Fernández González, David; Gómez Martín, María; López Zapico, Misael Arturo (eds.), Fascismo(s). VI Jornadas de Historia Contemporánea. Oviedo, Universidad de Oviedo, 2008.
El llibre recull les intervencions d’investigadors espanyols i estrangers en les VI Jornadas de Historia Contemporánea, organitzades a Oviedo durant els dies 10-13 de març del 2008 per l’Asociación de Jóvenes Historiadores / Conceyu de Xóvenes Historiadores. Les jornades van centrar-se en el complex i polièdric fenomen del feixisme i els moviments d’extrema dreta sorgits sota la seva influència. En el volum hi podem trobar, entre altres, l’aportació d’Steven Forti, “El paso de la izquierda revolucionaria al fascismo en la Italia de entreguerras: el caso de Nicola Bombacci”. El text tracta la qüestió del trànsit de dirigents polítics d’esquerra a les organitzacions feixistes, a través de l’estudi de la biografia de Nicola Bombacci i l’anàlisi del seu llenguatge polític.
Grup Historaula, El record fet paraula. Memòria popular del franquisme. Barcelona, Direcció General de la Memòria Democràtica, 2008
Aquest és el tercer volum de la col·lecció “Eines de memòria”, fruit de la col·laboració entre els Departaments d’Educació i d’Interior, Relacions Institucionals i Participació a través de les respectives direccions generals d’Innovaciói de la Memòria Democràtica. Sota el nom col·lectiu d’Historaula, un grup de professores i professors de secundària i batxillerat -entre els quals trobem Cèlia Cañellas, membre del CEFID- han treballat conjuntament amb els seus alumnes la història del franquisme des del testimoni de familiars o coneguts. L’estudi s’estructura a partir de dotze grans temes (guerra civil, exili, repressió, Església, immigració, etc.) explicats amb la transcripció de fragments de les diferents entrevistes realitzades. El llibre inclou un interessant apèndix sobre la utilitat de la història oral en la didàctica sobre l’època franquista.
Ballester, David, “Va caure tot Déu”. La repressió del socialisme català (novembre de 1958). Barcelona, Fundació Rafael Campalans, 2008.
El socialisme català va sortir malparat de la traumàtica experiència de la Guerra Civil, i el complicat procés de reconstrucció d’un espai polític socialista que va tenir lloc en la postguerra va quedar tallat per les detencions de militants de l’interior. En aquest treball, David Ballester ens parla dels homes i dones de l’MSC i el PSOE que, ens els anys més durs per a l’antifranquisme, passades les esperances dels anys quaranta i abans dels canvis socials dels seixanta, van militar en la clandestinitat i, per això mateix, van ser víctimes de la repressió franquista. El llibre se centra en la important caiguda de l’any 1958. Tot i la importància de les detencions d’aquell any, la pressió internacional i la voluntat del règim d’oferir una imatge de moderació i tolerància davant de l’Europa del Mercat Comú van fer que les condemnes fossin relativament toves. L’estudi analitza, així mateix, la situació del socialisme català i la seva relació amb el PSOE en els anys immediatament anteriors i posteriors a 1958.
Boixadera, Ester; García, Juanma; Rey, Emili i Romero, Josep Maria (coord.), Una presència decisiva. Crònica gràfica de CCOO de Catalunya (1964-2008). Barcelona, Dau / CCOO de Catalunya.
És freqüent que la història oficial ignori el paper dels moviments socials, en aquest cas el paper de les Comissions Obreres en la lluita antifranquista, en la consolidació de la democràcia i en la consecució d’un model social en què el sindicalisme continua tenint un paper important. Tot i que aquest paper ha estat reivindicat des de les actuals CCOO, aquestes no sempre han sabut ressaltar prou el paper de les persones i de les històries particulars que hi ha al darrere de la Història en majúscules. D’aquí la importància de la publicació d’aquest volum, en el qual hi ha recollides imatges que confirmen la rellevància de les persones que han fet possible aquesta petita gran història de gairebé cinquanta anys.
Chianese, Gloria i Tébar Hurtado, Javier (ed.), Spagna 1936. Giuseppe Di Vittorio e la lotta internazionale per la democracia. Roma, Ediesse, 2008.
