Zamenis longissimus (Laurenti, 1768)
ESP Culebra de Esculapio EN Aesculapian ratsnake
Descripció
Serp que acostuma a mesurar 155 cm de longitud total tot i que els mascles poden arribar als 200 cm. Té unes 23 fileres d’escates llises al dorsal del cos. Aquest, presenta una coloració bastant uniforme, de tons olivacis i verd o gris fosc. Sovint pot presentar unes fines ratlles blanques, fent un patró en forma de xarxa. Amb menys freqüència, també pot tindre una fina línia més clara que la coloració de fons que segueix tot l’eix vertebral. Ventralment, té unes escates lleugerament carenades a les vores més externes. Aquestes són d’un color més clar, de groc pàl·lid (García-Salmerón et al., 2024).
Té un cap força allargat, però no gaire diferenciat de la resta del cos. La seva escatel·lació o folidosi cefàlica (disposició de les escates cefàliques) és similar a la de Zamenis scalaris. Per contra, Z. longissimus té una escata rostral més ampla, fent que el musell tingui un aspecte més arrodonit. La coloració de les escates més dorsals i les de darrere els ulls (vestigi d’una taca present en juvenils) és similar a la del cos, mentre que les escates labials i les més pròximes al coll són de colors més verdosos, grocs o ataronjats (García-Salmerón et al., 2024).
La coloració del cos i del cap es pot veure influïda per l’axantisme i, menys sovint, l’albinisme; fent que les coloracions més groguenques esdevinguin simplement blanques o de colors més pàl·lids (García-Salmerón et al., 2024).
Dimorfisme sexual: El mascle acostuma a tindre cossos més grans i amb cues més llargues (Barbadillo et al., 1999).
Juvenil: Els nounats mesuren entre 28 i 29 cm. Els seus cossos tenen uns colors de fons que varien entre els grisos, verds i grocs més vius que els dels adults. Així i tot, aquesta no es pot apreciar gaire per la presència d’una gran quantitat de taques fosques i arrodonides de colors marrons o verd grisós. Al cap, té unes taques fosques que van des del darrere dels ulls fins a la comissura bucal. També tenen unes taques grogues al coll que, en contrast amb la coloració dorsal, sembla que facin una “U” invertida (Barbadillo et al., 1999) (García-Salmerón et al., 2024).
Hàbitat
A les regions eurosiberianes, freqüenta boscos caducifolis (rouredes, castanyedes i fagedes) i boscos mixtos. Per contra, a zones amb clima més mediterrani prefereix boscos de ribera (García-Salmerón et al., 2024).
Acostuma a preferir zones humides amb una certa vegetació arbustiva o arbòria. També s’acostuma a trobar en les transicions entre bosc i prat.
Gràcies a les seves escates ventrals lleugerament carenades, són bones escaladores i sovint es poden trobar enfilades als arbres (Barbadillo et al., 1999).
Segons la zona geogràfica, el gradient altitudinal a la que es troba va variant. Generalment, pot trobar-se des del nivell del mar o els 100 msnm fins als 1750 m (altura màxima registrada a Catalunya, Pallars Sobirà). Així i tot, sembla trobar-se amb més freqüència a rangs de muntanya mitjana, entre els 600 i 1200 metres (García-Salmerón et al., 2024).
És una espècie molt distribuïda per tot el centre i sud d’Europa. Es pot trobar pel nord-est de la península Ibèrica, bona part de França, Itàlia i els Balcans. També es troba en bona part d’Hongria, Romania i Ucraïna (Agasyan et al. 2017).
Igualment, existeixen diverses poblacions aïllades a Alemanya, República Txeca, a les costes del Mar Negre a Turquia i Geòrgia, sent una regió del nord-oest de l’Iran el límit de la seva distribució a orient (García-Salmerón et al., 2024).
Estat de conservació
Categoria global IUCN (2016): Preocupació Menor LC (Agasyan et al. 2017)
Categoria Espanya IUCN (2002): Dades insuficients DD (Santos et al., 2002)
No hi han prou dades de l’estat de les poblacions de la serp d’Esculapi a Espanya i a Catalunya. Així i tot, les poques observacions i la possible rarificació d’aquesta espècie es creu deguda al fet que pateixen les conseqüències de la destrucció del seu hàbitat i les desforestacions. També es veu afectada per l’escalfament global i la sequera, ja que és una espècie que requereix un cert nivell d’humitat i que no troba a tots els boscos (Santos et al., 2002) (García-Salmerón et al., 2024).
Galeria d’imatges
Bibliografia
Aram Agasyan, Aziz Avci, Boris Tuniyev, Jelka Crnobrnja Isailovic, Petros Lymberakis, Claes Andrén, Dan Cogalniceanu, John Wilkinson, Natalia Ananjeva, Nazan Üzüm, Nikolai Orlov, Richard Podloucky, Sako Tuniyev, Uğur Kaya, Wolfgang Böhme, Rastko Ajtic, Milan Vogrin, Claudia Corti, Valentin Pérez Mellado, Paulo Sá-Sousa, Marc Cheylan, Juan Pleguezuelos, Bartosz Borczyk, Benedikt Schmidt, Andreas Meyer. 2017. Zamenis longissimus. The IUCN Red List of Threatened Species 2017: e.T157266A49063773. https://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2017-2.RLTS.T157266A49063773.en.
Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. Anfibios y reptiles de la Península Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies (Barcelona: Editorial Planeta; 1999).
García-Salmerón A., Carbonell-Morales G., Torres-Orriols N., Martínez-Silvestre A., Baena-Crespo O., Mora-Rueda C., Melero J.A., Loras-Ortí F., Valera-Florensa J., Rivera X., Maluquer-Margalef J. Guía dels rèptils de Catalunya (Barcelona: Editorial Cossetània; 2024)
Santos X., Montori A., Llorente G.A., Carretero M.A. (2002). Elaphe longissima (Laurenti, 1768). Culebra de escalera. Pp. 278-280. En: Pleguezuelos J. M., Márquez R., Lizana M. (Eds.). Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y Reptiles de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Asociación Herpetológica Española, Madrid