Noms i onomàstica en les pràctiques mitogràfiques: Homenatge a Ezio Pellizer

Col·loqui Polymnia — Universitat Autònoma de Barcelona

13 i 14 de febrer de 2020

Resums de les comunicacions

Stefano Acerbo
Nombres sin personaje: la lista de los pretendientes de Penélope (Apollod. Epit. 7, 27-30)
 

El catálogo de los pretendientes de Penélope, transmitido en una forma bastante corrupta por los “Fragmenta Sabbaitica”, es un caso interesante para estudiar la función y el funcionamiento de las listas de nombres en la tradición erudita y mitográfíca. Aunque Telémaco menciona en la Odisea que los pretendientes a los que su padre tiene que hacer frente son 108, sin embargo el poema homérico nombra solamente 14. Se trata de personajes que no tienen una verdadera consistencia mitológica fuera del poema. Además, en la obra del ps. Apolodoro, los nombres incluidos en el catálogo son citados sin referencia alguna al respectivo padre, por lo que se cuentan entre los pocos que no tienen una mínima profundidad genealógica en la Biblioteca. En este sentido, este catálogo se sitúa entre tradición y ficción. El estudio de los nombres y la comparación con otros catálogos, algunos transmitidos por papiros, permiten reconocer algunos de los criterios utilizados para construir la lista, como la inclusión en la lista de personajes que originalmente no pertenecían a ella, sino que tenían algún tipo de vínculo con los pretendientes o con Ulises, o la utilización de nombres mencionados en otros pasajes de los poemas homéricos, y formular algunas hipótesis sobre el contexto donde el catálogo se ha originado.

 

Ariadna Arriaza
Multiple characters, one name: Heracles’ multiplicity in Herodorus of Heraclea and its possible influence in Late Antiquity (and beyond)

The multiple splitting of characters from one single name is not an uncommon phenomenon within mythography. The case of Heracles is a particular example. His duality is already implicit in Homer (Od. 11.602-3) and Herodotus (2.43). But the early mythographer Herodorus of Heraclea (V-IV BC), who exhibits “rationalizing” tendencies, goes a step beyond. He claims that there might be seven individual Heracleis that share the same name. This statement can be found in a fragment (fr. 14 Fowler) that belongs to his monumental work devoted to Heracles in seventeen books, Heraclea. The purpose of this presentation is to ponder the motives behind this multiplicity of Heracleis that might suit Herodorus’ rationalizing programme. Exploring the relevance of this division in the subsequent mythographic tradition will also be taken into account, since several imperial authors bring back this plurality.

 

Gisèle Besson
Les épithètes divines dans le traité du troisième Mythographe du Vatican

Dans le traité du troisième Mythographe du Vatican (Allemagne, première moitié du XIIe siècle), les chapitres consacrés successivement à chaque grand dieu incluent régulièrement un commentaire sur les noms ou épithètes du dieu et des personnages mythologiques ; ces notations sont accompagnées de justifications qui font appel à l’éventail des moyens utilisés par ailleurs pour rendre compte des mythes d’une façon satisfaisante – ou au moins acceptable – pour les lecteurs médiévaux (chrétiens). Il s’agira donc de réfléchir sur l’importance que revêtent ces éléments dans cette reprise médiévale des mythes antiques, sur les formes qui sont choisies pour désigner les dieux ou les héros et sur le fonctionnement des explications mises en œuvre.

 

Séverine Clément-Tarantino
«
 Jugement de Pâris » ou « pomme d’or » ? À propos de iudicium Paridis – et de ses variantes – dans la tradition latine

