“Imaginar els residus és imaginar el món en què han estat produits. És invocar una valoració sociològica i moral al voltant del valor personal, l’organització social i el desenvolupament de la societat”
(O’Brien 2008: 171)
Blanca Callén
- Brossa electrònica en creixement
La Blanca ens explica, a través de les dades del Global Waste Monitor (on podeu consultar els últims informes, poc optimistes amb la continuada generació de brossa electrònica, amb estimacions d’arribar als 82 milions de T al 2030), com incrementa la brossa electrònica cada any. Perquè ens fem una idea més visual, al 2023 s’esperava una generació de tants residus electrònics equivalent a 6.200 torres eiffel.
- Reci…què?
Una de les idees més repetides durant la intervenció de la Blanca Callén es refereix a la incoherència del reciclatge dels aparells electrònics, ja que, en la seva major part, no son processats adequadament, i es perden molts minerals valuosos per a no poder ser classificats, processats i reciclats.
Cal anar més enllà i plantejar-se, no només les conseqüències en termes de contaminació, sinó d’extractivisme. Com assenyalava la ponent, ens trobem en un moment en què hi ha més materials crítics sobre la terra, que sota (en el subsòl, d’on provenen els materials crítics, com les terres rares).
- Responsabilitat estesa del productor
En el cas de l’estat espanyol, només un terç dels residus acaben en plantes de tractament on poden separar-se adequadament. Els compradors desconeixen la taxa incorporada pel fabricant al preu total del producte, que serveix per a finançar el posterior reciclat (entre 5 i 30 euros per aparell). Tanmateix, la Blanca ens explicava que les grans marques productores només haurien destinat un 21% del que han cobrat al reciclatge. Ens trobem davant d’un enriquiment il·legítim?
A més, els comerços de més de 400m2 han d’acceptar l’entrega gratuïta de qualsevol petit aparell electrònic (menys de 25 centímetres). Segons la investigadora, encara hi ha botigues que no accepten recollir-ho.
- Diferències entre països
Quan separem els països entre els que generen i els que reben residus notem diferències entre països del “nord global” i del “sud global”. Bàsicament la major part dels que reben son la Xina, l’Índia, el Pakistan, Egipte, Ghana, Costa de Marfil, Brasil i Mèxic. Europa i Amèrica son els principals productors.
Les dades segregades per països ens mostren que el 2022 les regions que varen generar la major quantitat de brossa electrònica per càpita va ser Europa (17,6 kg) seguida d’Oceania (16,1 kg) i les Amèriques (14,1). També aquestes son regions amb sistemes de recol·leció, tractament i reciclatge més avançats i tenen les ràtios de recol·lecció més elevades (7,5 kg a Europa, 6,7 kg a Oceania i 4,2 kg a les Amèriques).
- Conflictes i respostes ecosocials
Distingim dos moments en els quals ens trobem amb conflictes relacionats amb els AEE. Per una banda, els que tenen lloc durant el procés de disseny i producció de l’aparell:
- L’obsolescència programada: un disseny premeditat que escurça la vida dels dispositius.
Hi ha grups de pressió que lluiten contra l’obsolescència programada. A nivell legal trobem lleis que intenten promoure l’eco-disseny, o el disseny pensat per a un fàcil reciclatge. El 23 d’abril de 2024 es va publicar una directiva europea pel dret a reparar. Aquesta pot ajudar a respondre a l’obsolescència programada.
2. L’escassetat de materials: sovint vinculada a conflictes bèl·lics (Congo i coltan).
Per part de l’activisme, hi ha pressió per a establir un sistema internacional de verificació dels minerals crítics (coltan, liti, etc.), comenta la ponent.
3. La toxicitat i la salut mediambiental: estudiant els components que fan que el residu sigui especialment complexe de tractar.
Al 1982 a Sillicon Valley es va descobrir que les aigües subterrànies estaven contaminades per culpa de les plantes productores d’AEE. Això afectava les treballadores en termes de salut. La Sillicon Valley Toxics Coalition va néixer d’aquesta situació. La conseqüència, però, va ser l’externalització de la producció a països amb normatives més laxes. La Blanca comenta que, tanmateix, coalicions com la SVTC han seguit lluitant a nivell global per a frenar la contaminació electrònica.
