Tarentola mauritanica (Linnaeus, 1758)

ESP Salamanquesa común EN Moorish wall gecko

Model 3D de la regió cefàlica d’un adult de T. mauritanica . Model obtingut per Alejandro Garcia.

Descripció

Dragó d’aspecte allargat i generalment deprimit dorsoventralment, que pot arribar als 19 cm de longitud de cap a cua (Barbadillo et al., 1999). La coloració del seu cos és variable. Per la banda dorsal, presenta colors de fons de tonalitats fosques, passant per colors grisos foscos i marrons, tan clars com foscos. També pot presentar taques fosques transversals. Aquesta coloració també sembla variar segons la localització o moment del dia. Per altra banda, la zona ventral és més clara, amb colors més blanquinosos o groguencs (Speybroek et al., 2017). A la zona dorsal del tronc es poden observar entre 10 i 14 fileres de tubercles d’aspecte punxegut que s’allarguen fins a la cua (Barbadillo et al., 1999).

El cap és gran i està ben diferenciat del tronc, no presenta collar. El cap, igual que la resta del cos, està recobert de petites escates poligonals juxtaposades. Els seus orificis nasals no acostumen a estar en contacte amb l’escata rostral (Martínez et al., 2012).

Té potes curtes que acaben en palmells amb cinc dits dilatats en els seus extrems. Aquests presenten al voltant de 12 laminetes subdigitals que l’ajuden a escalar. Els dits tercer i quart sempre presenten ungles visibles i desenvolupades tot i ser-hi presents en la resta de dits (Barbadillo et al., 1999).

Dimorfisme sexual: No existeixen gaires diferències entre mascles i femelles. Els mascles acostumen a ser més grans i robustos. Les ungles del primer, segon i cinquè dit són retràctils en femelles (Barbadillo et al., 1999).

Juvenil: Les tarentoles acabades de nàixer tenen una mida aproximada de 40 a 58 mm de longitud total i de 20 a 25 mm des del cap fins al tronc. La coloració dels juvenils, generalment, acostuma a ser més pàl·lida (Barbadillo et al., 1999).

Hàbitat

El dragó comú habita zones rocoses seques i càlides de les terres baixes o costaneres, tot i que també el podem trobar a una altitud moderada. Acostuma a trobar-se per sota dels 400 msnm, però a Sierra Nevada (Andalusia) se l’ha arribat a veure a 2350 m d’altitud (Speybroek et al., 2017). Es pot trobar en parets de pedra, pedreres, màquies seques, matollars, etc, però també en ambients antròpics, com zones agrícoles, edificis rurals i a les ciutats, podent arribar a viure dins de cases i habitacles humans (Barbadillo et al., 1999).

Distribució

El dragó comú ocupa gairebé tota l’àrea que envolta el Mediterrani, especialment la regió més occidental. Això inclou la península Ibèrica, el sud de França, Itàlia, zones aïllades del Mediterrani oriental (Grecia i Croàcia) i una regió del continent africà que inclou des del Marroc fins a Líbia (Barbadillo et al., 1999). També es pot trobar en moltes de les illes mediterrànies, incloent-hi les Balears, Sardenya, Còrsega, Sicília, Malta, Xipre i diverses illes gregues com Cefalònia, Ítaca i Creta (Speybroek et al., 2017).

A la península Ibèrica, ocupa tota la regió litoral que hi ha entre la meitat sud de Portugal i el sud de França. També es pot trobar a l’interior, excloent la regió més nord-oest que inclou Galícia, Astúries i part de Castella i Lleó (Speybroek et al., 2017).

També ha sigut introduïda en zones d’Amèrica i Àfrica, tals com l’Uruguai, Califòrnia, Tenerife, l’illa de Madeira i Açores (Mondéjar, s/f). 

Estat de conservació

Categoria global IUCN (2014): Preocupació menor LC (Vogrin et al., 2017)

Categoria Espanya IUCN (2002): Preocupació menor LC (Hódar, 2002)

De distribució ampla gràcies, en part, a l’establiment de poblacions en hàbitats antropitzats, cosa que permet que estiguin més protegides dels seus depredadors naturals (Hódar, 2002).

Galeria d’imatges

Imatges d’exemplars de T. mauritanica fetes per Albert Rodríguez López.

Bibliografia

Barbadillo L.J., Lacomba J.I., Pérez-Mellado V., Sancho V., López-Jurado L.F. 1999. Anfibios y reptiles de la Península Ibérica, Baleares y Canarias: guía ilustrada para identificar y conocer todas las especies. Geoplaneta, Barcelona.

Hódar J.A. 2002. Tarentola mauritanica (Linnaeus, 1758). Salamanquesa común. Pp. 188-190. En: Pleguezuelos J. M., Márquez R., Lizana M. (Eds.). Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y Reptiles de España. Dirección General de Conservación de la Naturaleza-Asociación Herpetológica Española, Madrid

Martínez del Mármol Marín G. 2012. Tarentola mauritanica (Linnaeus, 1758). En: Martínez G., León R., Jiménez-Robles O., González De la Vega J. P., Gabari V., Rebollo B., Sánchez-Tójar A., Fernández-Cardenete J. R., Gállego J. (Eds.). Moroccoherps. Anfibios y Reptiles de Marruecos y Sahara Occidental. Disponible en www.moroccoherps.com/ficha/Tarentola_mauritanica/. Versión 23/09/2012.

Mondéjar-Domigo A. s/f. Tarentola mauritanica. Asociación Herpetológica Timon. www.asociaciontimon.org/especies/tarentola-mauritanica/

Speybroek J., Beukema W., Bok B., Van der Voort J. 2017. Guía de campo de los anfibios y reptiles de spaña y de Europa. Ediciones Omega, Barcelona.

Vogrin M., Corti C., Pérez Mellado V., Baha El Din S. & Martínez-Solano I. 2017. Tarentola mauritanica. The IUCN Red List of Threatened Species 2017: e.T61578A63716927. https://dx.doi.org/10.2305/IUCN.UK.2017-2.RLTS.T61578A63716927.en