Pour nous, le mythe relatant le choix que le fils de Priam est amené à faire pour déterminer laquelle des « trois déesses » (souvent, il n’est pas nécessaire de préciser leurs noms) mérite le plus la pomme d’or donnée par la Discorde – choix duquel découlent l’enlèvement d’Hélène et la guerre de Troie – est le plus souvent identifié par son protagoniste humain, Pâris : c’est le « jugement de Pâris ». L’expression, plutôt évitée par les poètes, se trouve pourtant dans Virgile, au début de l’Énéide et il n’est pas impossible que cette nomination, à cet endroit remarquable, ait joué un rôle dans la transmission du mythe avec ce nom. Dans les commentaires anciens sur ce passage, toutefois, on remarque que l’expression est parfois analysée, mot après mot, et bien replacée dans son contexte, comme si Virgile, précisément, n’avait pas, par celle-ci, fait allusion au mythe, mais qu’il avait plutôt cherché à employer, à propos de la scène aussi fameuse que critique au sein de ce mythe, la formulation la plus juste à l’égard de Junon. Dans les mêmes commentaires, l’expression iudicium Paridis n’est d’ailleurs pas systématiquement employée : une expression concurrente est « [fabula] de malo aureo » et il est surprenant de constater que c’est sous ce nom commun que le mythe est encore mentionné dans des commentaires moins anciens, des XVIe et XVIIe siècles. Après avoir procédé à l’analyse minutieuse de tels passages, je tenterai une réflexion sur les raisons d’une telle concurrence, voire de l’éviction de Pâris au profit de la pomme (pomme d’or, surtout, mais j’observerai aussi ce qu’il en est de la pomme de D/discorde) dans certaines mentions de cette histoire.

 

Lowell Edmunds
The Travails of Autochthony: Symptomatic Names

Autochthony is ambiguous. It has positive meanings for later descendants, beginning in heroic times. At the time of the autochthon himself, the first man, it has negative implications. Further, the gene of autochthony is persistent in the first generations, who have to overcome the negative consequences of their descent. The names of autochthons are symptomatic of the difficulties. In Athenian myth, variation betweenἘρεχθεύς (Ἐρεχθ- < ἐρέχθω “break” + εύς) and the less intimidating Ἐριχθόνιος (Ἐρι- “very” + -χθόν “earth” + ιο + ς) acknowledged both sides of the ambiguity. 

 

Chiara Meccariello
Listing Gods and Heroes. Onomastic Catalogues between Egyptian Education and Greek Mythography

School papyri, potsherds and tablets from Graeco-Roman Egypt show that the use of lists of names was a common and long-lasting practice in Greek education. In this paper I will investigate, in particular, school lists of mythological and divine names from the Hellenistic period down to Late Antiquity. After an overview of the various occurrences and purposes of this practice, I will elucidate its origins by exploring possible antecedents from Greece and in Egyptian education. Finally, I will assess the relationship between these school lists and the genre of the Greek mythographical catalogue.

 

Joan Pagès
Mito, genealogía y onomástica: el caso de Sición

Pausanias recoge una genealogía de la dinastía de Sición en la que destaca el mito de Plemneo, un personaje que parece haber pasado desapercibido en la tradición mitográfica. El estudio de la onomástica presente en la genealogía de Sición y el análisis de  la breve narración de Pausanias permiten comprender mejor el mito de la dinastía de Sición y su sentido histórico en relación con sus potentes vecinos Argos y Corinto y sus ricos sistemas mitológicos. Por otra parte, ofrecen un ejemplo del poder de la semántica de los nombres en los procesos de fabulación mítica.  

 

Irene Pajón
Nombres de dioses, historias de animales: el papel de las tradiciones míticas en el
 De natura animalium de Claudio Eliano

En su obra zoológica, Claudio Eliano describe casos particulares del comportamiento animal que ponen de relieve las cualidades mentales y anímicas de los seres que, en principio, se consideran irracionales. Las tradiciones del mito, a su vez, son una presencia recurrente en la obra. El propósito de este trabajo es, por tanto, analizar el valor y el sentido que tiene esta presencia tan marcada del mito en el texto del sofista: los personajes del pasado heroico representan a menudo un término de comparación para la conducta animal, pero en ocasiones sirven para introducir otros elementos, como las causas de algunos de sus comportamientos, tradiciones religiosas asociadas a ellos o, incluso, en algunas ocasiones pueden servir como vehículo de expresión del escepticismo del autor y su suspensión del juicio hacia los materiales que recoge.

