Els fonaments de l’ensenyament veterinari,als diferents territoris ibèrics, es remunta en el darrer tram de l’Edat Mitjana, on hi va tenir un paper significatiu, l’estructuració dels estats medievals i el seu pas cap a les monarquies del renaixement europeu.
Efectivament, les polítiques expansionistes de les monarquies medievals europees van tenir una gran incidència en la pràctica veterinària. Aquesta expansió, impulsada en el Baixa Edat Mitjana, influeix en la renovació dels sistemes productius agroalimentaris, i en la utilització del cavall com a instrument fonamental de guerra i de símbol d’estatus social. Inicialment, l’estament nobiliari mostra una necessitat de capacitació pel seu exercici de classe dirigent, que veurà, en la recuperació de la veterinària clàssica, un instrument de prestigi i recurs per exercir l’art de la guerra i la pràctica de la caça (Cifuentes et al., 1999, 75-76).
Però, a part de la capacitació dels nobles, es requerien de practicants que exercicin la professió. Els veterinaris medievals s’originaren a partir de dos camins diferents: el ferrador i el hipiatra -terme d’arrel grega que denomina els encarregats de la salut dels cavalls. Una vinculació que es mantindria al llarg dels segles fins ben entrat el XIX. A les ciutats peninsulars medievals, la veterinària va ser de les primeres professions que es van regular, amb caràcter voluntari i amb orientacions benèfiques i religioses.
Concretament, durant el segle XIII apareixen a la Corona d’Aragó les primeres associacions de veterinaris dins el “Gremi de Ferrers, Manescals i Platers” a la Ciutat de València, el 1298. Cal tenir en compte, que la terminologia professional dels practicants veterinaris canvia segons el territori en que ens trobem: pels professionals veterinaris de la Corona de Castella, el terme que identifica la seva pràctica és l’albeiteria, i albéitars els seus practicants -arrel àrab “baytar”-; mentre que en els regnes de la Corona d’Aragó parlarem de manescalia, i de manescals o menescals quan ens referim als veterinaris d’aquest reialme -arrel germànica “Marh (cavall) + “Shalk” (cuidador), (Ferragud, 2012). Els veterinaris reials de les corts aragoneses i castellanes també es distingien per les seves funcions. Mentre el mariscal major catalanoaragonès tenia per objectiu atendre l’estabulació, doma, alimentació i sanitat dels cavalls, els del regne de Castella complien unes funcions primordialment militars (Cordero, 2004, 234).
A meitat del XIV, els manescals ja regulaven la seva activitat amb unes ordenances que beneficiaven la pràctica professional. Va ser el pas previ a l’aparició dels gremis. Progressivament, les associacions de cada branca laboral es van anar constituint amb una participació obligatòria, i adquirint un pes econòmic , polític, i gestionant l’ordenament de la professió veterinària medieval. Mereix un capítol a part l’exercici de la manescalia a l’ordre de les corts reials, que comportava un control sanitari i de taxació dels èquids, presents en els camps de batalla, i que els monarques havien de donar compte als propietaris en cas de pèrdua, prèvia taxació per part del manescal encarregat.
L’ensenyament de la veterinària es feia a través d’aprenentatge entre mestre i alumne a través del contracte d’afermament. L’aprenent, rebia nocions sobre l’art de la veterinària i ferradura per part del manescal, el qual li oferia allotjament, roba i menjar en contraprestació al seu treball. La formació, que durava uns quatre anys, li donava dret a obtenir la categoria d’oficial. Un cop passats dos anys mes, l’aspirant podria presentar-se al tribunal examinador per passar les proves de mestre manescal o albeitar (Ferragud, 2012).
La difusió de la manescalia medieval es portà a terme a través d’una important activitat manuscrita i bibliogràfica. De tipus més erudit, adreçada a nobles i reis; o pràctic, indicada per mossos i cuidadors d’estables. En el darrer cas, són habituals els receptaris que passen de ma en mà, i de pares a fills. Sovint, amb la necessitat de regular la professió, apareixien, al final dels documents, uns qüestionaris adreçats als futurs veterinaris. Preceptivament, els estudiants de l’art de la manescalia, havien de superar-los per poder exercir la professió de salut animal.
Els consells municipals de la Corona d’Aragó, arbitraren cap a mitjans del XV, que els aspirants a manescal fossin examinats de forma obligatòria, mitjançant un tribunal format per ciutadans, cavallers, cirurgians i metges universitaris. La presència de metges en els tribunals veterinaris, cal considerar-la com a símptoma de la unitat doctrinal en els diferents aspectes relacionats amb la salut humana i animal. (Cifuentes et al., 1999, 94).
Progressivament, els reis van voler controlar els tribunals professionals nomenant examinadors majors, vers el 1450, que amb els Reis Catòlics es reconvertirien en el Real Tribunal de Protoalbeyterato (Pragmàtica de 13 Abril de 1500). Amb aquesta disposició es definia l’albeiteria com a “arte liberal y científico“(Cordero, 2004, 249). Durant l’Edat Moderna, les autoritats del Protoalbeiterat van haver de coexistir amb l’intrusisme, tolerat, portat a terme per practicants del món rural, així com la prohibició expressa en l’exercici de la pràctica veterinària per part de jueus i moros (Zarzoso, 2002, 109-111).
