Sargantana pallaresa

Model 3D de la regió cefàlica deI. aurelioi capturat a XXXXX el dd/mm/aaaa

Model obtingut per Alejandro Garcia

Descripció

• Sargantana petita, amb una longitud del cap i cos que assoleix els 65’25 mm en els mascles i 62’21 mm en les femelles (Arribas, 2015). Presenta unes òrbites oculars protuberants i un collar llis. Alguns caràcters interessants que ens ajuden a diferenciar-la d’altres espècies semblants com Podarcis muralis són que l’escata rostral toca la frontonasal i l’escata supranasal està en contacte amb la primera loreal (Arnold i Ovenden, 2007). L’escata massetèrica i la timpànica són relativament petites, especialment la timpànica (Arribas, 1999). En adults la part dorsal és de color bru clar i de tons color oliva si l’exemplar ha mudat la pell recentment, amb tota la superfície esquitxada de taques fosques. Als costats presenten bandes costals fosques vorejades de negre i en ocasions, separades de la coloració dorsal per bandes dorsolaterals clares. El ventre és de color groc o crema amb taques fosques. No presenta ocels axil·lars blaus i mai presenta taques blaves en les escates ventrals externes (característica que es dóna també en la resta de sargantanes del subgènere Pyrenesaura). La part inferior del cap i el coll és de color blanc, i la part inferior de les potes groga. La cua presenta el mateix patró de les bandes dorsolaterals, que s’estenen fins el terç proximal de la cua (Arribas, 2015).
• Dimorfisme sexual: les femelles són generalment més grans que els mascles. La longitud mitjana de cap i cos dels mascles és de 52’05 mm i la de les femelles 54’32 mm. Les proporcions del cap i la longitud dels membres anteriors i posteriors però, són majors en mascles. Els mascle presenten més taques fosques al dors i la coroneta, que arriben fins la part superior de la cua. La seva banda lateral  acostuma a ser discontínua, formada per taques. La coloració groga i de les taques fosques del ventre és més intensa que en les femelles. Les femelles velles en canvi, mostren més superfície groga, a vegades ataronjada i únicament les femelles tenen la part inferior de la cua de color groc (Arribas, 2015).
• Juvenil: color dorsal  grisós o bru. La part ventral és de color blanc. Cua de color verd brillant. A partir del segon any de vida la coloració ventral es torna groga i el color verd de la cua perd intensitat fins desaparèixer per complet al tercer o quart any (Barbadillo et al., 1999).

Hàbitat

• La trobem entre els 2000 i 3000 m en hàbitats alpins com circs glacials assolellats i amb diferents orientacions, però especialment els orientats al Sud i mai als orientats al Nord (Arnold i Ovenden, 2007). Mostra preferència per zones resguardades i amb més inclinació del terreny que la sargantana pirinenca i, sobre tot, que l’aranesa. Selecciona positivament els substrats rocosos i evita els terrenys pedregosos o de sòl nu durant tot el període d’activitat. Es pot observar I. aurelioi en gran varietat de substrats rocosos, però predomina sobretot en pissarres, possiblement per la major abundància d’esquerdes en aquest tipus de roca. De forma anàloga a la sargantana aranesa, la pallaresa evita els arbustos durant tot el seu cicle vital.

Mapa de distribució

• Endemisme del Pirineu centre-oriental que es troba a les comarques del Pallars Sobirà (nord-est Lleida), Ariège (França) i el nord-est d’Andorra. La seva presència és puntual, i falta en molt dels llocs apropiats dins la seva àrea general. La seva distribució està restringida a tres nuclis muntanyosos de l’eix pirinenc, en la confluència entre França, Espanya i Andorra: Montroig, Pica d’Estats i Coma Pedrosa-Tristaina-Serrera. Amb un enclavament cap al sud en el Serrat de Capifonts (Arribas, 2002).

Estat de conservació

• Categoria Mundial IUCN: En perill (EN B1ab+2ab) (Pérez-Mellado et al., 2009).
• Categoria Espanya IUCN: En perill (EN B1ab+2ab) (Arribas, 2002).
• Tal classificació es deu a que la seva àrea de distribució és menor de 500 Km², és altament fragmentada, i hi ha una declivi continu projectat pel que fa a l’extensió i qualitat del seu hàbitat. Les principals amenaces d’aquesta espècie són la sobrepastura per part del bestiar boví, la recollida d’espècimens, i es dedueix que es veurà amenaçat per la futura pèrdua d’hàbitat a través del desenvolupament d’estacions d’esquí, allotjaments i hotels, la construcció de carreteres i vies, i l’ús de tots els vehicles terrestres. També està amenaçat pel possible desenvolupament de projectes hidroelèctrics i miners. És possible que aquesta espècie estigui significativament afectada pel canvi climàtic (Pérez-Mellado et al., 2009).

Bibliografia

Arnold N., Ovenden D. 2007. Reptiles y Anfibios: guía de campo. Ediciones Omega, Barcelona.

Arribas O. 1999. Taxonomic revision of the Iberian ‘Archaeolacertae’ II: Diagnosis, morphology, and geographic variation of ‘Lacerta’ aurelioi Arribas, 1994 (Squamata: Sauria: Lacertidae). Herpetozoa, 11: 155-180.

Arribas O. 2002. Iberolacerta aurelioi Arribas, 1994. Lagartija pallaresa. A: Pleguezuelos J.M., Márquez R., Lizana M. (eds.) Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y Reptiles de España. Pp 218-219. Dirección General de Conservación de la Naturaleza – Asociación Herpetológica Española (2ª impresión), Madrid.

Arribas O. 2015. Lagartija pallaresa – Iberolacerta aurelioi. A: Salvador A., Marco A. (eds.) Enciclopedia Virtual de los Vertebrados Españoles. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid. http://www.vertebradosibericos.org/ (accés, 26 de juliol de 2018).

Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. 1999. Anfibios y reptiles de la Península Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies. Editorial Planeta, Barcelona.

Pérez-Mellado V., Cheylan M., Martínez-Solano I. 2009. Iberolacerta aurelioi. The IUCN Red List of Threatened Species. http://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2009.RLTS.T61513A12497596.en (accés, 26 de juliol de 2018).