 

Jaume Pòrtulas
Ezio Pellizer (1943-2018). In memoriam

 

Xavier Riu
La importància dels noms. ὄνομα com a ‘personatge’

Per als grecs antics, la relació entre els noms i les coses que designen havia de ser important, perquè és una preocupació que trobem sovint, sota formes diverses. Des del ‘sigui quin sigui el nom amb què vols ser anomenat’ d’himnes a la divinitat, fins a les discussions filosòfiques sobre la relació entre les paraules i els conceptes, entre els noms i les coses. Una i altra preocupació la trobem tot al llarg de l’antiguitat. Les etimologitzacions que trobem sovint a la poesia, ja a la poesia homèrica, en són una altra mostra, com ho és la freqüència de noms parlants i l’atenció posada en les etimologies dels noms dels personatges. En aquesta comunicació mirarem de presentar aquests diversos fenòmens en relació amb el fet que una de les paraules per dir ‘personatge’ a la Poètica d’Aristòtil és justament ὄνομα. I proposarem també que aquest significat sigui recollit als diccionaris. 

 

Alessio Ruta
Eroi paradigmatici e storie rare: i nomi nei proverbi greci mitologici

 

Questo paper è dedicato alle peculiarità dei nomi attestati nella tradizione proverbiale greca, con particolare attenzione ai numerosi proverbi relativi al mito. Alcune sezioni esegetiche dell’Epitome proverbiorum di Zenobio sono probabilmente desunte da fonti mitografiche e mi soffermerò quindi sulla relazione tra il mito e la genesi del proverbio. I nomi “parlanti” sono strettamente connessi ai proverbi. Il nome Ἔμβαρος sembra attagliarsi perfettamente al carattere del furbo personaggio all’origine dell’espressione proverbiale Ἔμβαρός εἰμι (Zen. Ath. 1,8). Il proverbio ὅσα μῦς ἐν πίσσῃ (Sud. ο 680) è trasmesso anche nella variante ὅσα Μῦς ἐν Πίσῃ (Zen. Ath. 1,39): quest’ultima è stata spiegata da un antico esegeta pensando ad un pugile tarantino di nome Μῦς, che si era trovato in difficoltà in uno scontro. Da Νάννακος, antichissimo re della Frigia, derivano due proverbi: τὰ πὸ Ναννάκου (Zen. Ath. 2,101), riferito agli individui longevi, e τὰ Ναννάκου κλαύσομαι (Sud. τ 71), per i pianti copiosi. Alcuni nomi sono trasmessi in modo eterogeneo e non è facile ricostruire la forma originaria. Uno dei due avversari che sconfiggono Eracle ad Olimpia, episodio che avrebbe dato origine al proverbio πρὸς δύο οὐδὲ ὁ Ἡρακλῆς, è chiamato Λάιος (Zen. Ath. 1,5) o Ἔλαιος (sch. Pl. Phd. 89c): non è chiaro quale fosse il vero nome e a quale tradizione mitologica si riferisse. Il nome Ἀκέσιος, che è detto essere il timoniere di Neleo nell’interpretamentum del proverbio εἰς τὴν Ἀκεσίου σελήνην (Zen. Ath. 1,41), è attestato in forme differenti e la lezione corretta è probabilmente preservata nella tradizione indiretta. Ricorrente è la formulazione proverbiale basata su aggettivi deonomastici derivati da personaggi mitologici, che corroborano il concetto espresso dal nome comune e sono talvolta spiegati richiamando rare versioni del mito. Da Τένης, figlio di Κύκνος, deriverebbe il proverbio Τενέδιος ἄνθρωπος (Zen. Ath. 1,47), ma si tratta forse di una forma originatasi dal proverbio Τενέδιος πέλεκυς (St. Byz. τ 91 B.); la Καδμεία νίκη (Zen. Ath. 1,1) è quella che conduce a conseguenze disastrose e l’espressione proverbiale è spiegata citando vari episodi della saga tebana; dei proverbi Διομήδειος νάγκη (Zen. Ath. 1,57) e Αἰάντειος γέλως (Zen. Ath. 1,60) è conservata anche un’interpretazione razionalizzante; dal mito di Cauno e Biblide ha origine il proverbio Καύνειος ἔρως (Zen. Ath. 2,8), per indicare un amore contro natura.