També ens trobem amb lleis que procuren que la fabricació d’AEE sigui lliure d’elements tòxics (llei RoHS).
Davant d’aquestes situacions, les preguntes que se’ns plantegen son Quin món socio-material recrea l’actual disseny i producció de tecnologia?, De quines altres maneres es podria dissenyar i produir tecnologia? o Què significa la innovació socio-tècnica? per exemple.
Un altre grup de problemes sorgeixen en el moment de consumir els productes electrònics, i estan relacionats amb la seva vida útil.
- L’obsolescència percebuda: sensació de desfassament dels dispositius. Algunes empreses dissenyen tots els productes que han de treure al mercat amb anys vista.
- La incompatibilitat del software i els formats: això té lloc quan hardwares funcionals deixen de ser-ho perquè no responen a les necessitats de software que genera el mercat.
Com a alternativa, podem instal·lar Linux o formats oberts.
3. Els costos: és més econòmic consumir, de nou, els productes electrònics. Els costos més econòmics dels nous productes son a costa de l’externalització social i ambiental.
El 80% de l’energia que utilitzarà un ordinador en tota la seva vida es consumeix en el moment de la producció. El millor aparell és el que ja tens.
- Evitar el residu, allargar la vida dels AEE
Els passos que hem de seguir per a evitar contribuir a fer crèixer la brossa electrònica son la REPARACIÓ (1), la DONACIÓ (2), la REUTILITZACIÓ (3) i el RECICLATGE (4).
Anualment, Greenpeace o IFixIt publiquen rànkigs de productes electrònics que es poden reparar.
La Blanca també es refereix a la comunitat de Restarters Barcelona, que organitzen jornades de reparació d’electrònics. Entre d’altres iniciatives que podem trobar a la ciutat de Barcelona, com Reparat Millor que Nou.
Abans del “suposat” reciclatge trobem diferents vies de reparació, donació o reutilització dels residus. El reciclatge, però, és controvertit, perquè els beneficis també entren en joc. Per exemple, les grans operadores telefòniques subhasten els residus dels que son propietàries per tal de treure un rendiment d’aquests.
Hi ha grups de pressió, com GAIA, en contra de les incineradores, que s’estan aliniant amb sindicats de treballadors per a lluitar contra la crema dels residus. Recordem que, quan el residu es porta a la incineració, el sector de recicladors informals perd possible feina.
La reflexió que fa la Blanca de tot plegat és que, al centre del problema, hi ha la definició del que és brossa electrònica. Hi ha forces que intenten que els dispositius siguin útils, envers les que treballen per a accelerar la generació de residus.
Julián Porras
Reflexiona i estudia sobre les relacions socials al voltant dels residus. La seva recerca va començar el 2013, quan va descobrir una nau de recicladors informals que estaven a punt de ser desallotjats al Poblenou.
- Qui son els chatarreros
Sovint no tenim paraules per a anomenar les persones que reciclen als carrers. Abans s’utilitzava el terme drapaire, però no sembla que avui dia sigui tan utilitzat.
Per què, però, ens manca un nom formal per a aquests treballadors? Aquesta és una pregunta vertebradora de la recerca del Julián.
Ens mostra la imatge de l’alcalde de Barcelona Narcís Serra, inaugurant el primer contenidor de reciclatge del vidre.
Els processos de modernització en la gestió dels residus varen portar, doncs, a la pèrdua de treball, i també de significació, dels antics drapaires i/o altres persones que treballaven en la gestió de residus. Tanmateix, aquestes persones no han desaparegut, i això pot bé ser un símptoma de com funciona el sistema de generació i processament de residus (com ens ha explicat la Blanca).
De recicladors informals n’hi ha a tots els països, però prenent diferents noms, en funció, també, dels residus que solen recollir (ex.: “cartoneros” a l’Argentina).
A la recerca del Julián han investigat quins residus recullen els treballadors informals de la deixalla. Tot i que podem pensar que només recullen residus “amb valor”, hi ha tot un seguit de tasques que es desenvolupen al voltant de la selecció de les peces d’interès.
