La tercera conferència, titulada “Un sistema agroalimentari disfuncional: causa i solució de totes les crisis” va ser impartida per la Marina di Masso, catedràtica de la Universitat de Vic, i el Pep Espluga, doctor en Sociologia a la UAB i coordinador del Cicle. Tant la Marina com el Pep han participat en el desenvolupament i pràctica del Postgrau en Dinamització Local Agroecològica de la nostra universitat.

Diapositiva presentada per la ponent, amb un esquema que descriu els tres eixos del sistema alimentari globalitzat actual, de manera molt sintètica
  • Inseguretat alimentària? Algunes dades

Un dels informes mencionats és el “d’Alimentant un futur sostenible“, publicat per investigadores de la Universitat de Barcelona. En aquest es detallen algunes dades relacionades amb el concepte d’inseguretat alimentària, com per exemple que

  1. un 13,3% de les llars espanyoles pateixen inseguretat alimentària (6.236.000 persones)
  2. un 57% rep prestacions o subsidis públics
  3. el 22% de les llars espanyoles reben algun tipus d’ajuda en forma d’aliments o per accedir-hi
  4. a Catalunya, el 10,6% dels menors de 14 anys son obesos, especialment entre la població més vulnerable
  5. a Barcelona, més concretament, el 8,6% de les llars pateix inseguretat alimentària
  • La fal·làcia de la productivitat

Si el 70% de la població mundial s’alimenta amb agricultura de subsistència, per què l’agricultura industrial és tan venerada?

Aquesta és una de les preguntes que ens formulem al principi de la xerrada, a partir d’una breu intervenció del Pep Espluga. La Marina compara la falàcia de la productivitat amb la dels transgènics. Fins fa relativament poc l’argument a favor dels transgènics tenia a veure amb evitar problemes de seguretat alimentària, però aquests arguments s’han anat desmuntant.

El sistema alimentari globalitzat produeix aliments a una escala mai vista, però a costa d’impactes enormes. És un sistema marcat per la dinàmica industrialitzadora, i això provoca que la pagesia no sigui el destí de la producció, sinó l’agroindústria (primera pota del sistema). A la pota de l’agroindústria se li suma el pes creixent dels grans sistemes de distribució (cadenes de supermercats), que tampoc serien possibles fóra d’un marc de globalització del sistema alimentari.

L’alimentació és una activitat quotidiana i, tanmateix, té una forta vessant política, explica la Marina.

La funció principal d’un sistema alimentari ha de ser la de garantir una alimentació adequada (nutricional i cultural), accessible, a tothom, en qualsevol moment. El sistema serà disfuncional depenent del marc amb què ens el mirem. Si ens el mirem amb una perspectiva de la sobirania alimentària, aquest sistema no és funcional.

Parlem també de fal·làcia de la productivitat per les paradoxes del sistema. Per exemple…

… tenim 800 milions de persones que pateixen fam crònica

… i un desperdici alimentari d’1/3 mundial d’aliments

…entre els que pateixen més fam es troben els productors d’aliments

Per tant, s’ha viscut un creixement en la producció d’aliments alhora que incrementa la inseguretat alimentària a nivell global. Com pot ser?

  • El sistema necessita del suport públic

El suport de la política pública és important per a entendre aquest model. La PAC es menja la major part dels pressupostos de la UE. Aquest programa afavoreix sistemàticament els grans tenidors de terra, en detriment de la petita producció.

Cada cop menys diners va a parar als productors, molts produeixen per sota de cost. A nivell català, la desigualtat entre petites i grans productores suposa que en els últims 20 anys han desaparegut una ràtio de 51 finques per setmana.

A nivell europeu parlem de la desaparició d’una finca per minut

Actualment la població activa agrària a Catalunya és d’un 1,5%.

Un altre element assenyalat té a veure amb la desarticulació de les comunitats pageses. Els agricultors son ocupats i ocupades agràries, proveïdores per l’agroindústria, més que pagesos i pageses. Aquest fenomen ha passat en comarques tradicionalment productores com la Plana de Vic o La Garrotxa, o el Ripollès i no només en zones metropolitanes.

  • El sector porcí com a exemple de disfuncionalitat

L’exemple paradigmàtic sobre com aterra quest sistema a cat és el sector càrnic. El sector de la carn és el segon sector amb més pes dins la indústria agroalimentària. El sector representa el 35% de les exportacions de catalunya, despres ve l’exportació de la fruita.

Catalunya lidera el sector estatal de la producció de porc. Coneixem els impactes d’aquesta producció intensiva, la contaminació per nitrats, entre altres.

Es calcula que el volum d’aigua contaminada dels aqüífers d’Osona és equivalent a la capacitat del pantà de Sau. Antigament, aquests aqüífers eren la font de captació d’aigua potable de la majoria de pobles d’Osona, cada localitat tenia els seus pous. La progressiva contaminació per nitrats dels aqüífers ha suposat el seu parcial i progressiu abandonament i ha calgut anar connectant la xarxa municipal de cada vegada més pobles a captacions d’aigües superficials i portades d’aigua, bàsicament provinents del riu Ter. Dades d’Aigua és Vida.

