Calotriton arnoldi (Carranza & Amat, 2005)
ESP Tritón del Montseny EN Montseny brook newt
Descripció
Tritó de mida petita que no sol superar els 10 cm a l’estat adult (Arnold, 2002). Té el cap aplanat, més ample a nivell dels ulls i amb el morro rombe amb els costats convexes (Morco, 2014). El cos és allargat i de secció semicilíndrica amb un lleuger aplanament dorsal i ventral i amb extremitats curtes, però ben desenvolupades (Amat i Carranza, 2014). La cua és curta i està fortament comprimida lateralment. A més, aquesta s’estreny de manera gradual a un punt rom (Carranza i Amat, 2005). Els tubercles espinosos de les extremitats estan menys pronunciats al dors i estan absents per sota (Arnold, 2002). La pell mostra un aparença rugosa amb grànuls queratinitzats, però aquests són menys abundants i prominents que al tritó pirenaic. Té una pigmentació dorsal castanya uniforme d’una tonalitat marró xocolata (Morco, 2014), encara que a vegades mostren una lleugera pigmentació platejada (Arnold, 2002). Alguns individus a la cara lateral de la cua, i més rarament als flancs, tenen petites taques irregulars de to groc pàl·lid de caràcter tènue (Amat i Carranza, 2014). El ventre és parcialment translúcid amb taques ambigües al costat que consisteix en un puntejat fosc. A la gola hi ha una gran taca fosca. A més, la gola, els marges del llavi superior, la part inferior de la cua i la palma de les extremitats són de coloració molt pàl·lida, i la punta dels dits és de marró fosc. (Carranza i Amat, 2005).
Dimorfisme sexual: Els mascles tenen el cap més ample i la cua més alta que les femelles, però, d’altra banda, aquestes tenen una cua proporcionalment més llarga. Una altra diferència crucial és que les femelles tenen una protuberància cloacal assentada directament sobre la base de la cua (Morco, 2014).
Larva: Molt similar en quant a aspecte a Calotriton asper, presenta però, la coloració marró -xocolata característica de l’espècie (Carranza i Amat, 2005).
Hàbitat
Amfibi exclusiu de torrents de fort pendent amb aigües molt fredes per sota dels 15ºC i molt oxigenades, situats entre 600 i 1.200 m d’altitud, en el domini de l’alzinar (Quercus ilex) o la fageda (Fagus sylvatica). A les ribes dels torrents, també s’hi poden trobar altres espècies com Salix atrocinera, vern i espècies de falgueres i molses (Amat i Carranza, 2014).
Endemisme restringit a una petita àrea de la Península Ibèrica, en el massís del Montseny, a l’extrem meridional de la serra Transversal Catalana i aïllada per menys de 25 km de les poblacions més properes del tritó pirenaic per muntanyes d’elevació inferior y petites valls. Actualment només es coneix la presència d’aquesta espècie en 7 torrents distribuïts en dos àrees separades (Amat i Carranza, 2014).
Estat de conservació
Categoria global IUCN (2009): En perill crític CR B2ab (iii, iv)
Categoria Espanya IUCN ():
Aquesta classificació es deu a la seva petita àrea de distribució, que probablement és menor de 10 km2, que tots els individus estiguin en una sola localitat i que la qualitat del seu hàbitat i el nombre d’individus adults està en declivi (Amat i Carranza, 2014). Actualment la seva major amenaça és la dessecació dels torrents causada per sequeres perllongades a l’hivern i estiu. A més, els torrents s’estan assecant a causa de la gran extracció d’aigua per produir i vendre aigua embotellada (Morco, 2014).
Galeria d’imatges
Bibliografia