Amb motiu del 50è aniversari de la desaparició de Giuseppe Di Vittorio, Comissions Obreres de Catalunya i la Fondazione Di Vittorio de la CGIL han dut a terme una recerca històrica sobre l’activitat realitzada per Di Vittorio durant la seva participació a la Guerra Civil espanyola -així com la seva posterior responsabilitat entre els grups antifeixistes a França a partir de 1937- en defensa de la República i contra el cop d’Estat dels militars rebels. Di Vittorio fou comissari polític de les Brigades Internacionals, actuant amb el mal nom de “Nicoletti”, i assumí un paper rellevant en l’organització i la propaganda d’aquest cos militar format per voluntaris. La recerca ha conduït a localització de fonts primàries inèdites i fonts iconogràfiques de gran vàlua. També en el seu curs s’han realitzat tres seminaris d’estudi (Barcelona, Nàpols i París), les discussions dels quals ha estat incorporades al volum publicat. L’itinerari històric que es proposa és l’inspirat en l’acció de Di Vittorio al llarg de mig segle, des de la seva militància juvenil a la Lega dei Braccianti di Cerignola fins al període en que fou secretari general de la Federació Sindical Mundial. Els aspectes més novedosos de la investigació són aquells relacionats amb l’experiència sindical de Di Vittorio durant els decennis que tant a Itàlia com a Espanya va lluitar contra les dictadures que van imposar-se en els dos països.
Domènech Sampere, Xavier, Clase obrera, antifranquismo y cambio político. Madrid, Los Libros de la Catarata, 2008.
El llibre de Xavier Domènech té el seu origen en la documentada i exhaustiva tesi doctoral llegida per l’autor a la UAB. El tema central del llibre el constitueix el protagonisme obrer dels anys seixanta com a motor i subjecte, i no ja objecte, dels canvis que determinarien i suposarien la crisi del règim. Aquest protagonisme es faria evident en les conseqüències de la dinàmica de lluites socials sobre l’obertura d’espais polítics. Tanmateix, aquest no és un llibre sobre el moviment obrer o, més aviat, no sols sobre el. Més enllà d’una simple història obrera, el treball de Domènech ofereix una valuosa i detallada visió de la crisi del franquisme i de les arrels d’aquesta crisi.
Prat, Enric, Activistes de la pau. Estudi sociològic i polític dels activistes del moviment per la pau de la dècada de 1980. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.
El llibre d’Enric Prat Carvajal analitza les característiques sociològiques i polítiques dels activistes del moviment per la pau a Catalunya. L’estudi té la seva base documental en les dades obtingudes mitjançant un exhaustiu qüestionari de 58 preguntes. L’interés historiogràfic, sociològic i polític d’aquest estudi rau en la importància que té el coneixement de les característiques dels activistes del moviment i l’anàlisi de les divergències que van sorgir en les seves estructures organitzades.
Arañó, Laia i Vilanova Vila-Abadal, Francesc, Un mundo en guerra. crónicas españolas de la segunda guerra mundial. Barcelona, Destino, 2008.
El règim franquista, els seus grups intel·lectuals i els seus mitjans d’informació van intentar entendre l’evolució de l’aventura bèl·lica. El conjunt de l’Espanya oficial va abocar-se a l’observació i l’anàlisi de la guerra. “Un mundo en guerra” ofereix un apassionant i reveladora selecció de textos que confirma que l’Espanya franquista va començar llegint la guerra amb entusiasme i plena solidaritat amb els amics alemanys i italians, i la va acabar amb una forçada adaptació a un món que es va conformar d’una manera diferent de la prevista. La segona guerra mundial vista des de la premsa espanyola de lèpoca: un altra manera de veure el conflicte i d’entrendre la realitat del nostre país en aquells anys.
Maurizio Ridolfi (coord.), La storia contemporanea attraverso le riviste. Soveria Mannelli, Rubbettino Editore, 2008.
En els darrers anys, el panorama de les revistes d’història contemporània ha variat sensiblement. Com a reflex d’una renovació generacional i ideològica significativa, algunes revistes han desaparegut i altres de noves els han pres el relleu. A Itàlia, aquest procés ha tingut lloc potser més acusadament que en altres països, donant peu a una important revisitació de la pràctica historiogràfica, i també a l’aparició de diverses revistes online. En aquest volum es reflexiona sobre totes aquestes mutacions i les implicacions que han tingut per a la recerca i la tradició acadèmiques. Hi podem trobar, entre altres, una aportació de Laura Zenobi i Alfonso Botti titulada “Spagna e Italia: l’età contemporanea nelle riviste storiografiche”, on es fa un repàs tant al tractament de la història espanyola per part de les revistes italianes com al de la història italiana per part de les revistes espanyoles.