Font: PRODECA

És necessari tenir present quan parlem d’exportacions la connexió entre Catalunya i la petjada extractivista a països del Sud global. Per tal de produir tanta carn s’importen grans quantitats de pinso que té la soja com a matèria primera. La soja és l’estrella del comerç mundial alimentari. Provoca deforestació diferida, sobretot al Brasil, el principal productor.

Per saber-ne més, la Marina ens deixa l’informe de GRAIN “El paper de Catalunya i el port de Barcelona en la construcció d’un sistema alimentari insostenible”.

Els impactes de la indústria càrnica catalana tenen a veure també amb el que passa dins els escorxadors, per parlar d’una altra externalitat negativa. Fa uns anys hi va haver una vaga a l’escorxador Esfosa de Vic, que va portar a la creació del col·lectiu Càrnies en Lluita.

A nivell europeu, el sector alimentari es el sector UE on més es vulneren els drets de les persones.

A Catalunya som un exemple paradigmàtic d’aquest sistema agroalimentari hegemònic.

  • Respostes polítiques

Una de les respostes que dona l’admin son els distintius de qualitat: DO.

Suposen reconnexió enfront de la idea d’aliments anònims, i ens poden reconnectar amb l’economia i cultura d’un lloc concret. Tot i que el sistema polític sigui conscient dels impactes agroalimentaris des dels anys 80, explica en Pep Espluga, les millores dins el sistema no han estat substancials. Ja hi ha hagut reformes, els fruits de les quals son de dubtosa qualitat: prohibir certs pesticides, crear agències de seguretat alimentària, a més de les denominacions d’origen o les IGP (indicacions geogràfiques protegides). Mesures com aquestes també haurien de contribuir a frenar l’èxode rural i el despoblament.

Alhora, amb el comerç just també s’ha buscat pal·liar els efectes de la indústria agroalimentària globalitzada.

Per la Marina, cal ser crítics amb les solucions que no son territorialitzades. És a dir, d’àmbit local pel mateix àmbit local. L’agricultura ecològica pot no ser una solució quan està igualment orientada a l’exportació. No ens podem quedar amb l’anàlisi de producte (ex.: una poma sense agroquímics) sinó que hem de fer una anàlisi de sistema, de totes les baules de la cadena. De retruc, cal reprendre una visió de proximitat. El potencial que té desafiar el sistema hegemònic dependrà del canal de distribució en el que es comercialitza.

Hauríem de pensar en termes de reproducció de la vida, per a entendre l’alimentació com un bé comú i com un dret. Necessitem altres sistemes alternatius que contemplin el producte i el territori. Un sistema que recondueixi l’oferta a una situació més justa i sostenible. Aquí a Catalunya conviu amb aquest sistema tot un ecosistema de resistències, centrades en construccions de sistemes alimentaris territorialitzats.

Font: presentació de la Marina di Masso.
  • Sabem diferenciar l’agroecologia de l’agricultura ecològica?

L’agroecologia té en compte les relacions socials i polítiques al voltant de l’alimentació. Quan parlem aquí d’agroecologia parlem de totes les relacions de producció que fan possible el producte. La producció agroecològica té lloc en un territori determinat i el consum es fa en aquell mateix territori. Es basa en el concepte de sobirania alimentària, que fa referència no només al dret a l’accés als aliments i el dret a decidir què volem produir.

Cal distingir, com assenuala la FAO, entre sobirania alimentària i seguretat alimentària, aquesta última entra dins el model hegemònic i contempla un sistema agroalimentari globalitzat.

  • Transició agroecològica cap a sistemes alimentaris territorialitzats

La revolució agroecològica territorialitzada comprèn que canviar el sistema alimentari passa per reactivar les economies locals. Per la Dinamització Local Agroecològica (DLAe), aquest és el camí per a frenar el despoblament rural. Aquesta és una metodologia diferenciada de la del desenvolupament rural. També cal fer, com amb la sobirania versus seguretat alimentàries, una diferenciació conceptual. Dins el desenvolupament rural, al que la PAC destina fins a un 30% del pressupost, es financien activitats que no son agràries.

La metodologia de la DLAe intenta posar l’agricultura i la ramaderia al centre per a impulsar la comunitat. Aquí podeu consultar un breu manual per a la Dinamització Local Agroecològica.

Font: presentació Power Point de la Marina di Masso
Font: presentació Power Point de la Marina di Masso
Font: presentació Power Point de la Marina di Masso
Font: presentació Power Point de la Marina di Masso
Font: presentació Power Point de la Marina di Masso

Per acabar, la Marina assenyalava la necessitat de repensar el sistema alimentari universitari d’acord amb les propostes existents, com la compra pública socioambientalment responsable (amb la corresponent revisió dels plecs de condicions, que incorporin criteris de proximitat i producció ecològica). De fet, l’entitat SETEM va incloure fa uns anys la UAB en un estudi sobre plecs de condicions de les cafeteries universitàries.

En definitiva, son moltes les iniciatives actuals que es dirigeixen a l’agroecologia i a la transformació del sistema alimentari. El major repte, però, és fer un salt d’escala, per passar de la política territorialment localitzada al canvi de model de consum alimentari hegemònic.