Aquesta setmana hem sabut de la mort de Joan Morales, un bon amic de la Càtedra José Saramago. Ha estat una notícia que ens ha colpit i que hem de compartir entre tota la xarxa lusòfila del CL Instituto Camões de la UAB.
Quan vaig tenir la responsabilitat (i la sort) de fer-me càrrec de la Càtedra, la llavors directora, Helena Tanqueiro, em va dir que havia de posar-me en contacte amb dues persones: en Francesc Ponsa i en Joan Morales, els nostres saramaguistes de guàrdia. Dit i fet, la seva coneixença va facilitar un munt de contactes i oportunitats per la Càtedra, però, per damunt de tot, la seva complicitat i amistat.
En Joan, com li plaïa recordar, va conèixer l’obra de Saramago de manera totalment impensada o, tal vegada, fruit d’un destí inajornable. En el seu primer viatge a Portugal, veient que la intercomprensió funcionava i que es veia en cor de llegir un llibre en llengua portuguesa, li va preguntar a un conductor d’autobús (!?) que tenia un llibre entre les mans, quin autor portuguès li recomanava. El conductor li va mostrar la coberta del llibre i, assenyalant l’autor, li va dir: “aquest: José Saramago”. En Joan no s’ho va pensar dues vegades i, obedient, va comprar-ne un llibre. A partir d’aquell moment, la seva vida va donar un gir. No només es va convertir en un lector de Saramago, també en un incondicional saramaguià. Va sentir la necessitat de conèixer-lo personalment, d’escoltar-lo de prop, de visitar els llocs on havia bastit el seu món literari o de solidaritzar-se en les innombrables causes en què Saramago lluità.
En Joan va participar en moltes de les activitats de la nostra Càtedra JS de la UAB. Recordo, per exemple, el seu assaig que vam col·laborar en la seva publicació: José Saramago, la revolución de la consciencia (Còrdova, Utopía Libros, 2018), per dos anys consecutius –en plena pandèmia— es va fer càrrec del club de lectura sobre l’obra de Saramago que vam organitzar amb Biblioteques de Barcelona o la seva contribució en el congrés internacional Saramago e o Transiberismo. Sempre amb el somriure als llavis i amb una mirada neta, ens ha acompanyat des dels inicis de la Càtedra. Trobarem a faltar la seva opinió, la seva empenta o la seva generositat. Deia Saramago que els morts no acaben de ser morts mentre hi hagi algú que se’n recorda d’ells. És de justícia que ara el tinguem present i un confort sentir-lo al costat.
Jordi Cerdà