Bonaventura Bassegoda Hugas és catedràtic del Departament d’Art i de Musicologia de la UAB. Membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Director de la revista Locvs Amœnvs. Vicerector de Transferència Social i Cultural de la UAB entre 2008 i 2012.

S’ha dedicat intensament a l’estudi del Barroc i especialment del fenomen del col·leccionisme.
En aquesta entrevista volem saber la seva opinió pel que fa al present i al futur de les biblioteques i a la relació de l’art amb la literatura.

En entrar en una biblioteca, què és el primer que pensa? Quines sensacions rep?
Per deformació professional, el primer que faig és anar a mirar quina mena de llibres tenen, els ulls se me’n van cap als prestatges per veure quina mena de biblioteca és, si hi ha llibres que m’interessen, de la meva especialitat, si és una biblioteca generalista, o és de literatura, o de ciències… i llavors em faig una composició de lloc de què és allò, si efectivament és una biblioteca que utilitzaré o no la utilitzaré. Dependrà del que tingui i del nivell que tingui.

Què hi sol buscar vostè en els llibres?
Jo hi tinc una relació una mica malaltissa amb els llibres, potser per raons de caràcter biogràfic. La meva especialitat, la història de l’art, tenia molt poca representació bibliogràfica quan jo vaig començar. D’altra banda, la disciplina, a l’Autònoma i en general a Barcelona, no era especialment rellevant, i la trobada dels llibres, la recerca dels llibres ha estat una obsessió bastant constant en tota la meva trajectòria professional. Vam haver de preocupar-nos perquè aquests llibres, que són llibres molt especialitzats i molt especials, estiguessin a l’abast de les biblioteques i, per tant, es poguessin fer servir.

Creu que hauria d’existir alguna biblioteca especialitzada en història de l’art?
Ja n’hi ha. La biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya és una biblioteca important. És la més gran que tenim a Catalunya en aquest àmbit, que té clars i ombres, és a dir, que hi ha coses que no van gaire bé, i d’altres que van millor. No deixa de ser la biblioteca de referència. Després de la del Museu Nacional hi ha les universitàries i, dins de les universitàries, la nostra, la de l’Autònoma que en determinats camps, té una posició bastant capdavantera, bastant de referència, a dia d’avui.

Com definiria la biblioteca ideal en el seu àmbit?
La biblioteca ideal és la que té tots els llibres. Això és una utopia que és impossible, o, en tot cas, tots els llibres que a mi m’interessen o em poden interessar perquè tracten dels temes de què jo m’ocupo. La idea d’una biblioteca com la d’Alexandria, en què hi ha tota la ciència recollida, perquè es publica tot això. Però, a dia d’avui, és impossible, perquè, a més, el nivell de publicació és exponencial, és molt gran.

Com creu que es relaciona l’art amb la literatura?
Són coses distintes. L’expressió plàstica és una expressió sense paraules i, en canvi, la literatura es fa a través de paraules, per tant, són camps que són diferents. Ara bé, sempre, ja des del Renaixement i potser abans, des de l’època clàssica hi ha hagut una curiositat dels poetes i, per tant, dels escriptors envers els pintors i els artistes en general, o els escultors, i al revés. Sempre s’ha dit Ut pictura poesis, que la pintura és una poesia muda, i la poesia utilitza imatges, metàfores, per expressar-se. Una comparació entre els dos llenguatges sempre ha cridat molt l’atenció i ha estat objecte de debat teòric i de joc, d’especulació, etc.

Té algún llibre de referència?
No, no especialment. Hi ha llibres que has treballat més, que els has editat i has estat estudiós d’aquest llibre, d’aquest tractat o d’aquest escrit, i, per tant, el tens molt proper i el coneixes molt, però bé, també hi ha moltes altres coses. No, no es pot assenyalar un llibre de referència, són molts, no es pot dir un títol.