Domènech Sampere, Xavier, Temps d’interseccions. La Joventut Comunista de Catalunya (1970-1980). Barcelona, Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, 2008.
En aquest llibre s’afronta la història de la principal organització juvenil de l’oposició antifranquista a partir de l’anàlisi de les seves principals cruïlles que alhora són les cruïlles de l’esquerra catalana des dels anys seixanta fins als vuitanta del segle XX. Enaquest sentit, durant els anys seixanta les primeres organitzacions juvenils comunistes nasqueren a l’escalf d’una de les principals transformacions del model d’oposició al franquisme. La irrupció de moviments socials madurs obrí l’espai per acollir en el seu si als sectors potencialment opositors: entre ells, centralment, els joves. Però, sobretot, entremig d’aquestes mutacions en el model d’oposició, un sector de joves havia començat a teixir les seves pròpies xarxes socials de relació i socialització i, més enllà, ells mateixos esdevingueren claus per la supervivència del nou antifranquisme, enfront d’un règim que intentà acabar amb ell. Tanmateix, el cert fou que amb la seva irrupció en el panorama polític nasqué també una cosa totalment nova. Un espai de metabolització política autònoma que responia i reaccionava al teixit social juvenil que es desplegava al llarg de la dècada dels setanta. D’aquesta manera quan els temps culturals, socials i polítics s’aplegaren i es condensaren en un sol temps, el temps del canvi, la JCC esdevingué alguna cosa més que una font de recursos per impulsar l’acció política dels agents socials que protagonitzaven aquest canvi. En alguns sentits els seus èxits no són equiparables als d’altres organitzacions en l’intent d’institucionalitzar part de la societat civil en la mateixa democràcia, en altres les seves derrotes tampoc ho són. Enfrontant-se de fit a fit a la gran cesura entre societat i política que es visqué al llarg de la dècada dels anys setenta, en aquest intent, que anava més enllà de les seves pròpies forces, la JCC tancà tot un cicle de la seva història.
Aguilar Cestero, Raül, Quan les espardenyes trepitjaren la universitat. Els estudis universitaris per a obrers de la Universitat de Barcelona i la Universitat Popular durant la II República i la Guerra Civil (1931-1939). Barcelona, Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, 2008.
Quan les espardenyes trepitjaren la universitat ens apropa a un temps en què el somni d’un accés igualitari a la ciència i a la cultura, que seria capaç de trencar totes les barreres socials existents, semblava estar a l’abast de la societat catalana i era compartit per destacades personalitats de la vida política, associativa, cultural i científica del país, i ho fa rescatant del pou de l’oblit dues importants experiències educatives populars que es desenvoluparen a Catalunya durant la Segona República i la Guerra Civil. Ens referim, d’una banda, als Estudis Universitaris per a Obrers organitzats per la Universitat de Barcelona i els principals ateneus obrers de Barcelona i, d’una altra, a l’efímera experiència de la Universitat Popular impulsada, durant els primers mesos de la Guerra Civil, per les Joventuts Llibertàries i les Joventuts Socialistes Unificades, juntament amb tot un seguit d’organitzacions obreres dedicades a l’educació popular. Un somni igualitari que, malauradament, va esdevenir malson a principis del 1939, quan la repressió franquista va condemnar a l’oblit aquestes dues expeirències i, amb elles, tots els somnis educatius igualitaris que contenien.
Pala, Giaime (ed.), El PSUC de Catalunya. 70 anys de lluita pel Socialisme. Materials per a la història. Barcelona, Associació Catalana d’Investigacions Marxistes, 2008.
