Benvolguts/des,
Acaba de deixar-nos el company i amic Antoni Moliner Prada, catedràtic emèrit del departament. Ha mort a Alacant, la terra que tant s’estimava. Terra que el va veure créixer com a docent i on hi tornava sovint per a descansar amb la família. Sempre recordava amb orgull el fet que el seu pare hagués estat mestre, parlava de la importància de conèixer les inquietuds dels estudiants, i ensenyar amb vocació des de la humilitat. Per a tots nosaltres ha estat un molt bon company, una excel·lent persona, atent a la situació de cadascú, en especial dels més joves.
Professor de la nostra universitat des del 1988, en plena efervescència dels actes del bicentenari de la Revolució Francesa. Autor d’un nombre considerable de publicacions: una vintena de llibres, uns 80 capítols de llibre i quasi un centenar d’articles. Ha mantingut contactes estrets fent estades docents i d’investigació en nombroses universitats, bàsicament de Portugal, França i Itàlia. L’Antoni Moliner ha viscut la jubilació com un parèntesi que li permetia gaudir de la família i sobretot dels nets. Amb tot, continuava mantenint els seus projectes. Li feia molta il·lusió participar en el Congrés de Lisboa sobre el Vintismo. I amb constància escrivia fitxes per a la base de dades de casos de corrupció. En aquest sentit, havia estat director del PICEC (Política, Institució i Corrupció a l’Època Contemporània), un SGR finançat per la Generalitat de Catalunya, i havia estat també responsable de nombrosos projectes d’investigació finançats pel Ministeri.
Com és sabut, el centre d’atenció de la seva obra ha estat el segle XIX, la crisi de l’antic règim i la revolució liberal, sense descuidar altres èpoques i temàtiques com ara la Setmana Tràgica o l’expulsió dels Moriscos. Sense cap mena de dubte, ens ha deixat un dels millors historiadors del segle XIX espanyol i català. La seva producció ha girat al voltant de tres eixos principals, trenats pel gran estudi que va fer, avui en dia d’obligada referència, sobre les juntes revolucionàries.
El primer és la Guerra del Francès, molt abans de la febrada commemorativa encetada el 2008. Estudis sobre la Catalunya resistent que van merèixer el Premi Xarxa el 1989; treballs innovadors sobre el vocabulari polític seguint la petjada de Pierre Vilar; sobre les guerrilles —que va merèixer un altre premi l’any 2003—; sobre el domini napoleònic; les ciutats assetjades —en especial Tarragona—; els afrancesats; o la transcripció i edició de la monumental obra de Raimon Ferrer, entre d’altres. Tot plegat fa que ens trobem amb un dels millors especialistes reconeguts arreu sobre la Guerra del Francès.
Un segon apartat el constitueix la mirada biogràfica, començant pels polítics progressistes Joaquín María López i Pere Felip Monlau; els estudis detallats de personalitats de la guerra napoleònica com ara Lorenzo Calvo de Rozas, José María Blanco White, Vicente Cardoso i Francisco Copons, així com Menéndez Pelayo i, cal recordar, pel que fa a Sabadell, l’excel·lent biografia sobre Fèlix Sardà i Salvany.
Una tercera línia de treballs concerneix als estudis sobre Història de l’església, de la religió i del catolicisme, amb biografies com ara la dels bisbes Joaquín Abarca, Josep Caixal i Antoni Maria Claret, i diversos treballs sobre la tensió entre clericalisme i anticlericalisme. Un dels seus darrers llibres, Episcopado y secularización en la España del siglo XIX, va ser precisament publicat en col·laboració amb el Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. I tenia molt avançada la biografia del bisbe Josep Pont i Gol. Però per sobre de qualsevol altre consideració, no el podríem entendre sense el seu humanisme. Et trobarem a faltar.
Ferran Toledano i Gemma Rubí (PICEC)