Creu que l’art es pot concebre amb un sol llibre?
És difícil. L’art és un tipus de manifestació tan universal, tan proteica, tan diversa… que és difícil que hi hagi un llibre que l’expliqui. Hi ha bones síntesis, hi ha alguns historiadors que han fet síntesis molt boniques, històries de l’art molt globals, però no deixen de ser resums, no deixen de ser visions de conjunt, des de l’art primitiu, el que es fa avui en dia, el que es feia fa segles, fins a les coses més sofisticades de l’art contemporani. És enorme, no es pot agrupar tot. És un món excessivament ampli.

Com a historiador de l’art, em podria parlar d’alguna obra que copsés la idea de la literatura?
Què vols dir, que expliqués la literatura a través de l’art? El que sí hi ha són moltes representacions de llibres. El llibre és un objecte que ha estat molt representat en els bodegons. Hi ha inclús una especialitat, des de l’època barroca i abans, de bodegons de llibre. Hi ha també moltes imatges d’interiors de palaus, d’estances de cases en què la biblioteca, els llibres ocupen una presència destacada, i existeix ja una iconografia de llibre, que té una força gran i és molt evocativa. Jo diria que aquí podríem assenyalar molts exemples, però, en part, és també un camp molt obert.

Té algun lloc per llegir de preferència?
Aquí s’ha de distingir: una cosa és llegir, llegir una obra de creació, llegir poesia, o llegir una novel·la; això s’ha de fer en un espai d’oci, potser al llit, un sofà, etc., diríem a sota un arbre. Però, és clar, jo quan llegeixo coses de la meva especialitat, necessito una taula, necessito un paper i necessito prendre notes per poder marcar aquells elements que m’interessarà després seguir treballant. Per tant, una cosa seria estudiar i una altra cosa seria llegir; són dos activitats distintes.

Podem trobar similituds a l’hora d’entendre una bona novel·la i entendre una obra d’art pictòrica?
La creació artística es manifesta a través d’aquests dos llenguatges, el verbal i el no verbal. Una persona culta, una persona refinada hauria de tenir capacitat per poder apreciar aquests valors literaris a través de la seva educació i de la seva formació literària, o a través d’una educació artística. Malauradament, a la nostra societat, l’educació artística ha quedat relativament en segon lloc. L’art s’explica poc en l’ensenyament secundari i hi ha molta gent que en té poca informació. Tothom pot dir dos o tres grans noms de la literatura catalana i de la literatura castellana, però si li fessim dir el mateix, pintors o escultors destacats de la nostra tradició, doncs, li costaria més. Passa sovint això, és real, i és una deformació, perquè, en realitat, la curiositat envers les arts ha crescut molt, i el turisme cultural està molt més abocat en aquests aspectes patrimonials i d’obres d’art. La gent que ve a Barcelona, què ve a veure? Ve a veure arquitectura de Gaudí, i això mou milions de persones. La Sagrada Família va tenir, l’any passat, més de quatre milions de visitants. És una quantitat extraordinària. És clar, els nostres grans poetes estan molt bé, però no han mogut tantes persones, i, en canvi, la valoració de la literatura en l’àmbit social i periodístic, inclús està per sobre de la importància del fet artístic, o, en aquest cas, arquitectònic.

Si parlem del llenguatge visual de les obres artístiques de pintura i del llenguatge verbal, quines similituds hi podríem trobar?
D’alguna manera una novel·la, un poema, et remet normalment a la pròpia experiència, t’explica situacions que tu d’alguna manera fas teves a través del record en coses semblants. Una pintura o una escultura fan una cosa similar, presenten un moment, episodis, coses, situacions, temes que poden ser religiosos, que poden ser històrics, que poden ser costumistes, que també et remeten a la teva pròpia experiència. És a dir, tu, a través d’aquella obra, t’emociones perquè aquella situació de drama, d’incertesa, de dubte, la recordes en la teva pròpia experiència, la fas teva a través d’uns mecanismes, que són complexos, d’apropiació. Per tant, és un llenguatge, un i altre, que s’adreça a les emocions, que s’adreça al sentiment.

Servei de Biblioteques
Universitat Autònoma de Barcelona
[entrevista realitzada per l’equip de UAB Campus Mèdia,  juny de 2016]