Al juliol de 2006 es van celebrar setanta anys de la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), un dels protagonistes, indiscutiblement, de la història catalana desde llavors fins que a la dècada dels vuitanta entrara en una crísi autodestructiva de causes i característiques múltiples, l’anàlisi i interpretació de les quals és encara difícil des del judici històric. L’Associació Catalana d’Investigacions Marxistes va celebrar els dies 5, 6 i 7 d’octubre de 2006 un Congrés d’història amb la col•laboració del Departament d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona amb la voluntat de que fos el primer d’una sèrie de futurs encontres. Aquest llibre recull, doncs, la conferència inaugural, les ponències i subponències d’un congrés que va portar com a lema “setanta anys de socialisme comunista”.
Cal destacar el text d’en Pere Ysàs titulat “El PSUC durant el franquisme tardà i la Transició: de l’hegemonia a la crisi (1970-1981)”, que relata de forma brillant i suggerent els determinants anys de crísi del franquisme, màxima popularitat del PSUC i la seva ruptura final. Tanmateix, cal fer esment el text de Xavier Domènech “El partit dels moviments: tres moments d’una relació”, en què s’analitza amb encert la relació del PSUC amb els moviments socials, principalment obrer, estudiantil i veïnal, però també el món professional, artístic i altres manifestacions del texit social, al llarg de les dècades dels 50, 60 i 70.
González Madrid, Damián A. (coord.), El Franquismo y la Transición en España. Desmitificación y reconstrucción de la memoria de una época. Madrid, Los Libros de la Catarata, 2008.
Resultat d’un important esforç col·lectiu en què han participat autors como José Antonio Castellanos López, Damián A. González Madrid, Carmen González Martínez, Martí Marín o Encarna Nicolás, aquest llibre escodrinya entre els mites, estereotips, oblits i records, voluntaris o induïts, en relació al procés de transició que ha permés que Espanya hagi passat de ser un país invisible, aïllat i allunyat dels nivells occidentals de benestar a un exemple a imitar per a tots aquells països necessitats d’evolucionar cap a règims de llibertat política i benestar econòmic.
Amb la voluntat de contribuir a forjar una memòria col•lectiva del passat recent d’Espanya d’una forma més complexa, plural i integradora, aquest llibre busca escurçar l’abisme que de vegades separa l’oferta historiogràfica de qualitat i l’interés creixent de la ciutadania per la història més propera.
Entre els diferents capítols, en destaca el de Martí Marín, sobre les migracions internes durant el Franquisme. Amb abundant ús de documentació estadística, Marín ajusta, matisa i reinterpreta l’explicació i cronologia clàssiques del fenòmen migratori en l’època franquista.
DD.AA, Republicans i republicanisme a les terres de parla catalans. Actes del VI Congrés de la CCEPC. Barcelona, Publicacions de la CCEP, 2008.
L’any 2006 es va commemorar el 75è aniversari de la proclamació de la República Catalana, per part de Francesc Macià. Aquest va ser un dels fets propiciadors del canvi de règim l’abril de 1931 i de l’adveniment de la Generalitat de Catalunya. La formació i expansió de l’ideari republicà a l’Europa moderna va tenir el seu reflex en la cultura política catalana. El Congrés volia propiciar un debat científic que valorés la riquesa i diversitat del republicanisme tant en el marc local com en el marc general, la profunditat i singularitat del seu pensament i cultura polítiques amb una perspectiva interdisciplinar i de gènere. Al mateix temps, pretenia endinsar-se en l’activitat partidària dels cercles, dels ateneus, dels sindicats o de la premsa, així com posar de relleu la notable presència del republicanisme en la vida política i social, sense la qual es fa difícil entendre el que som avui en dia.
En aquest volum cal destacar la conferència pronunciada al congrés per Martí Marín Corbera, titulada “El franquisme i la seva acció repressora del projecte republicà”, en la que s’analitza amb encert la repressió de les noves autoritats franquistes envers tot el moviment republicà. Una repressió que va implicar l’elaboració ideològica d’un enemic “absolut”, la destrucció de la seva cultura política i la connivència de desenes de milers de persones en forma de “botxins” anònims.
Risques, Manel, i Marín, Martí, Montjuïc: Memòries en conflicte. El castell, la muntanya i la ciutat. Barcelona, L’Esfera dels Llibres, 2008.
