Font: Poemari de Gustavo Duch Tierra Trágame (Pol·len, 2025)

Conferència III: Gustavo Duch de la Revista Sobirania Alimentària, Biodiversitat i Cultures

La tercera conferència del cicle la du a terme en Gustavo Duch, veterinari, escriptor i activista per la sobirania alimentària. Actualment coordina la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas. Va dirigir l’ONG Veterinaris sense Fronteres (1991-2009) i ha publicat diversos assaigs per repensar el model agroalimentari. També ha escrit alguns llibres de poesia i relats curts, els últims dels quals: Cuentos del progreso. Conversaciones con el pastor (Pol·len Ed., 2021) i Tierra Trágame (Pol·len, 2025).

  • Monocultius: l’oli de palma i la soja

Vam començar la conferència amb que en Gustavo Duch ens va mostrar diverses imatges, d’una banda hi havia imatges de fruites i verdures fresques i d’altra banda, imatges de logotips i productes envasats. Generalment, a l’aula és va observar com hi havia més coneixement popular sobre les imatges de logotips que no pas de noms d’aliments frescos. Tots els productes envasats que ens va ensenyar tenien una cosa en comú: fan ús de l’oli de palma.

Imatge dels monocultius d’oli de palma propers a Ipamu, República Democràtica del Congo

Font: Imatge extreta de Google Maps

La cartografia de les plantacions de palma d’oli a la República Democràtica del Congo revela que, malgrat denominar-se “plantacions”, en realitat es tracta de monocultius intensius. Aquest model de producció es basa en l’explotació d’una única espècie, arrassant i eliminant tota altra forma de vida. Ecològicament, no és un bosc, sinó un desert verd on només sobreviu una espècie. Per establir aquestes extensions, s’ha deforestat àmpliament: la pèrdua de massa forestal a l’Àfrica per l’oli de palma contribueix de manera significativa a l’elevació dels nivells de diòxid de carboni a l’atmosfera, impulsant el canvi climàtic.

Les comunitats autòctones, envoltades per aquests monocultius, ja no poden cultivar els seus propis aliments. A més, moltes d’aquestes persones han de treballar per a les empreses explotadores —com Unilever— en condicions extremadament precàries, allotjades en barracons i sotmeses a jornades llargues amb sous i drets laborals mínims. Aquesta situació agreuja la vulnerabilitat social i ecològica de la regió.

Aquesta vulnerabilitat es materialitza en dimensions com el sou que perceben els treballadors de les plantacions:

En convertir el salari a euros, es fa palesa l’explotació a què estan sotmesos els treballadors: només 0,57 € al dia i 14 € al mes.

Per anar més enllà en les lògiques del sistema alimentari actual, en Gustavo ens descriu com el pop que consumim com a “gallego” procedeix, en gran part, de la pesca a les costes del Sàhara Occidental, emparada per acords entre vaixells europeus i el Marroc. Aquesta pràctica perpetua una ocupació il·legal del territori, i els estats europeus no denuncien aquesta situació perquè se’n beneficien econòmicament, tant amb el pop com amb altres recursos.

Aliments com l’hamburguesa, els ous, l’Heura i l’espetec constitueixen fonts de “proteïna animal”. Comparteixen, en el fons, el mateix origen: la soja. Tant els productes vegetals processats (com la Heura) com els animals intensius (vinguts de granges on se’ls engreixa amb soja) depenen d’immensos monocultius de soja. Aquests cultius massius serveixen per alimentar tant el bestiar com els aliments alternatius que consumim.

A l’Argentina, la meitat de les terres fèrtils es dediquen al cultiu de soja, principalment amb finalitats d’exportació. Aquesta soja arriba a Europa a través dels ports de Barcelona i Amsterdam, i es destina sobretot a l’alimentació de les grans explotacions de porcs de Catalunya, que després exporten la seva producció a la Xina. Un tret distintiu del sistema alimentari globalitzat és que les mercaderies viatgen constantment d’un continent a un altre, en un cercle inacabable de producció i consum.

La major part de la soja és transgènica: s’hi han introduït gens aliens per fer-la resistent al glifosat, un herbicida que elimina qualsevol altra vegetació. Avionetes fumiguen aquestes extenses planícies amb glifosat, afectant greument la biodiversitat, mentre que la soja transgènica sobreviu impunement. Aquest procés exemplifica una altra característica clau del nostre model alimentari actual: la depenència de monocultius intensius i de químics que garanteixen rendiments alts però al preu d’un alt cost ecològic.

  • Implicacions del nostre sistema alimentari

Tenim un model alimentari subordinat al capitalisme –el sistema econòmic hegemònic– en què l’objectiu no és proveir aliments a la població, sinó obtenir rendiments i beneficis. Aquesta doctrina legitima qualsevol pràctica que generi guanys, encara que comporti fam, desplaçaments forçats o vulneració de drets humans. En altres paraules, es prioritza el lucre per sobre del dret a l’alimentació i de la dignitat de les persones.

Produïm molt més aliments dels que som capaços de consumir, cosa que genera un malbaratament alimenari massiu. Aquest sistema sobredimensionat no té com a objectiu alimentar la població, sinó acumular estocs i rendibilitats dins d’un mercat capitalista de llibre competència. El resultat és un oligopoli d’empreses que controlen de manera vertical tota la cadena de producció alimentària.

Les professions que garantien la producció dels nostres aliments —el pagès, el ramader— han quedat fora del nostre imaginari col·lectiu i pràcticament hem perdut el contacte amb elles. A Catalunya, només l’1 % de la població es dedica al sector primari, fet que reflecteix com hem esborrat del mapa aquesta tasca fonamental: el món rural, que un dia va ser sinònim de producció d’aliments i de benestar, ara s’ha convertit en el simple escenari on instal·lar tot allò que rebutgem a la ciutat —molins eòlics, plantes de biogàs, macrogranges, polígons petroquímics o pistes aeroportuàries. Aquesta colonització del territori és una altra cara del nostre sistema alimentari: ha arraconat la ruralitat fins al punt d’anul·lar-la.

A Catalunya existeix una “fam oculta”: moltes famílies no poden garantir-se una alimentació saludable, mentre que alhora nombrosos pagesos i pageses es veuen incapaces de viure dignament de la seva feina. Al contrari del que passa amb l’educació o la sanitat —drets socials reconeguts i garantits per la Seguretat Social—, l’accés a l’alimentació no està assegurat com a dret universal.

Per això, França proposa un canvi de paradigma: posar en marxa una Seguretat Social de l’Alimentació que estableixi mecanismes públics —com ajuts vinculats a la cistella bàsica— perquè tothom tingui dret a un mínim alimentari i, al mateix temps, aquests fons garanteixin un salari just per a la petita pagesia que volem recuperar i impulsar.

L’alternativa hauria d’extreure la producció alimentària de l’arena de la competència capitalista, on, malgrat els esforços per crear circuits curts, ecològics i de proximitat, grans corporacions (com Ametller) acaben esborrant aquestes iniciatives alternatives.

Davant d’aquesta situació, cal plantejar-se: podem construir avui un sistema alimentari que funcioni fora del marc capitalista? Aquest és un debat clau per avançar cap a una agricultura sostenible, amb justícia alimentària i sobirania per als productors locals.