Vipera latastei (Bosca, 1878)
ESP Víbora hocicuda // Víbora de Lataste EN Lataste’s viper
Descripció
Escurçó de mida mitjana, d’entre 40 a 60 cm de longitud total o, de forma ocasional, fins als 75 cm. El seu cos presenta 21 fileres d’escames carenades en posició dorsal amb una coloració de tons grisos, marrons clars o fins i tot vermellosos disposats en. Presenta una característica marca ondulada o en zig-zag que recorre tota la seva secció vertebral, d’un color més fosc i contrastat. També pot presentar una fila de taques circulars fosques i difoses pels seus costats. Ventralment, són de colors grisos foscos o fins i tot blancs (Speybroek et al., 2017).
El seu cap està ben diferenciat del cos i de forma triangular en el que emmagatzema les glàndules de verí. El seu cap és ben característic a causa de la presència d’una petita banya al musell, coberta d’entre 3 a 7 escames rostrals i internasals llises. A més, just abans del patró en zig-zag, acostuma a tindre dues taques ovalades del mateix color. Té pupil·les verticals envoltades d’un iris de color groc daurat o vermellós (Barbadillo et al., 1999).
A diferència de la resta del cos, l’extrem de la cua pot ser de coloracions fosques, negres o, rarament, groguenques o vermelloses (Barbadillo et al., 1999).
Dimorfisme sexual: Els mascles poden presentar coloracions més marcades i amb els dibuixos dorsals més contrastats; és el cas de les taques circulars als costats del tronc de l’escurçó, les quals es difuminen encara més en femelles fins a ser gairebé imperceptibles. La cua dels mascles també acostuma a ser més llarga (Mondéjar & Albero, s/f).
Juvenil: Generalment, els escurçons ibèrics nounats mesuren entre 15 i 21 cm. Tot i ser similars als adults, presenten una coloració lleugerament més marcada i tenen el cap més gran i diferenciat (Mondéjar & Albero, s/f).
Hàbitat
Habita regions de clima mediterrani humit o semiàrid, amb hiverns suaus i estius secs. Busquen zones fresques amb certa insolació. Pot trobar-se en zones de matollar, murs de pedra seca, zones circumdants a boscos i en aclariments dels mateixos (normalment caducifolis; roure, alzina, coníferes, pi pinyer…) (Mondéjar & Albero, s/f).
A la zona més sud de la península, també habita en dunes costaneres, pinedes sorrenques i, en general, zones de sorral (Speybroek et al., 2017).
L’espècie es manté allunyada de zones amb un cert grau d’antropització com ho són les parcel·les d’agricultura intensiva. Pot trobar-se en un ampli gradient altitudinal, des de la costa fins als vessants rocosos de Sierra Nevada, a 3000 msnm (Barbadillo et al., 1999).
L’escurçó ibèric només es troba a la península Ibèrica, ocupant gairebé tota la seva extensió. Aquesta no habita la regió més al Nord de la península, en les que s’inclou bona part de Galícia, Astúries, Cantàbria, el País Basc, la meitat nord de Navarra i Osca i el Pirineu català (Barbadillo et al., 1999).
També pot trobar-se a certes regions del nord d’Àfrica, en zones costaneres del Marroc, Algèria i Tunísia; també en regions de més altitud com la serralada del Rif (Mondéjar & Albero, s/f).
Certs estudis amb DNA mitocondrial han determinat que les diferents poblacions distribuïdes per la península provenen de tres llinatges diferents. Aquests llinatges estarien distribuïts pel sistema central i Sierra Morena (llinatge oriental), un llinatge de la regió sud d’Andalusia (de la subespècie V. latastei arundana) i el llinatge occidental (de la subespècie V. latastei gaditana). Aquests llinatges contacten entre si en certes zones pròximes al riu Guadalquivir (Martínez-Freiría et al., 2024).
Estat de conservació
Categoria global IUCN (2023): Vulnerable VU (Martínez-Freiría et al., 2024)
Categoria Espanya IUCN (2002): Gairebé amenaçada NT (Pleguezuelos & Santos, 2002)
Tot i que es troba àmpliament distribuïda per la península Ibèrica, hi ha poblacions que es troben en declivi com a les províncies de Madrid i Toledo (Pleguezuelos & Santos, 2002).
Pateixen les conseqüències dels canvis d’usos del sòl i la destrucció dels seus hàbitats naturals. També es veuen afectades pel canvi climàtic, ja que aquesta espècie no suporta temperatures massa altes, es veu obligada a desplaçar-se a àrees més temperades, deixant pas a altres espècies de serps competidores més termòfiles com la Malpolon monspessulanus (Mondéjar & Albero, s/f).
Galeria d’imatges
Bibliografia
Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. 1999. Anfibios y reptiles de la Península Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies. Geoplaneta, Barcelona.
Martínez-Freiría F., Santos X., Pleguezuelos J.M. 2024. Vipera latastei. The IUCN Red List of Threatened Species 2024: e.T221202039A137859691.
Mondéjar A.D., Albero L.M. s/f. Víbora hocicuda (Vipera latastei). Asociación Herpetológica Timon. https://www.asociaciontimon.org/especies/vipera-latastei/
Pleguezuelos J.M., Santos X. 2002. Vipera latastei (Boscá, 1878). Vibora hocicuda. Pp. 299-301. En: Pleguezuelos J. M., Márquez R., Lizana M. (Eds.). Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y Reptiles de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Asociación Herpetológica Española, Madrid
Speybroek J., Beukema W., Bok B., Van der Voort J. 2017. Guía de campo de los anfibios y reptiles de España y de Europa. Omega, Barcelona.