Triturus pygmaeus (Wolterstorff, 1905)
ESP Tritón pigmeo EN Southern marbled newt // Pygmy marbled newt
Descripció
Es tracta d’un tritó de mida mitjana que no sol superar els 135 mm des del cap fins a l’extrem de la cua, encara que hi ha variacions geogràfiques importants (Reques, 2014). És molt similar al tritó verd, però és més petit (Arnold, 2007). Té el cap lleugerament aplanat i el musell arrodonit, els ulls són relativament grans i tenen la pupil·la circular i negra amb iris daurat. Les glàndules paròtides són patents amb petits porus i el plec gular està ben marcat. La pell és lleugerament rugosa al dors i és llisa al ventre. Les potes són llargues i primes, igual que els seus dits. La coloració dorsal general és verda o tons castanys amb taques irregulars de color negre o marró fosc. També acostuma a haver-hi una línia longitudinal ataronjada que travessa tot l’eix vertebral fins a arribar a la cua. Als laterals, presenta un color bru, separant el verd dorsal amb el ventre, que és de color gris amb taques i puntejats de color fosques de diferents formes i mides (Reques, 2014). La cua és aproximadament igual de llarga que el tronc, aquesta és ovalada a la base i s’aplana lateralment fins a acabar en punta.
Dimorfisme sexual: Les femelles són de major mida que els mascles i, aquests, són més estilitzats. A l’època de zel pot apreciar-se l’abultament de l’abdomen característic i, per transparència, poden observar-se els ous. La cloaca de les femelles no és gaire voluminosa i el seu color és ataronjat. En els mascles en zel, despleguen una cresta de cantó llis que passa per tot l’eix vertebral fins a la cua, amb una lleugera inflexió a la zona pelviana (Reques, 2014).
Larva: Els ous són blanquinosos o groguencs rodejats d’una capa gelatinosa transparent. Quan es desprenen de l’embolcall de l’ou, les larves mesuren entre 5 i 11 mm (Reques, 2014). En aquest moment són de colors clars, blanquinoses o groguenques amb fins puntejats negres que generalment conformen línies longitudinals. Presenten filaments fins a banda i banda del cap que serveixen per mantenir l’equilibri durant la natació, brànquies i membres anteriors poc desenvolupats (Díaz-Paniagua et al., 2005).
Habitat
Aquesta espècie habita en boscos de fulla ampla (sobretot del gènere Quercus) a climes mesomediterranis i termomediterranis. Els hàbitats aquàtics utilitzats per la cria i el desenvolupament de les larves inclouen estancs temporals o permanents, llacunes, pedreres i pous abandonats, abeuradors, estancs de riu, rases, i altres àrees d’aigua estancada o amb moviment lent (Salvador et al., 2024). En general, prefereix zones ben conservades i amb vegetació aquàtica abundant (Reques, 2004). No hi ha una relació aparent amb el tipus de substrat ni amb la cobertura vegetal arbòria. Es troba en boscos de suredes, alzinars i rouredes així com en deveses, zones de matollar i pastures (García-Paris, 2002). Es troba des del nivell del mar fins als 1.450 m (Salvador et al., 2024).
L’espècie és endèmica de la península Ibèrica. Aquesta s’estén per tota la meitat sud de Portugal i la major part de la seva costa atlàntica. Pel que fa a Espanya, es troba per tot el sud-oest i el centre, a les comunitats d’Andalusia, Extremadura, Castella la Manxa i Madrid (Salvador et al., 2024).
Estat de conservació
Categoria global IUCN (2023): Gairebé amenaçada NT (Salvador et al., 2024)
Categoria Espanya IUCN (2002) : Vulnerable VU (Reques, 2014)
Espècie catalogada com a Casi Amenaçada ja que es troba en un declivi significatiu, però aquest es troba probablement a una taxa menor al 30% en 10 anys, i a causa de pèrdua generalitzada de l’hàbitat en gran part de la seva distribució (Salvador et al., 2024). La categoria de Vulnerable a Espanya es justifica per l’observació de tendències negatives en diverses poblacions en els últims anys (Madrid, Toledo, Granada, Màlaga i sud de Córdoba principalment) i la probabilitat que les dites tendències s’estenguin a altres poblacions (Reques, 2014).
Galeria d’imatges
Bibliografia
Arnold N., Ovenden D. 2007. Reptiles y Anfibios: guía de campo. Ediciones Omega, Barcelona.
Díaz-Paniagua C. Gómez-Rodríguez C., Portheault A., de Vries, W. 2005. Los anfibios de Doñana. Naturaleza y Parques nacionales. Serie Técnica. Organismo Autónomo Parques Nacionales. Ministerio de Medio Ambiente.
García-Paris M. 2002. Triturus pygmaeus. Pp. 70-72. En: Pleguezuelos J. M., Márquez, R., Lizana, L. (Eds.). Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y Reptiles de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza- Asociación Herpetológica Española, Madrid
Reques R. 2004. Hábitats reproductivos de anfibios en la provincia de Cádiz: perspectivas para su conservación. Revista de la Sociedad Gaditana de Historia Natural, 4: 83-13.
Reques R. 2014. Tritón pigmeo – Triturus pygmaeus. En: Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Salvador, A., Martínez-Solano, I. (Eds.). Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ (accés, 23 d’agost de 2019),
Salvador, A., Martel, A., Díaz-Paniagua, C., Recuero Gil, E., Pasmans, F., Martinez Solano, I., Reques, R., Bosch, J., Arntzen, J., García París, M., Lizana, M., Tejedo, M., Sá-Sousa, P., Beja, P., Marquez, R., Jehle, R. & Asociación Herpetológica Española. 2024. Triturus pygmaeus. The IUCN Red List of Threatened Species 2024: e.T59479A227238403. https://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2024-2.RLTS.T59479A227238403.en. Accessed on 28 January 2025.