 

R. Scott Smith
In Search of a Comprehensive Digital Database of Mythical Names

As we move ever more toward a digitized world, a desideratum in classical scholarship is a comprehensive, curated, and (most importantly) stable database of mythical figures—one that can be linked to other digital projects. And yet, unlike real “biological” people, mythological figures are not ontologically singular; as scholars of myth are acutely aware, mythical narratives, genealogies, locations and even names are vigorously contested and prone to manipulation. Furthermore, even though many mythical figures take on “biological” features, many names that populate the mythical world are not associated with character or agency (figures created for eponymy, for example). Thus, treating the mythical world like a prosopography is bound to end up in failure. Any such database must take into consideration the complexity of the mythical system and, most importantly, be flexible enough to deal with contested material that is non-binary, that is, neither true or false—or rather, material that is equally true, in that they are told and have some claim to authority. Such complexity in Greek myth is natural and expected, and it presents numerous challenges to creating a database that relies both on uncontested data (what I will call strong lines of connection) and on contested data (weak lines of connection). In this paper, I will 1) present an overview of our attempt to create a database of mythical entities (based on names but not always bound to a name); 2) present some case studies of problems to the creation of the database; and 3) offer some preliminary solutions thereto.  

 

Jean-Yves Tilliette
Étymologie et eschatologie
 : remarques sur le commentaire de Bernard Silvestre aux six premiers livres de l’Énéide (vers 1140)

Bernard Silvestre, qui enseigne à Tours la grammaire, c’est-à-dire l’étude des auteurs classiques, dans le deuxième tiers du XIIe siècle, est le « compagnon de route », illustre en son temps, de l’ « École de Chartres » imprégnée de néo-platonisme. Un témoignage remarquable de son activité tant littéraire que philosophique est constitué par un commentaire aux six premiers livres de l’Énéide. Il y prend appui sur l’Expositio Virgilianae continentiae de Fulgence pour définir le parcours du héros troyen exilé comme une allégorie de la destinée humaine. Il emprunte notamment à son modèle, qu’il enrichit considérablement, sa technique d’étymologisation des noms propres, dont il fait le principal moteur de son raisonnement. On s’efforcera de définir les intentions de cette mise des « noms parlants » au service d’un projet spirituel, en la confrontant si possible aux pratiques analogues attestées dans d’autres cadres culturels. 

 

Alexandra Trachsel
Citer les mythes chez Élien de Préneste

Pour cette intervention, je me propose d’examiner la position que prend Élien de Préneste dans la tradition qui associe une narration à un personnage mythologique. Cette étude s’insère dans le cadre de mon projet actuel sur les pratiques de citation d’Élien et il s’agira de comprendre comment ce dernier utilise les noms de certains personnages pour citer, ou plutôt pour évoquer, une partie d’un mythe ou le mythe en entier chez son lecteur. Lorsqu’Élien prend à témoin un personnage mythologique comme Médée, Patrocle ou Nestor, les philologiques modernes se sont demandé quels textes il citait (Euripide, Homère ou d’autres oeuvres antiques moins accessibles de nos jours). Ce n’est pourtant pas cette question qui me préoccupera. J’aimerais plutôt étudier la force narrative inhérente à ces noms et chercher à comprendre comme un auteur comme Élien utilise cette caractéristique de certains noms, au même titre que d’autres formes de citation, dans son dialogue avec le lecteur antique ou moderne.

 

Nereida Villagra
Names and Stories, the Quicksands of Mythography: Between Poetry and History

The purpose of my paper is to offer a small contribution to a big question, how did the mythographers think about the proper names in their works and how did they treat or use them. I will mainly focus on three texts of the 4th century BC, Aristotle’s Poetics, Asclepiades’ Tragodoumena and Palaephatus’ On incredible things, and an Imperial text, the Sufferings in Love by PartheniusBoth the Poetics and Palaephatus’ introduction refer to the role of names in tragedy and in traditional tales (or myths), respectively. After analysing their theoretical approaches, I will contrast their ideas to Asclepiades’ and Palaephatus’ practices. Finally, I will refer to Parthenius’ declaration on compositional principles in the introduction of his mythographical work.