Les llengües romàniques

Totes les llengües romàniques són llengües amb exió de gènere, és a dir que els substantius (i els adjectius, els articles i els pronoms) en aquestes llengües varien segons aquesta categoria gramatical. En el cas del català, tenim dos gèneres, el masculí i el femení, que són els dos únics gèneres que la nostra llengua ha conservat del llatí (el qual, a més, tenia gènere neutre). Aquest també és el cas del castellà.

Tanmateix, aquesta característica no la comparteixen totes les llengües. L’anglès, per exemple, no té flexió de gènere. De fet, l’oposició de gènere masculí-femení només es dóna en un 15 % de les llengües del món.

Gènere i sexe

Des d’un punt de vista lingüístic, no hem de confondre el gènere amb el sexe. El gènere és una categoria gramatical que fa referència a les paraules (pebre és una paraula de gènere masculí en català, en canvi pimienta és una paraula de gènere femení en castellà) i el sexe fa referència als éssers vius que es poden classificar en mascles o femelles segons el seu conjunt de trets bioquímics, fisiològics i orgànics. Recollim aquí les dues definicions del DIEC:

sexe m Conjunt de les peculiaritats bioquímiques, fisiològiques i orgàniques que divideixen els individus d’una espècie en mascles i femelles i fan possible entre ells, mitjançant els adequats processos de conjugació o fecundació, una periòdica modificació de la informació genètica.

gènere m Categoria gramatical que en algunes llengües dóna lloc a la distribució dels substantius en classes nominals, en funció d’un cert nombre de propietats formals que es manifesten per mitjà d’a xos exius, de la concordança amb l’adjectiu o de la referència pronominal.

(Cal no confondre aquesta accepció amb la que fa referència al gènere com a construcció cultural de la identitat, els rols i les funcions dels sexes, pròpia del camp de l’antropologia i la sociolingüística.)

El masculí genèric

En català i en castellà, la categoria no marcada és la masculina. És per aquest motiu que en determinats casos, com ara per fer referència a grups que inclouen persones dels dos sexes, en aquestes llengües es poden utilitzar i se solen utilitzar les formes corresponents al gènere masculí amb valor genèric. Un exemple clar de com funciona aquest mecanisme és el fet que frases com ara «En aquest departament hi ha catedràtics de tots dos sexes» tinguin sentit i siguin d’allò més naturals i, en canvi, frases com ara «En aquest departament hi ha catedràtiques de tots dos sexes» produeixin astorament i confusió.

No obstant això, aquest doble valor del gènere masculí, específic (referent als homes) i genèric (referent als homes i les dones), ha creat molts malentesos al llarg de la història, en general amb conseqüències greus per a les dones. Per aquest motiu, en la societat actual, moltes persones consideren que l’ús del masculí amb valor genèric oculta i/o exclou les dones. I cal admetre que és cert que pot excloure-les.

Què cal evitar, i com?

Deixant de banda aquest debat sobre la conveniència de l’ús del masculí amb valor genèric, és fàcil de constatar que molts textos actuals encara traspuen visions sexistes i androcèntriques, que cal evitar. Entenem per usos androcèntrics del llenguatge els que invisibilitzen o fan difícil imaginar en un àmbit determinat la presència o l’actuació de les dones. Entenem per usos sexistes els que menystenen o desvaloren un dels dos sexes.

Com?

En aquesta guia intentarem, doncs, desemmascarar alguns d’aquests usos i proposar-hi solucions. També descriurem algunes estratègies lingüístiques que la llengua mateixa ens forneix per tenir alternatives a l’ús del masculí com a genèric.

Cal tenir en compte que sempre hem d’aprofitar les possibilitats que ens proporciona la llengua, que és flexible i s’adapta a l’evolució de la societat i a les necessitats comunicatives, sense allunyar gaire la redacció dels textos del llenguatge comú formal, és a dir, amb mesura i amb sentit comú, sense violentar la llengua ni caure en expressions forçades o artificioses.

Estratègies

En definitiva, cal trobar les estratègies més idònies per a cada cas concret. Diversos factors poden afectar l’aplicació d’aquestes estratègies: la llargada del text, el tipus de document (no és el mateix un text periodístic o literari que un text administratiu o jurídic), l’autoria del text (en un text institucional, emès per la mateixa Universitat Autònoma de Barcelona, cal parar més atenció a aquesta qüestió que no pas si el text és un producte individual, com ara el material docent d’una professora), la intenció del text i el públic a qui va dirigit. I sempre cal mantenir la coherència interna de les solucions pel que fa a aquestes estratègies.

Documents de la UAB

A la Universitat Autònoma de Barcelona es produeixen una gran quantitat de documents de tipus ben divers (des de formularis de matrícula fins a articles científics i documents audiovisuals). Per abordar d’una manera pràctica la qüestió del sexisme en el llenguatge, cal d’entrada detectar en quins documents és més rellevant actuar (documents normatius, amb autoria de la UAB, amb gran difusió, etc.), en quins documents apareix més sovint aquesta problemàtica (documents de tipus obert —és a dir, de destinatari múltiple o indeterminat—, com ara cartes, circulars, formularis i impresos de tota mena) i quin és el grau de di cultat per trobar una solució i aplicar-la (en determinats tipus de textos, serà més fàcil utilitzar les mateixes estratègies, per exemple en formularis, circulars, etc., però en d’altres, caldrà trobar noves solucions per a cada document). La taula de l’annex recull els resultats d’aquesta primera anàlisi en l’àmbit de la UAB.

Finalment

Passem, doncs, a exposar un seguit de recursos per evitar la discriminació sexista en el llenguatge. Les solucions que proposarem només són solucions possibles que han de ser estudiades per a cada cas i que no s’han d’aplicar mecànicament. Cal procurar, com dèiem abans, que en resulti un llenguatge natural i sempre tenir en compte el context, perquè no totes les solucions són adequades a tot arreu.