Des de l’any 1641, el castell de Montjuïc inicià el seu camí de defensor de la ciutat davant l’atac de les tropes espanyoles i el mantingué fins a les execucions de 1939-1939, les que vingueren després amb la “Victoria” franquista i les detencions polítiques amb motiu de la vaga de tranvies de 1951. La seva peripècia ha estat llarga, complexa i contradictòria. Cobejat per la seva importància militar en els conflictes dels segles XVII i XVIII, després del bombardeig de mitjan segle XIX seguí la seva habilitació com a presó política i continuà projectant una memòria de mort, tortura i injustícia contra idearis de transformació de la societat i de la ciutat. El Juliol de 1936 no alterà aquesta condició. Ocupat en nom del poble, esdevingué presó política en temps de guerra, i amb l’ocupació franquista fou lloc de memòria de “los Caídos” que purificava l’Anti-Espanya, passant a formar part espai de repressió, amb afusellaments selectius de gran contingut simbòlic. La segona part de la història del castell de Montjuïc es proposa explicar com ha mirat la ciutat el castell, quina percepció n’ha tingut –i en té- i fins quin punt aquesta percepció s’ha adequat a la realitat de cada moment.La presència del castell, entorpí, retardà i condicionà l’acció urbanística barcelonina sobre la muntanya i les seves carenes, però mai no va aturar-la, excepte en el moment en que –acabada la Guerra Civil- el Nuevo Estado franquista ho va aturar pràcticament tot per espai de vint anys… De 1960 ençà, el desarrollismo que a la ciutat liderà l’alcalde Josep Maria de Porcioles feu passes tímides per recuperar el tremp dels projectes urbanístics sobre la muntanya. Però no seria fins a la recuperació de les il•lusions democràtiques que la ciutat pogué plantejar-se el definitiu assalt a la muntanya i al seu Castell, convertit al final en una mena de supervivent de temps remots, una mena de dinosaure viu però escleròtic que espera la seva ubicació definitiva en un museu. El museu a l’aire lliure dels edificis singulars barcelonins.
Risques i Corbella, Manel (dir.), Història de l’Ajuntament de Barcelona de l’ocupació napoleònica a l’actualitat. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2008.
L’obra presenta la història de l’Ajuntament de Barcelona des de la Guerra del Francés, considerada com a l’entrada en la contemporaneïtat, fins l’epoca actual. El volum, dirigit per Manel Risques i Corbella, compte amb les intervencions de Ramon Alquézar i Aliana, Ramon Arnabat i Mata, Cèlia Cañellas i Julià, Joan Fuster i Sobrepera, Marició Jauné i Miret, Martí Marín i Corbera, Àngels Solà i Parera i Rosa Toran i Belver.
El treball introductori “L’Ajuntament de Barcelona (1808-1839)”, a carrer de Ramon Arnabat i Mata i Àngels Solà i Parera, presenta aquesta entrada en la contemporaneïtat, marcada per la influencia francesa, l’intent liberal, les restauracions absolutistes i la primera experiencia constitucional. Cèlia Cañellas i Julià i Rosa Toran i Belver en “La modernització de Barcelona sota el domini caciquista (1875-1901)” ofereixen un estudi de l’activitat de la corporació municipal edurant el seu creixement com a ciutat moderna i de conformació d’una nova classe dirigent. Els mateixos autors segueixen aquesta activitat al llarg de tot al desenvolupament urbà i social de la ciutat fins a l’epoca republicana en “Una ciutat expansiva en una nova dinàmica de participació política (1901-1923)” i “El desenvolupament de Barcelona sota la dictadura (1923-1931)”. Les contribucions de Martí Marín i Corbera, “L’ajuntament franquista: de la posguerra al desarrollismo (1939-1973)” i “Crisi, transició i democàcia (1973-2007), tracten sobre la gestió de la ciutat comtal per part del franquisme donant una valoració d’aquesta etapa, de la transició municipal i de la consolidació democràtica.
Joan Maria Thomàs, Feixistes! Viatge a l’interior del falangisme català. Barcelona, L’Esfera dels Llibres, 2008.
