeca. Pp. 147-150. En: Pleguezuelos, J.M., Márquez, R., Lizana, M.(Eds.): Atlas y Libro Rojo de los anfibios y reptiles de España. Dirección General de la Conservación de la Naturaleza – Asociación Herpetológica Española (2ª impresión), Madrid.
Arnold N., Ovenden D. 2007. Reptiles y Anfibios: guía de campo. Ediciones Omega, Barcelona.
Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. 1999. Anfibios y reptiles de la Península Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies. Editorial Planeta, Barcelona.
Díaz-Paniagua, C., Andreu, A. C. 2015. Tortuga mora – Testudo graeca. En: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Marco, A. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ (accés, 16 de juliol de 2019)
van Dijk P.P., Corti C., Mellado V.P., Cheylan M. 2004. Testudo graeca. The IUCN Red List of Threatened Species 2004: e.T21646A9305080. https://www.iucnredlist.org/species/21646/9305080 (accés, 16 de juliol de 2019)