Anguis fragilis (Linnaeus, 1758)
ESP Lución EN Slowworm
Descripció
Saure sense membres, d’aspecte serpentiforme, amb el cos molt elongat, cilíndric i de coll poc aparent. Ulls amb parpelles mòbils. En general, fins a 20-22 cm de longitud cap-cos, només excepcionalment més gran (fins 29 cm). Cua poc diferenciada del tronc, de longitud lleugerament més gran que la resta del cos. Escates molt llises i brillants; d’aquestes, es comptabilitzen de 24 a 26 en un anell complet al centre del cos. Pes generalment entre 8 i 35-40 g. Dors de color crema, marró o marró més o menys fosc, de vegades amb tons bronzejats i amb una línia vertebral fosca. Costats del mateix color que el dors o molt més foscos. Parts inferiors de grisenques a negres (Barbadillo et al., 1999).
Dimorfisme sexual: Els mascles són relativament més robustos que les femellesi tenen el cap més gran i diferenciat de la resta del cos. Encara que hi ha excepcions, en les femelles adultes els costats solen ser més foscos que el dors, mentre que en els mascles predominen dissenys més uniformes i menys contrastats (Barbadillo et al., 1999).
Juvenil: Els nounats són molt variables en grandària depenent de les ventrades: mesuren entre 25 i 50 mm de longitud cap-cos i presenten una cua de longitud similar. Resulten inconfusibles pel fort contrast existent entre el color blanquinós o platejat del dors (poques vegades marró o vermellós) i els tons molt foscos o negres dels costats i el ventre. Sobre el dors destaca, així mateix, una línia vertebral fosca (Barbadillo et al., 1999).
Hàbitat
Prefereix hàbitats amb abundant vegetació i extensa cobertura del sòl i es troba sovint en llocs bastant humits, encara que no entollats i tendeix a desaparèixer en períodes de temps calorós i sec. Present des del nivell del mar fins als 2.000 m en zones que mantinguin cert nivell d’humitat, en clarianes i límits de bosc, prats, muntanyes, bruguerars i, en general, herbassars i prats de sega. Més comú en els dominis de la roureda i de la fageda, encara que també en pinedes i alzinars humits del nord peninsular. Evita ambients molt exposats i secs, així com els permanentment entollats (Barbadillo et al., 1999; Arnold i Ovenden, 2002).
Espècie pròpia d’herbassars, matolls i boscos oberts. Tot i ser una espècie comuna, sovint passa desapercebuda pels seus costums discrets (Galán i Salvador, 2015).
Espècie àmpliament distribuïda per Europa exceptuant el nord d’Escandinàvia, Irlanda, les illes mediterrànies (Balears, Còrsega, Sardenya, Sicília) i regions més meridionals d’Espanya i del Peloponès. En algunes zones arriba als 64-65º de latitud nord i es distribueix pel sud-est fins a l’Afganistan. A la Península Ibèrica ocupa la meitat nord, sobretot la Cornisa Cantàbrica, Sistema Ibèric i Pirineus, estant absent en gran part de l’altiplà Castellà-lleonesa i la vall de l’Ebre. La població ibèrica situada més al sud es localitza a Portugal al sud del riu Tajo. A Espanya ocupa la major part de Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc, part de Castella i Lleó, nord d’Aragó i Catalunya. Les poblacions espanyoles més meridionals es troben al llarg del Sistema Central. Per la costa mediterrània, el límit sud de la seva distribució es troba en zones properes al delta de l’Ebre (Galán i Salvador, A.; 2015).
Estat de conservació
Categoria global IUCN (2020): Preocupació menor LC
Categoria Espanya IUCN: Preocupació menor LC (Galán, 2002).
Es troben en declivi les poblacions de la serres de Guadarrama i Ayllón (Galán, 2002). El seu estatus hauria de ser examinat. S’ha proposat per a les poblacions insulars atlàntiques de Galícia incloure-les en la categoria de Vulnerable (VU B1 + 2bcd) (Galán i Salvador, 2015). Els principals factors d’amenaça són la destrucció de l’hàbitat, els pesticides agrícoles, l’abandonament de l’agricultura i ramaderia tradicionals, la intensificació de l’agricultura i silvicultura i els incendis forestals.
Galeria d’imatges
Bibliografia
Arnold N., Ovenden D. 2007. Reptiles y Anfibios: guía de campo. Ediciones Omega, Barcelona.
Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. 1999. Anfibios y reptiles de la Península Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies. Editorial Planeta, Barcelona.
Galán P. 2002. Anguis fragilis Linnaeus, 1785. Lución. A: Pleguezuelos J.M., Márquez R., Lizana M. (eds.) Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y Reptiles de España. Pp 157-159. Dirección General de Conservación de la Naturaleza – Asociación Herpetológica Española (2ª impresión), Madrid.
Galán P., Salvador A. 2015. Lución – Anguis fragilis. A: Salvador A., Marco A. (eds.) Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ (accés, 10 de novembre de 2018).
Agasyan, A., Av. , Orlov, NL, Podloucky, R., Tuniev, S., Kaya, U., Nettmann, HK, Böhme, W., Sterijovski, B., Vogrin, M., Corti, C., Pérez Mellado, V., Sà-Sousa, P., Cheylan, M., Pleguezuelos, J., Tok, CV, Sindaco, R., Borczyk, B. & Schmidt, B. 2021. Anguis fragilis (errada version published in 2022). The IUCN Red List of Threatened Species 2021: e.T47113126A216974823. Accessed el 20 July 2023 .