Tritó verd / Tritó marbrat

Model 3D de la regió cefàlica d’un adult de T. marmoratus capturat a XXXXX el dd/mm/aaaa

Model obtingut per Alejandro Garcia

Descripció

• Tritó de mida mitjà a gran que pot arribar fins als 160 mm de longitud total, dels quals més de la meitat corresponen a la cua. Cap d’aspecte aplanat, amb musell arrodonit, rom o lleugerament punxegut. Ulls en posició lateral, darrere dels quals apareixen glàndules parotoides ben diferenciades. Plec “gular” patent entre el cap i el tronc. Cos de secció arrodonida o aplanada lateralment; membres relativament llargs, amb quatre dits en els anteriors i cinc en els posteriors, tots ells allongats. Cua molt aplanada lateralment i acabada en punta. Pell granulosa. El disseny dorsal sol consistir en un fons verdós més o menys intens, sobre el qual apareixen taques aïllades o interconnectades de mida variable. Els grànuls del tegument solen tenir també l’àpex negre. Les parts inferiors presenten color de fons clar, gris o inclús negre, amb taques petites més o menys fosques. Iris daurat. S’han observat casos d’albinisme i de melanisme total o parcial (Barbadillo et al., 1999).
• Dimorfisme sexual: el cap dels mascles resulta ser proporcionalment menor que el de les femelles, mentre que les potes són relativament més llargues en aquestes. Les diferències entre sexes s’accentuen durant l’època d’aparellament, quan els mascles desenvolupen, en el dors i en la cua, una cresta molt alta i cridanera, amb bandes verticals verdoses i groguenques alternants. La cresta s’escanya al principi de la cua, que presenta una franja longitudinal de blanca fins a platejada; en ells, la cloaca es torna molt voluminosa, semiesfèrica i de coloració molt fosca. En canvi, les femelles mantenen una línia vertebral groga-ataronjada des de la base del cap fins al final de la cua (Barbadillo et al., 1999).
• Larva:arriben als 70 mm de longitud total. La cresta caudal és molt alta i s’inicia a la base del cap per acabar en una punta llarga i afilada. Extremitats molt primes, amb dits molt llargs i delicats. En els flancs presenten una dotzena de solcs costals poc aparents. Inicialment, el dors és pàl·lid i puntejat, encara que a mesura que creix va enfosquint fins a adquirir un to verdós. La cresta és translúcida i posseeix en els seus marges característiques taques blavoses o platejades que solen contrastar amb altres taques fosques. A la membrana poden aparèixer altres taques més petites o reticulat fi (Barbadillo et al., 1999).

Hàbitat

• Similars a les del Tritó crestat, però en zones més fredes és bastant menys aquàtic i fora de l’estació reproductora; de vegades se li troba en boscos bastant secs i bruguerars, on s’amaga sota pedres i troncs i murs de pedra seca. En àrees seques i càlides, està més associat amb l’aigua. Apareix fins 2.100 m al sud de la seva àrea de distribució. A la zona en la qual coincideix amb el Tritó pigmeu tendeix a estar en zones més muntanyoses i es reprodueix en basses de petits boscos (E. N. Arnold, 2002).
• Dins de la seva àrea de distribució apareix en gran varietat d’ambients, sempre que hi hagi punts adequats per a la reproducció i amb certa independència del biòtop en què es trobi. Les masses d’aigua que ocupa poden ser de mida variable, naturals o artificials i de caràcter temporal o permanent. A les zones més fredes pot allunyar bastant de les basses de reproducció, sempre que hi hagi una elevada humitat ambiental (Barbadillo et al., 1999).
• Durant la fase aquàtica, ocupa principalment ambients aquàtics d’aigües tranquil·les. Acostuma a evitar zones amb corrent encara que aquesta sigui moderada, i habitualment ocupa basses, tant naturals com artificials, abeuradors, llacunes, gorgs, embassaments, dipòsits d’aigua, recessos i meandres o braços abandonats, piscines abandonades, estanys i fins i tot zones de extracció d’àrids o pedreres abandonades que acumulin aigua. És molt més abundant en les masses d’aigua amb abundant vegetació aquàtica i prefereix zones aquàtiques temporals o permanents, però amb un volum d’aigua important. Es troba des del nivell del mar a Galícia, Astúries, Cantàbria i Catalunya, fins als 2.100 ma la Serra de Guadarrama. No obstant això, la seva presència sol rarificar-se per sobre dels 1.000 m (Montori, A., 2014).

Mapa de distribució

• Nord de Portugal; nord d’Espanya (però no en gran part de l’est) i sud, oest i centre de França (E. N. Arnold, 2002).
• Present en la península Ibèrica i França, excepte en la franja més oriental. En la península falta en el quadrant sud-oriental i en gran part de Catalunya, en els Pirineus centrals i meitat oriental de Castella-La Manxa. Cap al sud, les poblacions presenten un caràcter més dispers. Ha estat citat també en la illa d’Arosa (Pontevedra) (Barbadillo et al., 1999).
• En la península Ibèrica es localitza al nord del Sistema Central introduint-se en el vessant sud d’aquesta serralada per tres punts: l’est de la Serra de Guadarrama per la vall de Lozoya, la Serra de Gata i la Serra de l’Estrela a Portugal. En el quadrant nord-est peninsular és molt més escàs faltant en àmplies àrees de Catalunya i Aragó. L’àrea ocupada pel tritó verd es troba en el domini climàtic eurosiberià , el supramediterrani i l’oromediterrani (Montori, A., 2014).

Estat de conservació

• Categoria Mundial IUCN(2021): Preocupació menor (LC).
• Categoria Espanya IUCN(2002): Preocupació menor (LC).
• Encara que el tritó verd manté en general bones poblacions en tota la seva àrea de distribució peninsular, s’ha constatat la desaparició de diverses poblacions per la construcció en els voltants dels nuclis urbans i per la desaparició de basses. Localment, algunes poblacions del centre de França es troben en perill.

    Galeria d’imatges