Entre les tècniques de recerca que han fet servir es troba la cartografia. Han detectat les naus on els chatarreros hi van a vendre en un mapa, i han estimat que, a la ciutat de Barcelona, hi pot haver unes tres mil persones recollint residus.
Aquestes tres mil persones a Barcelona corresponen a més del nombre de fisioterapeutes, a la meitat d’odontòlegs… per exemple. És interessant, doncs, pensar en les relacions socials establertes al voltant d’aquests residus, perquè son relacions laborals.
Hi ha molts més actors implicats en el reciclatge de residus del que podem pensar, i de diferents nivells socioeconòmics (dones, gent gran, persones sense sostre). També utilitzen instruments diferents, des de furgonetes a carrets de supermercat.
Va existir una cooperativa de recicladors formalitzada, ALENCOOP, però ja no existeix. [La Directa explicava en un article l’any 2020, molt interessant, la seva desaparició].
Assumim que les relacions amb els residus son des de l’autonomia. Més aviat ens trobem amb relacions indirectes entre un “nosaltres” que no és reciclador, i les persones que treballen informalment amb el residus. Aquestes relacions invisibles fan que ens qüestionem el propi vincle amb els residus.
El 83% de les persones han vist recicladors al seu veïnat, per tant, no son invisibles, i per tant, podem parlar d’un sector “marginal”? Tenint en compte la presència que tenen en el dia a dia dels carrers, i tot i que el contacte que tinguem amb ells és poc, no creiem que s’hagi de parlar d’un sector marginat.
Com a comentari final, tot i que aquests treballadors segueixin sent “informals” hi ha tot un seguit d’estereotips (marginalitat, solitud, etc.) que hauríem de qüestionar des del punt de vista sociològic. A més, aquest sector de la societat ens fa de mirall, perquè recullen allò que nosaltres deixem de poder gestionar.
En Pep Espluga, investigador participant en una recerca sobre treballadors informals de la deixalla a Granollers qüestiona que aquests “no estiguin integrats” a la societatnomés per la informalitat de la seva ocupació. El seu coneixement de l’espai públic (que altres ciutadans no tenen), els vincles teixits amb el veïnatge i les altres feines que desenvolupen a més a més de la de reciclar ferralla, qüestionen el concepte de marginalitat. Per en Pep, els recicladors de Granollers estaven molt ben integrats dins la societat.
- Comentaris finals
Hem comptat amb la participació final de la sociòloga i professora de la UAB Mireia Bolibar, qui, després d’escoltar el Julián i la Blanca, es pregunta sobre la responsabilització sobre els propis residus. Ara bé, fins a quin punt la gestió de residus s’ha d’individualitzar? Com influenciar sobre les dinàmiques de consum de masses, promogudes des de la banda de la producció? Com aquesta dinàmica ens desposseeix col·lectivament d’incidir en la gestió de residus?
Treballar amb la brossa et converteix en part de la brossa.
No reconéixer els treballadors de la brossa amaga la insostenibilitat dels residus, de tots els residus que genera el sistema.
Tanmateix, tampoc tenim clar que el reconeixement sigui desitjable pels propis treballadors, pel fet que bona part d’aquests treballadors poden no disposar de situacions de residència regulars. Per altra banda, la Blanca plantejava la idea que, és tanta la feina que fan els recicladors, que al sistema li suposa un gran cost la internalització dels seus serveis. En definitiva, aquest és el tema que més preguntes ha deixat en obert.
Per últim, el Julián està vinculat a un projecte de recerca de l’Ajuntament de Barcelona anomenat WASTECARE en el que s’estudien les relacions socials al voltant de la gestió dels residus amb l’objectiu de dissenyar una política pública feminista i ecologista de gestió de residus sòlids municipals a Barcelona. Una part de la recerca del WASTECARE ha aparegut en articles d’El País i de The Guardian.
“Chariots of steel: Barcelona’s hidden army of scrap recyclers” The Guardian
” Mineros urbanos a cielo abierto, la cara invisible del reciclaje” El País