Ja en el segle XVIII, en el sistema formatiu veterinari, coexistia una formació centralitzada, amb “examinadors” delegats, que actuaven en nom del rei, amb els que autoritzaven el propis gremis dels reialmes que configuraven l’imperi espanyol, i que seguien mantenint una penetració social important. La manca de regulació dels títols d’albéitar, comportava deficiències en la professió i un creixent intrusisme per professionals poc qualificats. Felip V, va intentar normalitzar la professió veterinària, promulgant una Ordenanza (1722), i la Real Provisión de Arte Veterinaria (1794) en la que es declarava ” que a los Albeytares, aunque fuesen herradores, y no a estos sin ser Albéytares, de les debía reputar y tener como Profesores de Arte Liberal y científico” (Herrero, 1984, 26-28).
El corrent il.lustrat que envaí Europa, feu que el 1792 es creés la primera Escuela de Veterinaria a Madrid, per part del català Segimón Malats i Codina. Aquest, ja havia conegut l’obra de Claude Bourgelat, amb la fundació, el 1761, de la primera faculat veterinària europea: l’Ecole Vétérinaire de Lyon. Però aquesta escola no va comportar l’eliminació dels estudis regulats per l’antic Protolabeiterat. Manescals i veterinaris van coexistir durant anys. El 1825 es començà a legislar en contra del Protoalbeiterat, i el 1835, amb el canvi de Escuela a Facultad a Madrid, s’elimina definitivament l’exercici del Tribunal de Protolabeyterato, i les proves avaluatives d’aspirants a veterinària a cada regió espanyola (Herrero, 1990, 213-250).
A la Biblioteca de Veterinària UAB, hem tingut l’oportunitat d’adqurir un dels títols de “Maestro Albeytar”, atorgat al sr. Jose Roca el 6 de Juliol de 1818, en ple debat entre Escuela veterinaria i Tribunal de Protolabeiterat, per part del Maestro Albeytar y Herrador Josef Marull i Camps. En el document, que trobareu digitalitzat al final d’aquesta notícia, es pot llegir que se li han fet les preguntes corresponents a l’art de l’albeiteria, el deure que té d’obediència al mestre que l’ha examinat, i la necessitat de tenir al seu càrrec als aprenents i oficials que se li presentin. Així mateix haurà de tenir “… todos los libros mas precisos de Albeyteria, como tambien el Estuche completo, con todos los instrumentos precisos de su arte de Albeyteria, bajo la pena de diez libras en que incurirá dicho Maestro aquí expressado, cada vez que se hallare sin lo prevenido …“. Es demostra doncs com, l’exercici de la veterinària, tant medieval com moderna, estava estretament vinculada al món del llibre, tant com eina de suport a l’exercici professional, com d’avaluació als coneixements apresos i impartits en la pràctica diària.
Aquesta coexistència de diferents sistemes de capacitació en salut animal a Espanya, va comportar un endarreriment de la professió, respecte l’exercida en altres països europeus. Fins ben entrat el segle XX, els coneixements veterinaris espanyols no es van poder impulsar i posar al nivell que la demanda social reclamava amb intensitat.
Accés al document digitalitzat:
Fonts consultades:
Cifuentes, Lluís, Ferragud, Carmel, García Ballester, Luís. “Els menescals i l’art de la menescalia a la Corona d’Aragó durant la Baixa Edat Mitjana”. Dins: Història de la Ramaderia i la Veterinària als Països Catalans: IV Col· loqui d’Història. CEHI. Publicacions de la Universitat de Barcelona (1999): 75-98.
Cordero del Campillo, Miguel. “De équidos y albéitares en la España Medieval cristiana”. Dins: Escritos dedicados a José Maria Fernández Catón. Centro de Estudios e Investigación” San Isidoro” (2004): 227-251.
Ferragud, Carmel . “L’art de la menescalia i els seus practicants a la Baixa Edat Mitjana”, Temes de Sciència.cat. http://www.sciencia.cat/biblioteca/temes/menescalia.htm. Consulta 14-11-2014
Herrero Rojo, Máximo. La Veterinaria en la antigüedad: creación del Real Tribunal del Protoalbeiterato de Castilla. Junta de Castilla y León, 1990.
Herrero Rojo, Máximo. La Albeyteria española en el siglo XVIII. Graficas Cervantes, 1984
Zarzoso, Alfons. “Animals i menescalia a la Catalunya del segle XVIII.” Dins: Actes de la VI Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica (2002): 107-118.
Zarzoso, Alfons. “Medicina para animales en la Cataluña del siglo XVIII: una práctica médica plural”. Asclepio. (2007) 59 (1): 101-130. http://asclepio.revistas.csic.es/index.php/asclepio/article/viewArticle/219. Consulta 10-11-2014
Vicenç Allué Blanch
Cap de Biblioteca de Veterinària UAB