Aquest llibre ofereix una visió àgil i sintètica, escrita a partir dels testimonis dels falangistes catalans mateixos, d’allò que va significar la Falange a Catalunya durant la República, la Guerra Civil i els primers anys del règim franquista. El lector hi trobarà la història i els fets de personatges com Antonio Correa Véglison, Luys Santa Marina, José Ribas Seva, Carlos Trías Bertrán, José María Fontana Tarrats, Mariano Calviño de Sabucedo Gras, José Maria Poblador Álvarez, i també els d’unes desenes més. Basada en les entrevistes fetes als protagonistes –incloent-hi els principals líders falangistes estatals, com Raimundo Fernández-Cuesta, Pilar Primo de Rivera, Ramón Serrano Súñer i molts d’altres- i en els arxius personals dels falangistes mateixos, l’obra ofereix una innovadora i inèdita visió dels “nostres” feixistes.
Molinero, Carme i Ysàs, Pere, La anatomía del franquismo. De la supervivencia a la agonía, 1945-1977. Barcelona, Crítica, 2008.
Aquest és un llibre innovador, que ens ofereix una imatge del franquisme molt diferent a la que se sol basar en els seus pronunciaments i actes públics: una imatge interna, que ens permet resseguir l’evolució del règim, des de que al 1945 es va veure obligat a reinventar-se fins al seu pretès suicidi al 1977, situant-nos en la seva pròpia anatomia, gràcies a l’ús d’una rica documentació fins ara no utilitzada, molt especialment la del Consejo Nacional del Movimiento, al que la Ley Orgánica del estado, de 1967 -aprovada en un referèndum en el que, segons Garicano, havien “sobrat dos milions de vots”- va convertir en una espècie de “càmara alta” del sistema, on es discutien, en secret, els problemes del règim i del pais. Podem seguir així els seus intents de fer front a les dificultats del present i els seus dubtes sobre el futur, enmig de les pugnes entre els diversos sectors i entre els personatges que els representaven, i viure pas a pas el desmantellament final del franquisme.
Monfort, Aram, Barcelona 1939. El camp de concentració d’Horta. Barcelona, L’Avenç, 2008.
A partir d’un important coneixement de fonts militars fins ara inèdites, aquest llibre perfila amb minuciositat el funcionament logístic de la repressió franquista a la Barcelona de la immediata postguerra, tot explicant com va ser ocupada la ciutat, mostrant com va implantar-s’hi el Nuevo Estado, reconstruint la història del camp de concentració d’Horta i assenyalant la relació d’aquest recinte concentracionari amb les diferents presons de la ciutat. El llibre se situa en l’encreuament de la voluntat de recuperació de la memòria democràtica i la necessitat de dotar-la de coneixements històrics rigorosos sobre l’abast de la repressió política, social i cultural que inicià un llarg temps de silenci.
Risques i Corbella, Manel, El Palau de la Duana de Barcelona. De Govern Civil a Delegació del Govern. Barcelona, Delegació del Govern a Catalunya, 2008.
Entre els edificis públics de Barcelona, probablement el Palau de la Duana és un dels més desconeguts. Construït a la darreria del segle XVIII i destinat a duana, posteriorment va ser seu del Govern Civil durant 150 anys i avui és seu de la Delegació del Govern a Catalunya. L’autor en reconstrueix amb extrema precisió la vida des de la construcció fins l’actualitat, tot posant de relleu que va ser un dels llocs on es prengueren importants decisions polítiques amb una inqüestionable influència en la vida de la ciutat, de la província i de tot Catalunya. El text va acompanyat d’un annex fotogràfic i un apèndix on apareixen tots els caps polítics, els governadors civils de Barcelona i els delegats del Govern a Catalunya entre 1812 i 2007.
Campillo, Maria (ed.), “Quan plovien bombes”. Textos literaris catalans sobre els bombardeigs de Barcelona. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2008.
Barcelona va ser una de les primeres ciutats europees que va viure intensament l’experiència dels bombardeigs contra la població civil. En aquest sentit també va ser un dels primers espais de metabolizació d’una realitat completament nova en aquells moments. En el marc de les activitats per a la recuperació de la memoria històrica dels bombardeigs efectuats per l’Aviazione Legionaria feixista italiana durant la Guerra Civil, aquesta antologia de textos literaris recull el tractament que emergí de la confrontació entre literatura i guerra. Un tractament que en el cas de la literatura catalana defuig els models fixats anteriorment. Si una cosa és clara per als autors catalans després del desastre de la Primera Guerra Mundial, és que s’imposa una altra visió de la categoria “heroi”, entre d’altres categories que l’horror de la guerra moderna ha tornat inservibles.