Per Rubén Martínez
En les noves onades de mobilitzacions ciutadanes, sovint s’ha subratllat que el com és tan important com el què, però no deixa de sorprendre que el qui no acabi de tenir la mateixa notorietat. No hi ha dubte que per a entendre millor les pràctiques socialment innovadores hem de posar èmfasi en la composició de les seves bases socials. Saber quins perfils participen o no en aquestes pràctiques i quins perfils les lideren ens pot ajudar a situar millor els seus objectius i també les seves limitacions i reptes futurs.
A partir de les dades que hem anat acumulant, veiem que del conjunt de pràctiques detectades, més d’un 75% tenen presència a la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB). Tal com mostra la Figura 1, aquest percentatge és força proporcional al pes poblacional de la RMB en comparació a la resta d’àrees territorials. Per tant, en general, hi ha una distribució equilibrada d’aquestes pràctiques al conjunt del territori.
Figura 1. Distribució territorial de la innovació social a Catalunya
Més enllà d’aquesta distribució territorial, els aspectes que resulten més rellevants són aquells directament relacionats amb el perfil social, cultural i econòmic de les persones que formen part d’aquests projectes.
Participació i lideratges
La primera fase de la recerca Barris i Crisi ens va permetre comparar la distribució de diferents segments socioeconòmics a Catalunya amb els llocs on es localitzen les pràctiques d’innovació social. A partir d’aquest estudi vam veure que a la RMB les pràctiques socialment innovadores geolocalitzades al mapa no es concentren en aquells llocs on resideix la gent amb major o menor renda. Les persones amb més recursos no tenen necessitat d’innovar socialment i les que en tenen menys no tenen capacitat per respondre de manera autònoma a les seves necessitats. Per tant, aquells barris amb més dificultats econòmiques, amb un teixit social menys estructurat i que han de posar tota la seva obstinació en la cobertura de les necessitats bàsiques tenen més difícil poder portar a terme certes pràctiques d’innovació social. I és que, en part, el que ens mostra la recerca Barris i Crisi és que els lideratges d’aquestes pràctiques urbanes recauen en aquells segments socials que, si bé no acumulen grans masses de recursos econòmics, sí que tenen recursos culturals, cognitius i socials que els permeten organitzar-se per intentar resoldre algunes demandes socials o conduir projectes alternatius. Un perfil que podríem tipificar com a classe mitjana cultural.
En una de les entrevistes realitzades, un responsable de l’àrea Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de Barcelona declarava:
«(…) en alguns dels espais cedits sota el projecte municipal Pla Buits predomina més un perfil social molt concret: arquitecte, classe mitjana cultural amb bona qualificació universitària i amb xarxa social. És cert que si només es queda aquest perfil que, com diríem a la meva generació, pot ser una nova forma de Gauche Divine, això tampoc evoluciona massa.»
D’altra banda, un activista social que ha participat en espais d’economia social i cooperativisme deia durant una entrevista que «hi ha molta gent en la innovació social que respon a aquest perfil. O sigui, culturalment és classe mitjana, econòmicament és classe treballadora o precària. Feta aquesta puntualització, crec que en general la gent que compon aquestes pràctiques és una mescla entre classe mitjana econòmica i classe mitjana cultural»
Per tant, més que lideratges amb perfils privilegiats econòmicament, trobem col·lectius precaritzats, que senten amenaçada la seva capacitat d’ascensió social i que estan invertint el seu capital social i cultural en espais on practicar una economia i organització social alternativa.
Inclusió social
També hem detectat que una part important dels col·lectius respon amb un grau de “molta satisfacció” quan se’ls pregunta que valorin la integració de grups socials vulnerables i de persones nouvingudes i l’equitat de gènere. És aquesta última, l’equitat de gènere, la que rep en un 50% dels casos un grau de “molta satisfacció”. En general, com mostra la figura 2, veiem que l’autovaloració és força positiva en termes d’inclusivitat social.
Figura 2. Satisfacció de criteris de gènere, grups vulnerables i nouvinguts
Figura 3. Reptes que afronta el col·lectiu
La figura 3 mostra els reptes que afronta el col·lectiu. Aquesta figura és resultat d’una pregunta on se’ls demanava que assenyalessin un màxim de dues opcions. Es pot veure que l’opció relativa a augmentar la diversitat en la composició del col·lectiu, seleccionada només per un 15% dels enquestats, no es mostra massa rellevant per al conjunt de les experiències.
Així doncs, la informació que mostren la figura 2 i la 3 segueixen una lògica coherent: si hi ha satisfacció amb la composició diversa del grup, sembla lògic que això no sigui assenyalat com un repte de futur. Però si contrastem aquests resultats amb les dades qualitatives que podem extreure de les entrevistes realitzades, la conclusió podria ser un altre. Aquesta alta satisfacció respecte a la diversitat en la composició social de les comunitats, més que respondre a una superació pot respondre a una baixa problematització. Com assenyala una de les persones entrevistades:
«no hi ha mecanismes per millorar la inclusió social però com en general no hi ha en la societat (…) Potser sí que hi ha una mica més de consciència en temes de gènere, això ho hem vist a partir d’un estudi sobre cooperatives de consum on la mirada de gènere és present, encara que no vol dir que, en general, hi hagi massa mecanismes d’inclusió»
El que sí que sembla present és la vocació d’estendre socialment la proposta, la necessitat de «sortir de la bombolla» encara que no s’acabi de percebre com a problema i no es posin en marxa els mecanismes perquè així sigui.
Dèficits que persisteixen
Veiem que com mostrava la recerca Barris i Crisi, es va confirmant la persistència d’un esbiaix de classe i gènere en els lideratges i en la forma d’organitzar aquests espais. Com afegia un dels entrevistats, aquestes pràctiques «requereixen una quantitat de temps que o bé has d’estar jubilat o no tenir fills petits». Això expressa de manera sintètica els recursos dels quals s’ha de poder disposar en una mesura o altra (temps, diners, coneixements) per a poder participar o formar part d’aquests espais, ja que tendeixen naturalment a reproduir les formes d’exclusió social existents.
Això ens porta a pensar que sense mesures que ajudin a compensar els desequilibris i desigualtats entre els diferents segments socials, no pot haver-hi pràctiques d’innovació social per a tothom. Sense mesures redistributives, sense garantir les condicions materials de partida, no hi ha innovació social de caràcter universal. Aquest biaix de classe fa encara més necessari reforçar el treball comunitari als barris més desafavorits i fomentar processos d’empoderament de segments socials exclosos. I, sobretot, fa pensar en que no es pot confondre entre el foment de pràctiques d’innovació social i el paper de les polítiques públiques. No es pot pedre de vista que són necessàries un conjunt de mesures públiques que redistribueixin més recursos a territoris on les prioritats, a més de trobar vies alternatives de producció, distribució i consum, són cobrir necessitats socials bàsiques i garantir drets fonamentals.